dimarts, 22 de novembre del 2016

La millor col·lecció de maquinària tèxtil del segle XIX del País Valencià es troba a Benilloba


Josep Julià Serra va col·leccionar, restaurar i preservar a Benilloba
una important mostra de maquinària tèxtil del segle XIX provinent de la seua família i d'altres.
Josep Julià va aplicar la seua formació en Història al seu espai immediat i a la seua tradició familiar. Una vegada en contacte amb els estris industrials de la seua família, va contrastar el maquinari heretat i/o recuperat d'altres fonts amb un tractat sobre la fabricació de teixits publicat el 1852 a Barcelona per F.J. Lluch i N. Mirallas.




Foto.1 Reproducció de la portada del Tratado teórico-práctico de la  Fabricación de Tejidos, de F.J. Lluch i N. Mirallas publicat a Barcelona el 1852.

Julià ha participat amb comunicacions científiques relacionades amb la seua col·lecció a diferents congressos d'arqueologia industrial celebrats al País Valencià i a Madrid. Ha contactat amb museus anglesos d'arqueologia industrial i amb les universitats d'Elx, Alacant i la Politècnica de València.

La revista alcoiana Ciudad dedicà un número especial per a donar a conéixer la tasca de recuperació de maquinària tèxtil de Josep Julià.



Foto 2. Reproducció de la portada del Ciudad Semanal núm. 116, segona època, Alcoi, 6 de novembre de 1999.

  Aquesta col·lecció, ran de la mort d'aquest llicenciat en història,  exemplar per la seua dedicació pràctica,  ha passat per decisió de la seua vídua Maria I. Català Monllor a ser propietat municipal custodiada també per la Generalitat Valenciana.[i]

El proper 18 de desembre es farà un acte de lliurament de la col·lecció a Benilloba. Maria I. Català ha fet extensiva la invitació als interessats en el passat tèxtil de Benilloba i per extensió de la regió Alcoi-Ontinyent.





[i] Una altra entrada d’aquest blog està dedicada a J. Julià i M. Català.
http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/2013/08/patrimoni-industrial-i-natural.html

Els interessats en la indústria tèxtil valenciana poden consultar el text d'aquest mateix blog:
http://ismaelvalles1.blogspot.com/2013/09/la-industria-textil-la-regio-alcoi.html

dimarts, 14 de juny del 2016

Construir majories amb les eleccions legislatives de 2016 a la vista








Som davant de la crisi institucional més important fins ara del sistema polític basat en la Constitució de 1978.


Són moltes les veus d'assagistes  consagrats en els seus respectius camps que assenyalen la importància del moment de crisi i de la necessitat de canvi en què ens trobem.
Destaque la més recent. La conferència de J. Pérez Royo sobre "La Reforma de la constitució, assignatura pendent" pronunciada el 2 de juny de 2016 a l'Aula Magna  de la Universitat de València. La tesi de Pérez Royo constata la dificultat sinó impossibilitat de reformar-la i el seu pessimisme sobre la viabilitat del sistema, en cas d'inmovilisme. 


Aporte ací part d'un text que vaig presentar al XXI Congrès Valencià de Filosofia celebrat el març de 2016. El fons del text reclama la necessitat de plantejar clarament les alternatives sense defugir els problemes, com a condició per a la solució dels problemes socials i per a la pervivència mateixa de la democràcia. Ara i ací ens cal plantejar clarament les alternatives  per a arribar a solucions.


La democràcia com a solució. Però quin tipus de democràcia?

Les democràcies modernes, sorgides de revolucions del segle XVIII,  com l’americana o la francesa, s’han acreditat com el sistema capaç de resoldre, amb eleccions per sufragi universal i amb el reconeixement del dret de les majories parlamentàries per a governar, els conflictes d’interessos i els conflictes socials dins dels estats (la interpretació de H. Marcuse abans introduïda ens val com a explicació del procés democràtic actual).
Els sistemes democràtics del món occidental basats en la Il·lustració i les revolucions burgeses, no tanquen el procés evolutiu de la solució de tensions i conflictes a través del joc parlamentari. Episodis contestataris del propi sistema s’han donat de manera important en la segona meitat del segle XX. La protesta contra la guerra del Vietnam als EUA i la revolta de maig de 1968 a París contestaven el propi sistema polític existent al món occidental. En el segle XXI noves protestes qüestionen el sistema democràtic considerat insuficient. Valga com exemple l’allau de manifestacions i protestes contra la guerra d’Iraq, encapçalada per l’administració de George W. Bush, que van tenir un ressò global  amb forta presència espanyola en la protesta.
Una altra mostra de malestar en relació al sistema democràtic, considerat rígid, si no escleròtic, ha estat el moviment dels indignats a Espanya i altres estats així com els coneguts com a ocupacions dels espais emblemàtics tals com els “Occupy Wall Street”. Les revolucions coetànies del món àrab, en canvi, han contestat amb un èxit desigual les dictadures d’Egipte, Tunísia i Líbia cercant eixides democràtiques en situacions socials i culturals complexes no equiparables a les del món occidental.

Sobre els intents de revisió del sistema democràtic, a la recerca de formes de major democràcia,  les aportacions de Chantal Mouffe i Ernesto Laclau, entre altres,  ens donen claus interpretatives clarificadores.
La  publicació de LACLAU i MOUFFE de 1985 es pot considerar el punt fonamental de l’aportació de tots dos autors, les publicacions posteriors, incloses les de Chantal Mouffe en solitari, incideixen en variacions dels punts de partida dels anys 80, variacions que hem vist fins la publicació de Mouffe de 2013.
Gramci i Wittgestein són mencionats com a referències clau. En el cas de Mouffe, cal afegir les de Carl Schmitt, el neoliberalisme i Habermas com a punts integrants a partir dels quals va bastir la pròpia aportació.

Gramci (...) puede ser citado como un punto de partida cuyo arsenal de conceptos —guerra de posición, bloque histórico, voluntad colectiva, liderazgo intelectual y moral— es el punto de arranque de nuestras reflexiones en Hegemonía y estrategia socialista

(...)Sabemos, por Wittgestein que no hay algo como la ‘aplicación de una regla’—la instancia de la aplicación es parte de la pròpia regla—. Releer la teoría marxista a la luz de los problemas contemporáneos implica necesariamente deconstruir las categorías centrales de esta teoría.   Esto es lo que ha sido denominado nuestro ‘posmarxismo’. [1]

Tots dos, Laclau i Mouffe, introdueixen variables pròpies de la segona meitat del segle XX, tals com les referències als drets personals i de minories, a l’ecologia i també als moviments contestataris de les primeres dècades del segle XXI tals com els “indignats”, o els “ocupem” (i a casa nostra afegiríem els “salvem”):

Una de las tesis centrales de Hegemonía y estrategia socialista es la necesidad de crear  una cadena de equivalencias entre las varias luchas democráticas y en contra de las diferentes formas de subordinación (...) las luchas contra el sexismo, el racismo, la discriminación sexual, y en defensa del medio ambiente necesitan ser articuladas  con las de los trabajadores en un nuevo proyecto hegemónico de la izquierda (...) en lo que insistimos es en que la izquierda necessita encarar tanto las cuestiones ligadas a la “redistribución” como al “reconocimiento”. Esto es lo que entendemos por ‘democracia radical y plural’.[2]


Chantal Mouffe, per la seua banda,  ataca frontalment la idea comunament acceptada en el món occidental de què l’etapa de desenvolupament econòmico-polític assolit en el segle XXI és un gran progrés en l’evolució de la humanitat.
 No accepta la idea que  del triomf sobre el comunisme i l’afebliment de les identitats col·lectives comunitàries haja nascut un ‘món sense enemics’.

 Igualment ataca l’afirmació que gràcies a la globalització i a la universalització de  la democràcia liberal s’anticipe un món cosmopolita que ens porte pau, prosperitat i la consolidació dels drets humans arreu del món.

La visió “postpolítica” que nega de fet alternatives enfrontades per a solucionar els conflictes socials és, segons ella, “profundament errònia” no contribueix a la “democratització de la democràcia” i és causa de molts dels problemes que assolen ara les institucions democràtiques.[3]

Nocions com les de ‘democràcia lliure de partisans’, ‘democràcia dialògica’, ‘democràcia cosmopolita’, ‘bona governança’, ‘societat civil global’, ‘sobirania cosmopolita’, ‘democràcia absoluta —per citar-ne algunes de moda—  formen part totes elles d’una visió comuna antipolítica que es nega a reconèixer la dimensió antagònica constitutiva ‘d’allò polític’”. [4]

Introduïda la crítica a la visió postpolítica, mostra una alternativa que considera fonament d’una pràctica política objectiva i capaç de modificar el funcionament de la democràcia liberal a partir del reconeixement d’una realitat conflictiva:


La creença en la possibilitat d’un consens racional universal ha situat el pensament democràtic en la via equivocada. En lloc d’intentar dissenyar institucions que mitjançant procediments suposadament ‘imparcials’, reconciliarien tots els interessos i valors en conflicte, la tasca dels polítics democràtics hauria de promoure la creació d’una esfera pública vibrant de lluita ‘agonista’ on siga possible confrontar diferents projectes polítics hegemònics”. [5]

El concepte d’agonisme, de lluita agonista, o de pluralisme agonístic és introduït per l’autora amb precisió al llarg de la seua producció, distanciant-se del neoliberalisme i també d’Habermas i Rawls:

Utilitze el concepte de pluralisme agonístic per presentar una nova via per a repensar la democràcia de manera diferent al concepte tradicional liberal que entén la democràcia com a negociació entre diferents interessos i és també diferent del model usualment desenvolupat per autors com Jürgen Habermas i John Rawls que malgrat llurs diferències, tenen en comú la idea de que la finalitat de la societat democràcia és la creació de consens, i que aquest consens només és possible si la gent és capaç de deixar a part els seus interessos  particulars i pensa com a éssers racionals. Tot i que desitgem un final als conflictes, si volem que la gent siga lliure hem de deixar que els conflictes es puguen manifestar  i procurar una arena on les diferències puguen confrontar-se. El procés democràtic ha de fornir aqueixa arena”. [6]

Entre altres crítiques a l’actual sistema de les democràcies liberals, Mouffe renega de les situacions de consens excessivament homogeneïtzadores i reclama la necessitat de dibuixar clarament els plantejaments d’esquerra i dreta, capaços de explicitar opcions polítiques diferenciades:


Actualment se sent sovint parlar de “diàleg” i “deliberació”, però quin és el significat d’aquestes paraules en el camp polític, en absència d’una opció real disponible, i quan els participants de la discussió no poden decidir entre alternatives clarament diferenciades?”. [7]


L’actual crisi de representació a les democràcies liberals i l’augment de la deriva populista és conseqüència, d’acord amb l’autora, de la manca d’alternatives reals a l’arena política:

“ [denuncia el predomini del] consens al centre’ que ha dominat la política  a la major part de les societats de democràcia liberal. Aquest consens  és el resultat de la incontestable hegemonia del neoliberalisme que priva els ciutadans democràtics d’un debat agonístic capaç de deixar sentir llurs veus i fer possible que es puga elegir entre alternatives reals”. [8]

La idea de democràcia agonista és també clarament diferent de l’antagonisme. No es tracta d’una confrontació entre enemics tal i com propugnen els plantejaments de Carl Schmitt, els quals Mouffe considera útils  per a rebatre  la mancança del liberalisme a l’hora de considerar els factors polítics que defineixen un ‘demos’, però del qual discrepa per l’absència de pluralisme en la seua concepció de ‘poble’. [9]




[1] LACLAU, E. i MOUFFE, Ch. (1985):Hegemony and Socialists Strategy. Towards a Radical Democratic Politics. Verso, Londres. Hi ha traducció castellana de LACLAU, E. : Hegemonía y estrategia socialista. Hacia una radicalización de la democràcia, FCE,Buenos Aires, 2004,  p. 9.
(He considerat en aquest cas el castellà de Laclau com a llengua original. (El subratllat és meu)
[2] Ibídem, p. 19 (el subratllat es meu).
[3] MOUFFE, Ch. (2005): On The Political, Routlege. Trad. cast. S. LACLAU: En torno a lo político, FCE, B.A., 2007, p.9 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[4] Ibídem, p. 10 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[5] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[6] MOUFFE, Ch. (2000): The democratic Paradox, London, NY, Verso. (la traducció catalana i el subratllat són meus)
[7] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[8] MOUFFE, Ch. (2013): Agonistics. Thinking The World Politically. Verso, NY. p. 119 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[9] MOUFFE, Ch. (1999): The Challenge of Carl Schmitt. London – New York: Verso. Hi ha trad. cast. de G. MERLINO: El desafio de Carl Schmitt, Prometeo, Buenos Aires, 2011



dilluns, 8 de febrer del 2016

Sant Nicolau. Restauració i assimilació lingüística


Una restauració memorable i una política lingüística partidària de l’assimilació

La restauració de les pintures murals de l’església valenciana de Sant Nicolau, a càrrec de l’equip de la doctora Pilar Roig, amb un finançament privat encomiable, són una fita difícil de superar a escala espanyola i una de les millors a escala europea.


Foto de l’església de Sant Nicolau restaurada (El País 4.2.2016)

La societat valenciana pot sentir-se orgullosa d’aquesta actuació. Una notícia positiva que contrasta, no cal dir-ho,  amb l’allau de les noves negatives provinents del PP valencià —i de l’espanyol— que ens recorden dia a dia la importància de l’abast de la corrupció.

Al costat de la importància de la restauració cal també assenyalar un altre aspecte de la cultura valenciana fonamental: el lingüístic. Des del primer moment de la restauració, en els panells que en donaven notícia,  com als actes oficials de la inauguració, s’ha usat sistemàticament i exclusiva el nom en castellà de  l’església que, recordem-ho, és Sant Nicolau. Els cartells usats i les ressenyes en relació a la restauració sempre han usat el nom del sant en castellà. La mateixa missa solemne feta pel cardenal Cañizares es va fer íntegrament en la llengua de Cervantes. Tònica general de l’església valentina que no empra en general la llengua pròpia ni en el dia de Sant Vicent.

Cal recordar a part important de la classe dominant de la ciutat i a l’església catòlica quina és la llengua de “la ciutat i Regne”, que obliden sistemàticament encara avui, malgrat les lleis que la protegeixen, per exemple la llei d’ús del valencià.

Com a habitant de la ciutat, i com a alcoià d’origen, constate la traducció innecessària del nom del sant. En la meua ciutat nadiua el carrer de Sant Nicolau és un dels més importants de la ciutat. A la ciutat de  València l’església de Sant Nicolau és una de les fundacionals de la ciutat i una de les més importants en l’imaginari popular dels valencians.