dilluns, 10 d’octubre de 2022

Pinzellades barcelonines d'una visita breu de tardor


Fa uns dies Dolors i jo vam anar a Barcelona. Una visita curta de només dos dies sencers passats a la ciutat. Vam començar la visita a la plaça Europa a l'Hospitalet de Llobregat, ben a prop de la plaça d'Espanya barcelonesa i un dels nusos de la xarxa metropolitana.

La plaça d'Europa integra de manera amable gratacels similars als dels conjunts urbans de grans ciutats d'arreu amb carrers d'altura modesta com el carrer Castelao, on ens vam hostatjar.

 

La plaça Europa de l'Hospitales vista des del carrer Castelao

Els viatges d'anada i tornada amb tren des de València van durar unes quatre hores cadascun, lluny dels horaris de l'alta velocitat. Encara no s'ha completat l'alta velocitat entre aquestes dues metròpolis.

La xarxa metropolitana de transport públic barcelonesa integra tres sistemes públics a més del metro pròpiament dit: els autobusos urbans, els ferrocarrils de la Generalitat i les Rodalies de Renfe. Hem de dir que el metro per a persones majors amb certa dificultat per a moure's és una mica dur, per les moltes escales sense tracció mecànica que cal utilitzar. Salvada la dificultat de les escales, ens hem pogut moure amb eficàcia als tres nuclis que volíem visitar: Montjuïc, el barri gòtic i una ullada ràpida a la Sagrada família.

El Palau de Montjuïc on se situa el MNAC. Es veu part de la font lluminosa. Les quatre columnes representen les quatre barres.

Vam començar pel Museu de Montjuïc, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) amb entrada gratuïta tots els dies per als jubilats, incloent les exposicions temporals, cosa que no es dóna per exemple a la Kunsthaus de la rica ciutat de Zuric, on només es pot entrar gratuïtament els dimecres i amb exclusió de les exposicions temporals.

La visita al MNAC bé s'ho val. Nosaltres només vam veure les sales d'art Romànic i part del Gòtic. Vam ajornar per a una altra visita la resta de sales, les que s'ocupen del Renaixement, Barroc i l'art Modern.  Vam poder veure també l'exposició temporal dels frescos d'Annibale Carracci, magnífic complement al de les sales del Romànic i Gòtic que havíem vist.

El Romànic, per als valencians, és un art que hem de cercar, nord enllà, i bé que ho vam experimentar en viatges d'estiu fa ja algunes dècades. El contacte del Romànic el vam fer al Pirineu, amb fill i filla quan ells eren menuts, amb molts exemplars, amb especial menció de la Vall de Boí a l'Alta Ribagorça quan faltaven molts anys encara perquè fóra declarada Patrimoni de la Humanitat. Recorde que les criatures es van enfilar pel campanar de Sant Climent. 

Al Museu vam poder veure els originals de les esglésies de Sant Climent i la Mare de Déu que a principis del segle XX s´hi van traslladar. La col·lecció d'art Romànic em va recordar la síndrome d'Stendhal quan l'escriptor francés va visitar Florència i es va quedar joiosament paralitzat en contemplar tanta bellesa. Veritablement l'extensa mostra que es pot admirar al Museu és potser la millor d'Europa i,  qualificacions a banda, em va produir una intensa emoció. 

 

 El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, al MNAC


La Mare de Déu amb Jesús xiquet de l'esglesia de Taüll, al MNAC



L'endemà, ja al carrer de Sant Pau, vora de la Rambla del Raval, l'església que dóna nom al carrer ens va deixar veure un bell monument d'aquest art encara en ús.

La visita a la Catedral i les Drassanes, que ja coneixíem, és obligada, però personalment no va afegir emoció addicional atés que el gòtic ens és ben conegut després de les moltes dècades viscudes a la ciutat de València.

La Sagrada Família representava per a mi una altra emoció amb arrels biogràfiques. Quan d'estudiant anava a treballar i conèixer altres ciutats europees, vaig començar per Avinyó, als meus 15 anys a l'anada i a la tornar amb tren sempre parava a Barcelona, com també vaig fer als 16 anys en tornar de Ginebra. Entre tren i tren  visitava el parc de la Ciutadella amb foto obligada a la reproducció escultòrica d'un mamut i a la Sagrada Família de la qual, aleshores, només hi havia quatre torres d'una de les portes projectades. Es podia pujar per dins i veure l'obra en sí i la ciutat immediata.

En aquesta ocasió, amb les poques hores que em quedaven, el dia que tornàvem de Barcelona, vaig voler recordar les meues vivències artístiques d'adolescent i vaig constatar que aquesta catedral, sempre inacabada, com d'altra banda passava al llarg de la història amb totes, havia avançat espectacularment i continuava marcant amb arquitectura, escultura i l'ús de les paraules gravades als murs l'ensomni sentit i artísticament inigualable del mestre Gaudí.

 


  La Sagrada Família, setembre de 2022

Per tornar vam agafar un tren regional exprés amb parada, en la part de Catalunya, en algunes ciutats i final a l'Aldea-Amposta-Tortosa. Allí vam esperar l'eixida d'un l'altre tren regional exprés que parava encara en més estacions en el segment valencià. Vam acabar el viatge a l'estació de València-Cabanyal.


Publicat a la revista Saó 14.10.22:

Pinzellades barcelonines d'una visita breu de tardor - Revista Saó (revistasao.cat)


Anex

A les sales del Romànic, a banda de les pintures murals de Taüll ja vistes, n'hi ha moltes més. Ací en tenim una mostra:


Lapidació de Sant Esteve. (La violència ben present a la història reproduïda)



Dos ángels contra un drac (Previsiblement la bèstia representa el dimoni o el mal)


La conquesta de Mallorca (fragment). Aquesta obra ha estat reproduïda abundantment al llibres d'Història. Ací el pintor destaca molt bé la violència de la disputa i es veu bé l'heraldica de cristians i moros.



Pintura mural procedent de Castella

Hi ha, a més, una extensa mostra de pintures sobre taules i escultures.


Pantocràtor, procedent de l'Urgell



Mare de Déu amb Jesús i diverses escenes de màrtiris

Grup escultural representant el Davallament 

Pel que fa a la procedència, predomina clarament el Pirineu de Catalunya, algunes obres procedents d' Andorra i també obres  de monestirs aragonesos sobretot de les  comarques catalanoparlants. També estan representades algunes obres procedents de Castella.

El text i les fotografies són de l'autor

 

Dolors Jimeno ha publicat un text en el seu blog on comenta el mateix viatge que vam fer junts:

http://dolorsjimeno.blogspot.com/2022/10/barcelona.html






dimecres, 13 d’abril de 2022

La llacuna de Gaianes un espai humid a protegir i a oferir a la ciutadania

La Llacuna de Gaianes a la primavera de 2022

Una visita a la llacuna de Gaianes, en el Comtat, ens permet gaudir d'una de les zones humides del País Valencià poc coneguda i, no obstant això, ben interessanti.  El paratge em va recordar el Parc de Las Tablas de Daimiel, a Castella.

El lloc està connectat per un camí asfaltat al que es pot accedir des de la carretera CV705 a l'altura de Gaianes.

Com a zona humida, és refugi d'aus i zona de pas en les seues migracions. Està situada entre la serra del Benicadell i la d'Almudaina i entre els barrancs Blanc i del Sequiol. És una llacuna endorreica que arreplega les aigües sense connexió al mar però amb connexió ocasional al riu d'Alcoi o Serpis.


Llacuna de Gaianes amb la Serra d'Almudaina al fons (foto I.Vallès, abril 2022)

Va ser dessecada per a usos agrícoles en els anys 30 però va aflorar de nou el 2005 i recuperada entre 2007 i 2010 per la Generalitat, actualment propietària.

El parèntesi entre els anys 30 i el 2005 explica segurament el desconeixement fins fa poc de l'existència d'aquesta llacuna. Tinc frescs encara records d'infantesa lligats a la zona. De xiquet he anat a fer olives amb l'avi Ismael, a peu, des d'Alcosser a Gaianes i ell portava les olives per a fer oli a la cooperativa de Gaianes. Bancals d'oliveres i qualque vinya conformen, també ara, el paisatge de secà que envolta la llacuna.

En la seua adequació recent es va establir un corredor de fusta en alt que acaba en un mirador cobert on es poden veure amb comoditat les aus presents a les aigües.


Corredor de fusta i mirador d'aus al fons (foto I.Vallès, abril 2022)

Per a entrar al paratge el visitant és troba directament amb una tanca i un cartell on es diu que l'entrada és prohibida i que si algú entra és sota la seua responsabilitat. La porta lateral vora el cartell, en canvi, és oberta i els visitants poden entrar, com vaig fer jo i la colla d'amics amb qui anava i altres visitants.

Al peu de la llacuna se situa el Mas de la Albufera propietat també de la Generalitat. És un edifici gran on es preveia crear un centre d'interpretació i on, donada la seua dimensió, suggerisc la possibilitat d'ubicar també, a més del centre d'interpretació, el petit museu etnològic ara situat en el poble.


Mas de l'albufera tapiat i prou ben conservat, malgrat l'apariència (foto I. Vallès, abril 2022)

Sobta que malgrat la compra i l'adequació feta  per la Generalitat, la llacuna no forma encara part del catàleg de Zones Humides del País Valenciàii. Arran de la visita el març passat de la consellera de Transició Ecològica, Mireia Mollà, junt a l'alcalde de Gaianes, Agustín Martínez, es proposa incloure la llacuna al catàleg i recuperar el projecte de restaurar el mas començada per la Conselleria de l'administració anterioriii.

Malgrat l'ús de la denominació d'albufera aplicat a la llacuna de Gaianes, cal recordar la definició d'albufera que la geografia i la mateixa etimologia del mot, present a la península Ibèrica, indiquen:

Àrea d'aigua soma disposada paral·lelament a la costa i separada del mar per restingues”iv

Els casos de l'Albufera de València o la de Mallorca entre altres, ens poden servir d'exemple. Convindria per tant adaptar el nom a la realitat i usar el de llacuna, que és el nom correcte.

He consultat el mencionat catàleg de zones humides valencianes i sens dubte la llacuna de Gaianes hauria de situar-se en el grup de llacunes i zones humides d'interior, (Cf. catàleg de zones humides nota ii, p. 10).

Recuperar, conservar i fer assequible a la ciutadania les zones humides, ens acosta a l'obligació de preservar la biosfera de la qual formem part, fomenta la coneixença del país i a més afavoreix l'activitat econòmica.

iUna pàgina web local ens dona notícia del lloc:https://elraconetencocentaina.com/albufera-de-gaianes/ [Consulta: 11.4.22]

ii https://www.mediterranea.org/cae/catalogo_zonas_humedas_cv.pdf p. 10 [Consulta, 11.4.22] (la traducció del catàleg és meua)

iiiAntonio TERUEL, ho explica en una crònica en INFORMACIONES, 23.3.2022

ivROSSELLÓ, V. M. i PANAREDA, J.M. (Coordinadors), Diccionari de geografia física,Termcat. Pag. 23.


Publicat a la revista Saó.cat (28.4.22)

https://revistasao.cat/la-llacuna-de-gaianes-un-espai-humit-a-protegir-i-a-oferir-a-la-ciutadania/


Addenda

En el mes de maig el Consell de la Generalitat Valenciana va aprovar la inclusió de la denominada "Albufera de Gaianes" en el Catàleg de zones humides del País Valencià

https://www.gva.es/va/inicio/area_de_prensa/not_detalle_area_prensa?id=997591


dimarts, 15 de març de 2022

La guerra il·legal de V. Putin

 

Reflexions sobre la guerra de V. Putin


Quever.news 


Jc.ne.uol.com.br

Des del passat dia 24 de febrer ens trobem  novament en una guerra que ens retrotrau al passat i sagnant segle  XX. S’ha dit i repetit “No hem aprés res del segle XX” i aquesta guerra i l’anterior d'Irak ho posen de manifest.

L’amenaça de Putin d’usar les armes nuclears si s’interferia militarment la seua invasió d’Ucraïna des de l’OTAN, assenyalava d’entrada la continuació de l’absència de límits pròpia de la devastadora Segona Guerra Mundial. D’igual manera la resposta de J. Biden de respondre militarment si s'envaïa una polzada de terra dels països de l’aliança atlàntica mostra el perill de la guerra total, sense traves.

La invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus afecta en primer lloc a les dues unitats principals de l’antiga URSS: Rússia i Ucraïna i, a més, al conjunt d’Europa, novament com en el segle XX,  escenari directament afectat.  De retop, la guerra i les sancions econòmiques  afecten de manera important a l’economia mundial, que pot entrar en recessió, i suporta una creixent inflació com no s’havia vist en dècades.

La guerra és l’activitat humana que genera l’impacte més important sobre la biosfera de la qual els humans formem part: persones mortes, edificis i territoris sencers desfets, l’emergència humana amb morts, ferits i  desplaçaments milionaris de refugiats i l’emergència mediambiental  es veu dramàticament accelerada.

L’existència de centrals nuclears en el territori afectades per l’ocupació militar russa com la de Txernòbil  i la de Zaporíjia s’afigen a l’amenaça explícita de l’ús d’armes nuclears per part de Putin si ho considera necessari i, de manera implícita, per part de l’OTAN en cas que els països que pertanyen a aquesta aliança queden directament afectats per la guerra. Aquesta tessitura  ens situaria, no cal dir-ho,  davant del perill d’entrar en la pitjor catàstrofe humana haguda fins ara (extrem avisat literalment en declaracions recents de V. Putin).

 Diverses actuacions de ruptura de les normes del sistema democràtic.

L'existència d’un cap d’estat com Vladímir Putin, que ha format part de la policia política soviètica i que s’ha vist immers en diversos episodis de ruptura de la legalitat democràtica, ens indica el tipus de política, inclosa la guerra, que aplicarà.

A tall d’exemple podem mencionar els indicis en la participació fraudulenta en la campanya electoral dels EUA contra la candidata demòcrata H. Clinton i a favor de D. Trump.  La connexió amb l’extrema dreta europea amb contactes amb Salvini, a Itàlia; Marine Le Pen, a França i Boris Johnson, a Anglaterra, entre altres.

L'encarcerament de polítics opositors que podien fer-li ombra en la política russa,  i fins i tot l’enverinament d’opositors completa un panorama preocupant propi d’un polític i un sistema autocràtics.

Aquesta és una guerra il·legal

D’entrada feta sense declaració explícita, fins i tot amb prohibició d’usar la paraula guerra o invasió en els mitjans periodístics russos sota amenaça de presó. Els mitjans s’hi han de referir com a “operació especial”.

L’agressió armada trenca d’entrada amb la Constitució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, origen de l’actual Rússia i d’ Ucraïna. La constitució vigent fins la desaparició de la URSS reconeixia el dret de separació de les repúbliques que constituïen l’Estat, entre ells la d’Ucraïna, que en 1995, prop del  moment de dissolució de la URSS, es va convertir en un Estat propi reconegut internacionalment i membre de les Nacions Unides.

La guerra contradiu també el Memoràndum de Budapest signat el 1994 per Ucraïna,  Rússia, el Regne Unit i els EUA. Per aquest tractat Ucraïna cedia a Rússia el seu arsenal d’armes nuclears de l’etapa soviètica a canvi del reconeixement de la seua independència i amb l’obligació del Consell de Seguretat de l’ONU d’aturar immediatament l’agressió, cosa actualment impossible donat que l’agressor és Rússia i com a membre del Consell de Seguretat de l’ONU ha vetat la resposta favorable a Ucraïna[i].

A més contradiu la legislació internacional, ignora les Nacions Unides i el Tribunal Internacional de Justícia amb seu a la Haia.

Causes del conflicte

Aquest conflicte d’agressió armada té moltes causes i les anàlisis i els articles d’opinió dels especialistes les donen. Una reflexió òbvia ens indica que a la reforma de ruptura amb el sistema comunista existent fins la dissolució de la URSS que, honestament i de manera encoratjada va fer M. Gorbatxov, no va ser seguida per polítics que hagueren posat en marxa un procés de transició democràtica eficient sinó que les derives de Borís Ieltsin  primer i de Vladímir Putin després han anat en la direcció oposada. Ha faltat posar en marxa de manera eficient un sistema democràtic.

L’evolució cap a la democràcia i en concret cap al model de la Unió Europea seguit, no sense problemes, per Ucraïna ha creat un contrast que l’autocràcia russa no podia digerir i que considerava un perill per a la seua subsistència. L’opinió del director de cine S. Loznitsa expressada  en el gener passat ho indica clarament, utilitzant les paraules d’un filòsof rus dels anys 90:

“El pueblo ucraniano y el pueblo ruso son pueblos hermanos, muy cercanos, y ver cómo uno de estos pueblos empieza a evolucionar mientras el otro no, es muy doloroso de ver. Por lo cual Rusia intenta mantener el estatus quo, un régimen totalitario, y no permite que haya ningún desarrollo, quiere ser un estado dominante”.[ii]

Cloenda

El que cal preguntar-nos és perquè  avançat el segle XXI estem encara immersos en els mateixos problemes i falta de solucions que patim des de la modernitat, quan la raó, les lleis, els drets humans i després l’existència d’institucions com les Nacions Unides i el Tribunal Internacional de la Haia  funcionen. En un escrit publicat fa uns anys (Vallès, 2016)[iii] em referia específicament a la violència i la guerra com a problema cabdal de la societat humana i d’aquella reflexió,  del tot actual, vull extraure dos fragments, un de la politòloga H. Arendt en referir-se als totalitarismes del segle XX[iv]

“[el llibre] va ser escrit amb el convenciment que seria possible descobrir els mecanismes ocults mitjançant els qual, tots els elements tradicionals del nostre món polític i espiritual es van dissoldre en un conglomerat on tot sembla haver perdut la seua vàlua específica i s’ha tornat irrecognoscible per a la comprensió humana i per tant inútil per als fins humans. La comprensió significa examinar i suportar conscientment la càrrega que el nostre segle [el XX] ha posat sobre nosaltres ,i no negar la seua existència ni sotmetre’s mansament al seu pes”

Per tant no ens hem de sotmetre mansament al pes dels errors del segle passat i solucionar els que tenim en l’actualitat d’una altra manera.

En una altra part del meu escrit presente opcions que considere exemples positius en la resolució del problema[v]. De fet la primera proposta que mencione, la de la Unió Europea és exigida per V. Zelensky com a meta i solució per a Ucraïna.

“La construcció de la UE amb tots els seus defectes i vacil·lacions i altres processos de negociació abocats cap als col·lectius humans que siguen capaços de conviure i de col·laborar –com per exemple en el present actual d'Irlanda del Nord, un punt dins la UE per cert- són esperançadors.

L’enfortiment de les instàncies de negociació universals com les Nacions Unides i dels organismes de justícia internacionals com el de la Haia, com veurem en un altre punt més avant, són una possibilitat que cal i que és possible enfortir”.

Dels dos exemples proposat només el de la UE funciona, les instàncies de negociació universal com la ONU no ha servit per a parar  la guerra il·legal d’Irak el 2003, els mals resultats de la qual encara cuegen ni l’actual guerra contra Ucraïna. El Tribunal de la Haia manté una aplicació encara molt reduïda.

 

 Publicat a la Revista Saó

https://revistasao.cat/reflexions-sobre-la-guerra-de-v-putin/


 

 



[ii] LOZNITSA, S. (Rússia-Ucraïna)

https://cadenaser.com/2022/01/31/sergei-loznitsa-la-guerra-entre-ucrania-y-rusia-es-una-guerra-entre-lo-vivo-y-lo-muerto/

El subratllat és del text reproduït [Consulta, 15.3.22]

[iv] ARENDT, H. (1963-1965): On Revolution. The Viking Press. Hi ha traducció castellana de P. Bravo: Sobre la revolución, Madrid, Alianza, 1988. p. 12  (la traducció catalana de la cita i el subratllat són meus).

[v]  VALLÈS, I (2016) Publicat a l'acta del XXI Congrés de Filosofia del País Valencià

https://www.uv.es/sfpv/actes_xxi.pdf   pàgina 275-302  i al blog:

 http://ismaelvalles1.blogspot.com/2015/09/reflexions-de-tardor-de-lactualitat.html

 


dijous, 2 de setembre de 2021

Viatge al nord-est de Mallorca


 

Un viatge al nord-est de Mallorca amb visita a Alcúdia, Pollença, Muro i Artà

Alcúdia

Dedicat al professor Vicenç M. Rosselló en el seu 90 aniversari, per la gran ajuda rebuda en la meua trajectòria a la Universitat de València.


Pel novembre de 2020 vam fer un viatge a Alcúdia, a l'illa de Mallorca, un espai  a les acaballes de la serra de Tramuntana quan s'obre al mar amb les badies de Pollença i Alcúdia.  Aquesta ciutat és el nucli principal, amb un patrimoni important i el port més important al nord-est de l'illa

Érem en plena pandèmia del coronavirus, sojornats en un apartament a Alcanada, amb vistes esplèndides al mar. Vam estar aïllats i en eixir al carrer, eixíem protegits per les mascaretes introduïdes ja com a part obligada de la nostra indumentària.

 Vistes des de l'apartament amb el far situat a un illot. Des d'ací a determinades hores es pot veure el vaixell que comunica Mallorca amb Menorca (foto I. Vallès, novembre de 2020).

Trobem a aquesta banda de l'illa dos topònims bessons de les viles valencianes, els  de l'Alcúdia (la Ribera), el llogaret d' Alcúdia a Cocentaina  i la vila de Muro , dita  de l'Alcoi,  (el Comtat) des de principis del segle XX per diferenciar-lo del Muro de l'illa de Mallorca.

La ciutat d'Alcúdia manté en bon estat una part important de les muralles medievals, amb portes magnífiques i part del fossat. Es pot passejar per la part superior de les muralles amb vistes al defora i a la vila.

La murada vista des del corredor que les recorre parcialment per la part superior.

Porta de Sant Sebastià, amb part d'una sínia en primer pla.

Porta del Moll o de la Xara. Actualment aquesta porta dona a un carrer ample on se situa el mercat temporal (Fotos de l'autor, novembre de 2020).

Un escut de Carles I en un panell ceràmic sembla recordar el favor del monarca a la vila en relació a la seua fidelitat en contra de les germanies. El títol de ciutat que hi té, data d'aquesta època.

Escut en ceràmica de Carles I  (foto de l'autor, novembre 2020).

La ciutat té un patrimoni arquitectònic notable. A més de la murada amb les portes suara mencionades, hi destaca en primer lloc el jaciment arqueològic de la Pollentia romana situat ben a prop de la muralla de la ciutat, on es pot veure entre altres restes arqueològiques un petit teatre excavat en la roca.

Teatre romà de Pollentia (foto de l'autor, març 2016).

Un  museu monogràfic dedicat a Pollentia, situat intramurs, ocupa un edifici del segle XIV que fou hospital. Manté peces importants de les excavacions fetes.

Edifici que alberga el Museu monogràfic de Pollentia.

Interior del museu (fotos de l'autor, novembre  2020).

L'església gòtica de Santa Anna del segle XIII és una joia situada extramurs vora el jaciment arqueològic i front el cementeri.

Església de Santa Anna (foto de l'autor, novembre 2020).

Un monòlit  de 2014 a la vora del cementeri recorda els morts de la guerra civil espanyola amb una forma i una fórmula respectuosa amb els morts d'una banda i l'altra del conflicte.

Monòlit a l'exterior del cementeri d'Alcúdia en record dels morts de la guerra civil  (foto I. Vallès, novembre 2020).

El text diu: En memòria dels qui perderen les il·lusions, la llibertat o la vida durant la guerra civil espanyola, 1936-1939 Alcúdia 2014.

Em ve a la memòria el monument del cementeri parroquial de Muro del País Valencià, plenament franquista que resa  Caidos por Dios y por España. José Antonio Primo de Rivera PRESENTE. Fórmula repetida en molts altres monuments existents a molts altres llocs que caldria eliminar i que vaig denunciar fa poc en un article.1

L'església de Sant Jaume, de reconstrucció moderna neogòtica,  és també interessant i té a més un museu parroquial que es pot visitar, un article de Fernando Sancho explica amb detall aquesta església amb abundant material fotogràfic.2

La biblioteca d'Alcúdia és una fundació fruit de la col·laboració del municipi i d'una fundació alemanya, té un edifici antic envejable que ha estat adaptat a la seua funció i manté un portal a la xarxa per als usuaris.

Biblioteca d'Alcúdia. Fundació Can Torró (foto de l'autor, novembre 2020).

A banda del nucli urbà, un paratge important és on se situa l'ermita de la Mare de Déu de la Victòria en un edifici quadrangular que uneix històricament la funció religiosa i la de defensa. L'edifici data del segle XVI amb posteriors modificacions. Al lloc arborat hi circulen cabres mallorquines en llibertat i es veu  la badia de Pollença. És un bell lloc amb significació històrica, religiosa i d'esbargiment.

Ermita de la Mare de Déu de la Victòria.

Vista de la Badia de Pollença des de la Victòria (fotos I. Vallès, març 2016).

Cabres mallorquines als voltants del paratge de la Victòria, vistes també a la vora mateix de l'ermita  (fotos I. Vallès, març 2016 i  novembre  2020).

En les diverses estades a Alcúdia es comprova a través dels rètols, cartells i les institucions, l'ús del català a un nivell de “normalitat”. Els cartells d'avís a la població local i als turistes així ho mostren. 

La llengua catalana té un ús preferent sense ometre la mateixa informació amb diferents llengües presents per als visitants forans. (foto I. Vallès, novembre 2020).

El dibuix de l'avís mostra clarament el que vol i el textos apliquen molt bé un multilingüisme compatible amb un ús preferent de la llengua local. Els noms dels carrers i altres rètols, incloent els dels establiments turístics privats, funcionen també en aquesta línia de normalitat.

Els rètols dels establiments turístic empren la llengua del país (I. Vallès, novembre 2020).

Alguna mancança evident respecte del propi patrimoni es veu també a Alcúdia. Un bon exemple d'arqueologia industrial és el d’una central tèrmica en desús, com explica Joan Frau 3 i a la seua vora una torre vigia renaixentista en una zona arborada  amb vistes al mar  podrien formar part d' un parc cultural del segon port de l'illa. Caldria posar d'acord a la companyia privada Endesa i a les administracions, tal vegada  ara després de crisis econòmiques i d'una pandèmia podria ser un bon moment  per a intentar-ho.

Central tèrmica en desús.

Torre Major d’Alcanada i fumerals de la central tèrmica tancada (fotos, I. Vallès, març 2016 i novembre 2020).

Pollença i el cap de Formentor

La vila de Pollença ha agafat el nom de la referència romana de Pollentia situada a la veïna vila d'Alcúdia i comprèn la península de Formentor. Vam visitar la vila i després de rebre informació a l'Ajuntament i gaudir de la bona pastisseria formatjada local vam veure el claustre de Sant Domènec i l'església adjacent, els quals  després de la desamortització van passar a ser propietat de l'Ajuntament i actualment s'usen com a espai cultural.

Claustre de Sant Domènec i pintura de Sant Vicent Ferrer (fotos I. Vallès, novembre 2020)

Exposició cultural  a l'església de la Mare de Déu del Roser, hui dia amb un ús cultural (foto I. Vallès, novembre 2020).

Formentor

Des del punt de vista del paisatge destaca sense discussió la península de Formentor. El contrast entre el final de la serra de Tramuntana i el mar, la cobertura vegetal, el far que porta el nom de la península i fins i tot la presència de la cabra mallorquina també ací, van fer del recorregut per Formentor una autèntica delícia.

En el segle passat van valorar adequadament el paisatge, van construir una carretera i un far, eixamplant l'interès de la costa per la navegació i la defensa que, en el Renaixement, va situar abundants torres de vigia ací i allà. L'admiració del paisatge per ell mateix va adquirir la importància necessària per a construir accessos  i passarel·les excavades o construïdes sobre les roques. És el que va fer l'enginyer Antonio Paretti Coll com assenyala un monòlit en el paratge per ell dissenyat. La  part construïda està feta de manera que destorba el menys possible la natura que fa accessible.

 

Les escales d'accés als miradors s'integren molt bé amb la roca calcària, els margallons i la vegetació (fotos I. Vallès, novembre 2020).

Des dels miradors es pot veure una torre  vigia del Renaixement quan es temien els pirates i les possibles invasions per la costa. (foto I. Vallès, novembre 2020).

El far de Formentor construït en el segle XIX és una fita mítica d'aquesta península i no desdiu gens ni mica del conjunt paisatgístic d'aquesta costa. Les cabres mallorquines ens acompanyen fins al mateix peu del far. (fotos, I. Vallès, novembre 2020).

Dolors Jimeno va publicar suara un text sobre Formentor basat en el mateix viatge que vam fer  pel novembre de 2020. El text destaca i explica la bellesa del lloc (4)

En parlar de Formentor és obligat citar el poeta pollencí  Miquel Costa i Llobera. El seu poema Lo pi de Formentor (1875),  musicat i cantat per Maria del Mar Bonet en l’actualitat,  s'adiu amb la bellesa del paisatge, vet ací la primera estrofa

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

L'Albufera

Un altre espai natural de gran interès és el Parc Natural de l'Albufera de Mallorca.  Situat al sud d'Alcúdia ocupa part dels termes municipals de Muro i Sa Pobla. La natura ací posa l'èmfasi en l'aigua dolça, el contacte amb l'aigua salada i els aiguamolls.

Canals amples i estrets, abundància de vegetació i d'ocells. Una bona explicació de l'espai natural present al parc ajuda a la comprensió de l’espai humit  més important de l'Illa.

Canal principal de l'Albufera i llacunes amb vegetació i aus (fotos I. Vallès, març de 2016).

Centre d'explicació amb panells i vídeos de l'Albufera, (foto I. Vallès, novembre 2020).

El Centre explicatiu, és un antic edifici, testimoni d'activitats industrials anteriors al parc. Com l'Albufera de València, la de Mallorca va patir intents de dessecació durant el segle XIX i totes dues van ser, en el seu moment, patrimoni de Jaume I.

Els parcs naturals, com aquest, preserven una part de la natura  i, a més,  tenen una funció educativa de  cara als ciutadans i els escolars i ens recorden la necessitat peremptòria de revolucionar l'economia i el mode de vida en relació a la natura.

Muro

Escut de Muro amb data de 1999 (foto I. Vallès, novembre 2020).

La visita a Muro enllaça amb la riquesa patrimonial de natura i cultura del que portem vist fins ara. El Muro mallorquí, com ja he indicat, comparteix nom amb el Muro valencià. De fet tots dos municipis s'han agermanat fa poc.

El nucli urbà de Muro compta amb carrers estrets i cases remarcables de pedra. L'església parroquial data del segle XVII  amb un interior gòtic i acabament barroc, amb campanar exempt 5

Curiosament les esglésies parroquials dels dos Muros, el mallorquí i el valencià, estan dedicades a Sant Joan Baptista.

Església parroquial i Ajuntament de Muro (fotos I. Vallès, novembre 2020).

Muro compta amb un museu etnogràfic que forma part del Museu de Mallorca. Està instal·lat en un casal senyorial del segle XVII. Una llosa commemorativa explica que fou donat per don Gabriel Alomar Esteve al Ministeri d'Educació com a secció del Museu de Mallorca i s'inaugurà el 1965, actualment s'ha iniciat un procés de restauració.

El contingut del museu és ben interessant: maquinària, farmàcia, mobles, balances, pesos, cartografia històrica i pintures, entre altres coses.

Dormitori d'una casa senyorial i maquinària usades en la regió (fotos I. Vallès, novembre 2020).

Com hem vist en parlar de l'Albufera, bona part del terme de Muro està ocupat pel parc Natural de l'Albufera. Tot i que el nucli urbà té un emplaçament relativament interior, Muro té una platja esplèndida d'aigües cristal·lines des de la qual es veu tota la badia d'Alcúdia.

Platja de Muro des d'on es veu el braç nord de la badia d'Alcúdia (foto I.Vallès, novembre 2020).

La platja limita amb el parc natural i compta amb dunes cobertes de vegetació que recorda les del Saler de València.

Dunes de la platja de Muro (foto I.Vallès, novembre 2020).

Ses Païsses d'Artà

Vam completar viatge anant a Artà, la vila que compta en la seua proximitat el Parc natural de la península de llevant que tanca la badia d'Alcúdia.

Molt pròxim al nucli urbà d'Artà vam veure el jaciment talaiòtic de Ses Païsses. Un dels jaciments mallorquins més importants d'aquesta època 7.




Porta d'accés de Ses Païsses i Talaiot als voltants del qual es va constituir el poblat, i vista del poblat cobert d'abundant vegetació (fotos I. Vallès, novembre 2020).

Amb el jaciment talaiòtic d'Artà i el romà de Pollentia a Alcúdia vam veure  dos magnífics exemples de dues etapes culturals cabdals de l'illa.

Notes i referències

  1.  Ismael Vallès (2017)   https://revistasao.cat/esglesia-valenciana-simbols-franquistes-muro/

    http://ismaelvalles.blogspot.com/2017/12/lesglesia-catolica-valenciana-i-els.html

  2. Sancho, Fernando (2017) https://perdidoenmallorca.com/2017/04/09/la-iglesia-de-santiago-o-de-sant-jaume-en-alcudia/

  3. Joan Frau  (2011) https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2011/05/01/degradacion-imparable-simbolo-4055160.html

  4. Dolors Jimeno (2020) http://dolorsjimeno.blogspot.com/2020/12/formentor.html

  5. Notícia de l'Agermanament dels dos Muro (2018) https://www.lesmuntanyes.com/2018/01/15/agermanament-de-les-localitats-de-muro-dalcoi-i-muro-de-les-illes-balears/

  6. Manu Perelló (2011) https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2011/06/25/parroquia-cumple-400-anos-4043228.html

  7. Aramburu-Zabala Higuera, J. Riera Campins, D. (2006): Ses Païsses (Artà): talaiots i murades. El Tall, Palma.



Publicat a la revista Saó  9.9.21