La
concatenació de problemes greus que ens acompanyen en aquest segle
no ha minvat gens ni mica respecte del violent segle XX; únicament,
per ara, podem acceptar que aquells problemes van ser molt més
intensos, però els d'ara representen tota la gamma anterior: les
guerres ens acompanyen des del bell començament del segle,
especialment la guerra d'Iraq, la d'Afganistan i en el 2022 la que es
lliura a Ucraïna ran de la invasió d'aquest país per Rússia. En
aquesta guerra, a més, s'ha inclòs explícitament l'amenaça de
l'ús d'armes atòmiques. El terrorisme internacional amb els
exemples de les torres de Nova York i els trens de Madrid continua la
seua presència forta. La crisi sanitària amb la pandèmia de la
covid 19 ha assolit una enorme virulència . Les crisis del
sistema econòmic se succeïxen sense atur, com la de 2008, així com
la de la inflació galopant del 2022 encara en curs. Les desigualtats
entre països rics i pobres i entre classes benestants i classes
necessitades s'han disparat.
Ara
tenim consciència d'un problema nou, el canvi climàtic amb unes
conseqüències clarament pitjors que en el passat segle. Els
sistemes polítics de les democràcies trontollen en el nucli
tradicional euro-americà mentre els sistemes autocràtics rus, xinès
i iranià entre altres, no modifiquen la seua manca de llibertat.
En
un text anterior vaig centrar l’ atenció en la violència i les
guerresi.
En aquest escrit torne sobre la qüestió esperonat i colpit per la
proximitat de la guerra d’Ucraïna.
Com
a inventari dels problemes actuals ens aprofita molt bé el que ha
fet Luigi Ferrajoli (2022) destacant
l'escalfament climàtic i les migracions que el jurista situa en
primer lloc :
“La
humanitat es troba front emergències globals que posen en perill la
seua existència mateixa: l'escalfament global (...)
l'amenaça nuclear (...)
l'augment de les desigualtats, la misèria i la mort (...)
la difusió de règims despòtics(...)
el desenvolupament del crim organitzat i de les economies
il·legals (...) finalment [ és
una emergència] el drama de centenars de milers de
migrants” ii
La
via que propugna Ferrajoli, sembla en aquesta etapa d'incerteses una
possible solució al còmput
d'emergències greus que ens afecten. L'anomena Constitucionalisme
garantista o rígid:
“El
constitucionalisme rígid ha canviat profundament la natura del dret
i de la democràcia, en imposar-li límits a la política i vincles
substancials, garantint els drets fonamentals establerts
constitucionalment.
Actualment,
l'edifici de la democràcia constitucional, com a model teòric i com
a projecte polític, és agredit per l'asimetria entre el caràcter
global dels poders econòmics i financers i els confins encara
estatals del dret i de la democràcia; per l'abdicació per part de
la política del paper de govern, impotent i subordinada als mercats
com impotent en relació als subjectes dèbils i llurs drets; pel
desenvolupament general de la il·legalitat i per l'absència de
regles sobre els poders públics i privats.
Per
això, l'expansió del constitucionalisme, i la construcció de les
seues garanties a l'altura dels nous poders econòmics globals,
hauria de ser la principal tasca de la política i l'única
alternativa racional a un futur, no només de desordres, violències,
desigualtats i devastacions mediambientals, ans també d'involucions
autoritàries i antidemocràtiques”iii
Ferrajoli
recupera l'aportació de Kant com a exemple i antecedent de la seua
argumentació en favor de la consideració de l'instrument
constitucional, de la política i de la democràcia aplicades a
escala global. Una visió del tot allunyada dels nacionalismes
populistes i de les aplicacions totalitàries que s'ensumen ara,
arreu del món.
Les
emergències assenyalades no inclouen per la data de publicació del
text la invasió russa i la consegüent guerra a Ucraïna, però la
denúncia de la guerra d'Iraq de Ferrajoli en un text de 2004iv
ens aprofita d'exemple de la seua condemna del tot aplicable a la
guerra actualment en curs i de les reformes que propugna com a
solucions.
Una
condemna explícita de la invasió i guerra d’Ucraïna amb menció
reprovatòria de V. Putin és feta en la conferència pronunciada per
Luigi Ferrajoli al Festivalfilosofia 2022, a Modenav.
Hi
ha algunes
diferències importants entre l’agressió dels EUA del
2003
i la de 2022 de Rússia. A banda de la major
proximitat
de
la guerra a Ucraïna, que ens la fa sentir més directament als
europeus. Rússia
utilitza expressament l’amenaça nuclear incomplint el tractat
firmat per la federació russa en haver rebut les armes nuclears
situades en territori ucraïnès (Vallès,
2022)vi
El
problema de l' intervencionisme armat sense traves que podem denominar
matonisme, sobretot de les dues superpotència nuclears, es
manifesta clarament en les declaracions de guerra fetes sense atendre
l’ ONU. Aquesta organització queda impotent davant del fait
accompli. La
invasió russa, començada sense avís i sense declaració formal de
guerra, entra de ple en la modalitat comentada de l’ús de la
força al marge de la legalitat del dret internacional i de bloquejar
i menystenir
l’ONU. Com l’esmentada guerra
dels EUA contra l’Iraq. Els EUA
ha manifestat clarament una actitud violenta unilateral quan en
conflictes com a l’Afganistan, l’Iraq
i Líbia entre altres països, ha optat
sempre per la intervenció armada menyspreant la negociació
alternativa que se’ls presentava (N.
Chomsky i V. Prashad, 2022)vii
.
En
el text publicat el 2004, Ferrajoli fa una crítica completa de la
intenció dels EUA en la guerra d’Iraq identificant els vertaders
objectius que mouen la intervenció armada:
«Els
objectius principals perseguits per aquesta guerra (...)
han estat sobretot la legitimació de la guerra com a
mitjà, la marginalització de l’ONU i la seua substitució per la
superpotència dels EUA com a guardià de l’ordre internacional»
viii
Guerra d'Iraq, 2003. Gettyimages
En
la mateixa publicació destaca la resposta ciutadana mundial contra
aquesta guerra, feta evident a través múltiples manifestacions
arreu del món, amb el lema de no a la guerra. Aquesta
resposta, encara que no la va poder impedir, esdevenia de fet un
valor en sí:
«com
un embrió de societat civil internacional,
unida en el fet de compartir els mateixos
valors: la pau, els drets humans i la legalitat internacional»ix
A
més reclama Ferrajoli que es continue la mobilització pacifista per
a que es condemne de manera unívoca la guerra:
«Que
aquesta guerra siga enregistrada i condemnada com un crim, i que no
siga possible refundar sobre ella el dret internacional. És
essencial en aquest aspecte que les ferides infligides per aquesta
guerra al dret i a la comunitat de vida civil no es consoliden, i que
continuen pesant com un crim en la memòria de tots»x
Vista
la resposta a aquella guerra, trobem notables diferències amb la
provocada per V. Putin el 2022. La resposta ciutadana internacional
en contra no sembla que haja assolit un ressò similar. La resposta
europea a nivell institucional en canvi és notablement diferent, pel
que fa a la guerra en curs. El ressò de la resistència d’Ucraïna
a les cancelleries i els parlaments euro-americans ha estat molt
forta i repetida. Les conseqüències en l’economia en general i en
la inflació han colpit la societat amb especial influència en els
països pobres i en les classes més necessitades dels països rics.
Invasió russa d'Ucraïna, 2022. Gettyimages.
En
els objectius de la guerra en curs trobem una motivació imperial
nostàlgica d’etapes passades tendent d’una banda a afirmar un
espai gran-rus, consolidant l’ocupació de Crimea feta en 2014,
intentant dominar el país envaït, sense estalviar ni en crims ni en
la destrucció d'infraestructures i de ciutats. D’altra banda hi ha
una motivació interior, paralitzar les peticions de democràcia i
l’òsmosi dels ciutadans cap a la UE, supeditant Ucraïna a Rússia
i paralitzant la possible deriva de la pròpia Rússia cap al model
de la UE.
Hi
ha una notable coincidència entre el matonisme practicat pels
EUA en la guerra de 2003, amb el de Rússia del 2022 de manera que al
darrer li se pot aplicar del tot el comentari contra la guerra d’Iraq
fet per Ferrajoli en el qual, com ja hem vist, identifica quin és
l’ objectiu fonamental perseguit (cf. nota viii) : legitimar
la guerra com instrument, marginalitzar l’ONU i substituir-la per
la superpotència nuclear corresponent que ha desencadenat el
conflicte armat, russa en aquest darrer cas. La Rússia de V. Putin
imposa la invasió com l’altra superpotència ho ha fet
repetidament.
Què
fer front la persistència dels conflictes armats i de la violència?
Hi ha solució a aquesta nefasta realitat que ens acompanya des de
sempre? La racionalitat, la il·lustració, la política i la
democràcia poden ser respostes vàlides. La resposta del jurista
toscà és precisa, el dret i els drets i la política:
«El
dret i els drets són a l’ensems l’única tècnica de limitació
dels super-poders que altrament serien absoluts, en tant que
garanties d’una convivència pacífica fundada sobre la igualtat i
l’interès general.
El
dret internacional -l’ONU- continua essent, de fet , l’única
alternativa a un futur de guerra, de terrorisme, i de violacions
massives dels drets humans»xi.
La
no contenció de la guerra de 2003 dirigida pels EUA, contra l’ONU
i contra la contestació ciutadana internacional i el convenciment de
la necessitat de revertir la situació reformant l’ONU i enfortint
el dret internacional es concreta en destacar els instruments
utilitzats fins ara, com el procès de desarmament:
«
Per garantir la pau, caldrà d’altra banda, reprendre
el procès de desarmament, interromput des dels anys 90, basat en les
convencions internacionals encaminades a la prohibició de la
producció, comerç i possessió d’armes [les
quals] haurien, en definitiva, ser considerades com a ‘bens
il·lícits’ més encara que els estupefaents i com a tals
prohibits per la comunitat civil»xii.
Reclama,
amb la mateixa finalitat, activar una força de policia internacional
controlada per la ONU:
«No
és ingenu, davant la gravetat de la crisi [la
de la guerra de 2003] d’insistir
en la necessitat de fer efectives les garanties de la pau previstes a
la Carta de l’ONU: la institució d’una força de policia
internacional sota la ‘direcció estratègica´del ‘Comitè
d’estat major’ Prevista
en l’article 47 de la Carta de
les Nacions Unides,
cercant reafirmar la consolidació gradual del monopoli jurídic de
la força a mans de les Nacions Unides»xiii
Creu
igualment necessari augmentar la competència del Tribunal Penal
Internacional de la Haia:
«Caldrà
activar la competència del nou Tribunal Penal Internacional per als
crims contra la Humanitat (...)
contra els ‘crims d’agressió’ prevista
a l’article 5 del seu estatut i arribar ràpidament a una definició
clara que delimite rigorosament el cas de ‘legitima defensa’»xiv
Al
costat del Dret, està la Política, la institucional i la
ciutadana, ja hem senyalat més amunt la importància que li donà
Ferrajoli a la mobilització de condemna ciutadana a la guerra.
La
resposta ciutadana contra la guerra de 2003 fou massiva arreu del
continent i de la resta del món i molt forta en estats com la Gran
Bretanya i Espanya, on la població es manifestava contra els seus
governs que participaven en la guerra.
La
resposta ciutadana contra la guerra en 2022 ha estat molt més dèbil,
potser degut a que les institucions de la UE i els governs dels
estats encapçalaven clarament la condemna, així com el govern dels
EUA i la OTAN. Les institucions de la UE, els EUA i la OTAN han
generat una activa mobilització diplomàtica, amb recolzament
polític i amb lliurament d’ajut econòmic i bel·ligerant amb
lliurament d’armes a Ucraïna.
Cal
remarcar que entre la guerra del 2003 i la del 2022 hi ha una notable
diferència pel que fa a la resposta de la Unió Europea front els
dos matonismes el dels EUA i el de Rússia.
Contra el
matonisme dels EUA no hi hagué una resposta institucional de
la UE contra la guerra, donat que una part dels governs dels Estats
n’estava a favor i fins i tot hi participava. Entre altres hi van
participar Gran Bretanya, Espanya, Portugal, Itàlia i Polònia. D’ altres estats, en canvi, es mostraven reticent o n’estaven en
contra.
En
el segon matonisme contra Rússia, la resposta
institucional de la UE ha estat clarament en contra, amb condemna
explícita i amb participació bel·ligerant aportant armament i
ajut; aplicant sancions econòmiques a Rússia.
En
el 2004 Ferrajoli reclamava una determinada Europa, front els països
que hi seguien el matonisme dels EUA, reclamació que,
sens dubte, podem considerar absolutament vigent el 2022, respecte
del de Rússia:
«Ens
cal, per
contra,[ dels
països europeus partícips de la guerra]
una Europa
capaç de reivindicar la primacia del civil, rebutjant simplement la
guerra, i defensant
el dret i els drets; una Europa capaç de resistir les temptacions
imperialistes
(...) una Europa
presta
a proposar-se com un model democràtic constitucional
alternatiu al model imperial americà, un model fundat sobre la
garantia dels drets socials i de la pau.
D’ací l’enorme importància del procés d’integració europea
en curs, de la qualitat dels principis, dels drets i de les garanties
que seran incorporades a la constitució europea»xv
Les
guerres pròximes en el temps i en l’espai ens colpixen i generen
un estat ciutadà de perplexitat, desesperança i incapacitat, són
fets que depassen les competències d’actuació al nostre abast.
L’amplia
producció escrita del jurista Luigi Ferrajoli ens posa a disposició
la necessitat i la possibilitat de fer front als problemes amb els
instruments del dret i la política. És un altre alè que allarga
els intents de comprendre el món a través del llegat de la
Il·lustració actualitzada i ens esperona a transformar la realitat.
La dificultat de la solució proposada per Ferrajoli rau al meu entendre en la política més que en l'entramat constitucional global i rígid que proposa. Per a posar en marxa la solució constitucional global cal un acord internacional de les parts disposades al nou sistema. Un acord com el que va permetre l'embrió de l'ONU en el segle passat. Assolir aqueix acord s'hauria de fer amb sistemes tan dispars com les democràcies i els sistemes totalitaris. A més a més cal observar que en les democràcies euro-americanes actuals actua el populisme d'extrema dreta que nega els drets constitucionals en la pràctica: Etapa de D. Trump als EUA i de J. Bolsomaro al Brasil. En el cas britànic amb tot el procés de separació de la UE amb episodis com el protagonitzat per Boris Johnson tancant el Parlament per poder posar en marxa la desconnexió i per a qüestionar el dret de la UE. Són exemples en l'àmbit de les democràcies als quals cal afegir els episodis totalitaris en Rússia, Xina i l'Iran, entre altres, que dificultarien al màxim l'entesa necessària per a poder posar en marxa el sistema proposat per L. Ferrajoli. Tot i això els seus plantejaments marquen un camí convenient per a solucionar els problemes assenyalats, malgrat les dificultats que acabe de mencionar
Notes
iiFERRAJOLI,
L. (2022): Per una Constituzione della Terra. L'umanità
al bivio.Fetrinelli, Milano. Hi
ha traducció castellana de P. Andrés Ibáñez: Por una
Constitución de la Tierra. La humanidad en la encrucijada. Trotta,
Madrid, 2022. p. 13. (La paginació fa referència al text en
castellà. La traducció catalana i el subratllat són meus)
iiiEDITORIAL
TROTTA (2014): La democrazia attraverso i diritti. Il
constituzionalismo garantista come modello teorico e come progetto
politico.Hi ha trad. Castellana de P. Andrés Ibáñez, La
democracia a través de los derechos.El constitucionalismo
garantista como modelo teórico y como proyecto político. El
text figura al resum del llibre
en l’edició castellana, ( la traducció catalana i el subratllat
són meus).
ivFERRAJOLI,
L.
(2004):
«La
guerra e il futuro dell’ordine internazionale»,in
Guerra e Pace,
a cura di Giuseppe Prestipino, La città del Sole, 2004.
Hi
ha traducció francesa
“La guerre et l'avenir de l'ordre
international” Actuel
Marx 2005/1
núm.37, pp. 177-195, traduït de l'italià per Annie
Bidet-Mordrel
[*]
vii
CHOMSKY i PRASHAD, V. (2022): The Withdrawal. Iraq, Libya,
Afganistan, and the fragity of U.S. Power. The
New Press. Hi ha traducció Castellana de F.J. RAMOS MENA, La
retirada. Irak, Libia, Afganistan y la fragilidad de del poder de
Estados Unidos. Capitán Swing,
2022.
viii
FERRAJOLI (2005) (Cite ací l’edició traduïda al francès en
2005 tot i que com he dit en la nota IV l’original en italià es
va publicar el 2004. La paginació es correspon amb la traducció
francesa. la traducció catalana i el subratllat de totes les cites
son meues) p.15.