dimecres, 13 de setembre del 2023

El temps del candidat Feijóo abans de defensar la seua candidatura en el Congrés


El temps del candidat Feijóo

Foto del Congrés, Getty Images

Per a què necessitava i demanava el candidat Feijóo un mes llarg abans de presentar-se, si finalment ho fa, a la corresponent sessió d'explicació i votació en el Congrés?

Temps per a intrigar i desestabilitzar: aquesta és l'estratègia del PP del successor de Rajoy i candidat a la Presidència de Govern senyor Feijóo.

No es tracta de construir una proposta de govern amb continguts ni de complir amb l'obligació del seu partit respecte a la renovació pendent del CJPJ.

Es tracta d'atacar els fonaments de l'entesa democràtica i del propi sistema amb la mateixa dinàmica que han mostrat en la passada legislatura: no considerar legítims els governs eixits dels acords entre l'esquerra i els nacionalismes perifèrics democràtics.

Atacar les polítiques de protecció social i les llibertats ciutadanes: contra la igualtat, practicant i afavorint la misogínia, l'homofòbia i el racisme.


Per a aquesta política d'oposició no li calia un mes, en un dia podia haver advertit que simplement volia continuar amb les mentides i la confrontació buida de propostes practicada en la legislatura anterior.

La mateixa política i els mateixos continguts que els governs autonòmics on governen, com per exemple a les Illes Balears i al País Valencià, per citar-ne només dos. Recular en drets, privatitzar, inventar batalles culturals estèrils i mal intencionades per a distraure de les veritables intencions de depredació econòmica i maltractament del medi ambient que han practicat magistralment els seus antecessors i practiquen allà on governen


La campanya permanent de desestabilització com les declaracions del polític de la guerra d'Iraq, senyor Aznar i adlateres, no amaga la falta de propostes.


Senyor Feijó, prepare la seua proposta política de govern, presente la seua proposta de coalició estatal amb Vox i pose la seua candidatura a votació del Congrés. Només ha de convèncer els diputats i diputades, són els únics que poden i han de decidir sobre els seus continguts i els dels seus socis de Vox.

Les intrigues i maniobres desestabilitzadores no són sinó una mostra del que han practicat fins ara i del que pretenen fer en l'actual legislatura. Tota una trajectòria dissuasòria per a la ciutadania que creu en la democràcia, els pactes i les solucions polítiques als problemes.

Publicat a la revista Saó

https://revistasao.cat/el-temps-del-candidat-feijoo

La premsa moderada i objectiva situa el PP de Fraga, Aznar, Rajoy i FEIJÓO davant de l'espill: atac frontal a l'estructura multinacional espanyola, amb doble joc i sense respectar el sistema constitucional vigent. Un article de Xavier Vidal-Folch aprofita d'inventari del funcionament del PP, potser li falta mencionar LA CORRUPCIÓ.

 X. Vidal-Folch: la embestidura 

https://elpais.com/opinion/2023-09-18/embestidura.html



dijous, 13 de juliol del 2023


UNA REFLEXIÓ SINTÈTICA FRONT LES ELECCIONS LEGISLATIVES DEL 23 DE JULIOL DE 2023

Fotografia del Parc Natural dels Ports, tardor de 2022.


Contra la mentida i la manipulació mediàtica.

Contra la doble moral i fer el contrari del que s’afirma.

Contra la manipulació de la justícia: cínica, permanent i contrària a llei.

Contra la corrupció i el robatori.

Contra la depredació del medi ambient.

Contra la intolerància.

Contra la misogínia, contra el racisme i l’homofòbia.

Contra el feixisme de la dreta i la dreta extrema


Compara comportaments i programes i VOTA 


  

dimecres, 14 de juny del 2023

Reflexions front les eleccions generals de juliol de 2023 i les europees de 2024

 

Totes les eleccions de 2023 i les que vindran


El PP i Vox negocien després de les eleccions autonòmiques del 28 de maig passat (Publicat al Levante-EMV, 13.6.2023).

Els resultats de les passades eleccions municipals i autonòmiques ens ha abocat, a molts municipis i a les Corts Valencianes, a una recusació del funcionament democràtic practicat fins ara, eficient en economia i en protecció social així com en la defensa de l’escola de la llengua i la cultura pròpies.

L’acusació al govern de coalició espanyol de pactar amb Bildu i l’afirmació que ETA està viva, pretén retrotraure la situació actual a l’època passada de les matances de la banda terrorista.

L’atac al govern valencià del Botànic i l’atac al govern de coalició espanyol i, per tant, de la majoria parlamentària que el sustenta, considerats il·legítims per les dretes, fomenta amb mentides i de manera artificial una confrontació innecessària i contraproduent.

És la demostració de no admetre límits en la política de confrontació parlamentària i mediàtica. És la prova de la consideració patrimonial de les institucions que la dreta presumeix i, quan pot, mostra sense simulacions. 

El PP encara bloqueja per més de quatre anys la renovació del CGPJ com si la Justícia fos la seua propietat exclusiva. Recordem les repetides demandes d’abandonar el govern als presidents, quan no eren del seu partit, amb expressions imperatives i escurçadores de mandat: «Váyase señor González, Váyase señor Zapatero, Váyase señor Sánchez».

El PP de la corrupció no s’ha acabat i ara, a més a més, pacta sense vergonya amb una extrema dreta racista, misògina, homòfoba i que pretén tornar a l’España una grande y libre d’un passat obsolet. Hom vol capgirar la democràcia al País Valencià, a Espanya, a Europa i al món.

En el fons, aquest PP el que practica on mana, i vol practicar a tot l’Estat i propiciar a totes les escales polítiques, és el propi benefici econòmic sense límits i la negació de la diversitat social real que ara més que mai reclama ajudes socials, reconeixements de la diversitat cultural i canvi radical de l’economia depredadora de la biosfera de la qual formem part.

La no acceptació de grat de l’existència de les comunitats autònomes. La utilització del TC, quan ha comptat amb majoria pròxima per a retallar Estatuts d’Autonomia. La no dotació d’un finançament just a les autonomies. El comportament de bloqueig en relació a les llengües cooficials en el sistema educatiu i en tots els àmbits.

El PP i Vox actuen massa vegades contra la normalització del patrimoni cultural i lingüístic que la Constitució de 1978 reconeix, que ens pertany a tots i també a les Comunitats autònomes castellanoparlants.

En la passada consulta del dia 28 s’ha imposat al País Valencià el binomi PP-Vox, amb una barrera electoral per a les Corts Valencianes del 5% que fa temps que s’hauria d’haver eliminat. En front, amb objectivitat, amb plantejaments democràtics fem i farem una oposició ferma.

No volem tornar arrere, ni ací ni enlloc i hem de defensar la democràcia a totes les consultes electorals, recolzant els plantejaments polítics oberts i socialment protectors. Ara tenim al davant les eleccions legislatives del 23 de juliol i les del Parlament Europeu, el maig del 2024. Tenim forces polítiques que no accepten recular, la resposta de la ciutadania s’hi ha de fer sentir.

Publicat a la Revista Saó (17.6.2023)

https://revistasao.cat/reflexions-sobre-les-eleccions-generals-de-juliol-de-2023-i-les-europees-de-2024/

Publicat per la Fundació Hugo Zárate (13.7.2023)

Reflexions sobre les eleccions generals de juliol de 2023 i les europees de 2024 - Fundación Hugo Zárate (fundacionhugozarate.com)


dijous, 22 de desembre del 2022

El problemes globals, les guerres del segle XXI i les solucions proposades per Luigi Ferrajoli


La concatenació de problemes greus que ens acompanyen en aquest segle no ha minvat gens ni mica respecte del violent segle XX; únicament, per ara, podem acceptar que aquells problemes van ser molt més intensos, però els d'ara representen tota la gamma anterior: les guerres ens acompanyen des del bell començament del segle, especialment la guerra d'Iraq, la d'Afganistan i en el 2022 la que es lliura a Ucraïna ran de la invasió d'aquest país per Rússia. En aquesta guerra, a més, s'ha inclòs explícitament l'amenaça de l'ús d'armes atòmiques. El terrorisme internacional amb els exemples de les torres de Nova York i els trens de Madrid continua la seua presència forta. La crisi sanitària amb la pandèmia de la covid 19 ha assolit una enorme virulència . Les crisis del sistema econòmic se succeïxen sense atur, com la de 2008, així com la de la inflació galopant del 2022 encara en curs. Les desigualtats entre països rics i pobres i entre classes benestants i classes necessitades s'han disparat.

Ara tenim consciència d'un problema nou, el canvi climàtic amb unes conseqüències clarament pitjors que en el passat segle. Els sistemes polítics de les democràcies trontollen en el nucli tradicional euro-americà mentre els sistemes autocràtics rus, xinès i iranià entre altres, no modifiquen la seua manca de llibertat.

En un text anterior vaig centrar l’ atenció en la violència i les guerresi. En aquest escrit torne sobre la qüestió esperonat i colpit per la proximitat de la guerra d’Ucraïna.


Com a inventari dels problemes actuals ens aprofita molt bé el que ha fet Luigi Ferrajoli (2022) destacant l'escalfament climàtic i les migracions que el jurista situa en primer lloc :

La humanitat es troba front emergències globals que posen en perill la seua existència mateixa: l'escalfament global (...) l'amenaça nuclear (...) l'augment de les desigualtats, la misèria i la mort (...) la difusió de règims despòtics(...) el desenvolupament del crim organitzat i de les economies il·legals (...) finalment [ és una emergència] el drama de centenars de milers de migrants” ii

La via que propugna Ferrajoli, sembla en aquesta etapa d'incerteses una possible solució al còmput d'emergències greus que ens afecten. L'anomena Constitucionalisme garantista o rígid:

El constitucionalisme rígid ha canviat profundament la natura del dret i de la democràcia, en imposar-li límits a la política i vincles substancials, garantint els drets fonamentals establerts constitucionalment.

Actualment, l'edifici de la democràcia constitucional, com a model teòric i com a projecte polític, és agredit per l'asimetria entre el caràcter global dels poders econòmics i financers i els confins encara estatals del dret i de la democràcia; per l'abdicació per part de la política del paper de govern, impotent i subordinada als mercats com impotent en relació als subjectes dèbils i llurs drets; pel desenvolupament general de la il·legalitat i per l'absència de regles sobre els poders públics i privats.

Per això, l'expansió del constitucionalisme, i la construcció de les seues garanties a l'altura dels nous poders econòmics globals, hauria de ser la principal tasca de la política i l'única alternativa racional a un futur, no només de desordres, violències, desigualtats i devastacions mediambientals, ans també d'involucions autoritàries i antidemocràtiquesiii

Ferrajoli recupera l'aportació de Kant com a exemple i antecedent de la seua argumentació en favor de la consideració de l'instrument constitucional, de la política i de la democràcia aplicades a escala global. Una visió del tot allunyada dels nacionalismes populistes i de les aplicacions totalitàries que s'ensumen ara, arreu del món.

Les emergències assenyalades no inclouen per la data de publicació del text la invasió russa i la consegüent guerra a Ucraïna, però la denúncia de la guerra d'Iraq de Ferrajoli en un text de 2004iv ens aprofita d'exemple de la seua condemna del tot aplicable a la guerra actualment en curs i de les reformes que propugna com a solucions.

Una condemna explícita de la invasió i guerra d’Ucraïna amb menció reprovatòria de V. Putin és feta en la conferència pronunciada per Luigi Ferrajoli al Festivalfilosofia 2022, a Modenav.

Hi ha algunes diferències importants entre l’agressió dels EUA del 2003 i la de 2022 de Rússia. A banda de la major proximitat de la guerra a Ucraïna, que ens la fa sentir més directament als europeus. Rússia utilitza expressament l’amenaça nuclear incomplint el tractat firmat per la federació russa en haver rebut les armes nuclears situades en territori ucraïnès (Vallès, 2022)vi

El problema de l' intervencionisme armat sense traves que podem denominar matonisme, sobretot de les dues superpotència nuclears, es manifesta clarament en les declaracions de guerra fetes sense atendre l’ ONU. Aquesta organització queda impotent davant del fait accompli. La invasió russa, començada sense avís i sense declaració formal de guerra, entra de ple en la modalitat comentada de l’ús de la força al marge de la legalitat del dret internacional i de bloquejar i menystenir l’ONU. Com l’esmentada guerra dels EUA contra l’Iraq. Els EUA ha manifestat clarament una actitud violenta unilateral quan en conflictes com a l’Afganistan, l’Iraq i Líbia entre altres països, ha optat sempre per la intervenció armada menyspreant la negociació alternativa que se’ls presentava (N. Chomsky i V. Prashad, 2022)vii .

En el text publicat el 2004, Ferrajoli fa una crítica completa de la intenció dels EUA en la guerra d’Iraq identificant els vertaders objectius que mouen la intervenció armada:

«Els objectius principals perseguits per aquesta guerra (...) han estat sobretot la legitimació de la guerra com a mitjà, la marginalització de l’ONU i la seua substitució per la superpotència dels EUA com a guardià de l’ordre internacional» viii


Guerra d'Iraq, 2003.  Gettyimages

En la mateixa publicació destaca la resposta ciutadana mundial contra aquesta guerra, feta evident a través múltiples manifestacions arreu del món, amb el lema de no a la guerra. Aquesta resposta, encara que no la va poder impedir, esdevenia de fet  un valor en sí:

«com un embrió de societat civil internacional, unida en el fet de compartir els mateixos valors: la pau, els drets humans i la legalitat internacional»ix

A més reclama Ferrajoli que es continue la mobilització pacifista per a que es condemne de manera unívoca la guerra:

«Que aquesta guerra siga enregistrada i condemnada com un crim, i que no siga possible refundar sobre ella el dret internacional. És essencial en aquest aspecte que les ferides infligides per aquesta guerra al dret i a la comunitat de vida civil no es consoliden, i que continuen pesant com un crim en la memòria de tots»x

Vista la resposta a aquella guerra, trobem notables diferències amb la provocada per V. Putin el 2022. La resposta ciutadana internacional en contra no sembla que haja assolit un ressò similar. La resposta europea a nivell institucional en canvi és notablement diferent, pel que fa a la guerra en curs. El ressò de la resistència d’Ucraïna a les cancelleries i els parlaments euro-americans ha estat molt forta i repetida. Les conseqüències en l’economia en general i en la inflació han colpit la societat amb especial influència en els països pobres i en les classes més necessitades dels països rics.


Invasió russa d'Ucraïna, 2022.  Gettyimages.

En els objectius de la guerra en curs trobem una motivació imperial nostàlgica d’etapes passades tendent d’una banda a afirmar un espai gran-rus, consolidant l’ocupació de Crimea feta en 2014, intentant dominar el país envaït, sense estalviar ni en crims ni en la destrucció d'infraestructures i de ciutats. D’altra banda hi ha una motivació interior, paralitzar les peticions de democràcia i l’òsmosi dels ciutadans cap a la UE, supeditant Ucraïna a Rússia i paralitzant la possible deriva de la pròpia Rússia cap al model de la UE.

Hi ha una notable coincidència entre el matonisme practicat pels EUA en la guerra de 2003, amb el de Rússia del 2022 de manera que al darrer li se pot aplicar del tot el comentari contra la guerra d’Iraq fet per Ferrajoli en el qual, com ja hem vist, identifica quin és l’ objectiu fonamental perseguit (cf. nota viii) : legitimar la guerra com instrument, marginalitzar l’ONU i substituir-la per la superpotència nuclear corresponent que ha desencadenat el conflicte armat, russa en aquest darrer cas. La Rússia de V. Putin imposa la invasió com l’altra superpotència ho ha fet repetidament.

Què fer front la persistència dels conflictes armats i de la violència? Hi ha solució a aquesta nefasta realitat que ens acompanya des de sempre? La racionalitat, la il·lustració, la política i la democràcia poden ser respostes vàlides. La resposta del jurista toscà és precisa, el dret i els drets i la política:

«El dret i els drets són a l’ensems l’única tècnica de limitació dels super-poders que altrament serien absoluts, en tant que garanties d’una convivència pacífica fundada sobre la igualtat i l’interès general.

El dret internacional -l’ONU- continua essent, de fet , l’única alternativa a un futur de guerra, de terrorisme, i de violacions massives dels drets humans»xi.

La no contenció de la guerra de 2003 dirigida pels EUA, contra l’ONU i contra la contestació ciutadana internacional i el convenciment de la necessitat de revertir la situació reformant l’ONU i enfortint el dret internacional es concreta en destacar els instruments utilitzats fins ara, com el procès de desarmament:

« Per garantir la pau, caldrà d’altra banda, reprendre el procès de desarmament, interromput des dels anys 90, basat en les convencions internacionals encaminades a la prohibició de la producció, comerç i possessió d’armes [les quals] haurien, en definitiva, ser considerades com a ‘bens il·lícits’ més encara que els estupefaents i com a tals prohibits per la comunitat civil»xii.

Reclama, amb la mateixa finalitat, activar una força de policia internacional controlada per la ONU:

«No és ingenu, davant la gravetat de la crisi [la de la guerra de 2003] d’insistir en la necessitat de fer efectives les garanties de la pau previstes a la Carta de l’ONU: la institució d’una força de policia internacional sota la ‘direcció estratègica´del ‘Comitè d’estat major’ Prevista en l’article 47 de la Carta de les Nacions Unides, cercant reafirmar la consolidació gradual del monopoli jurídic de la força a mans de les Nacions Unides»xiii

Creu igualment necessari augmentar la competència del Tribunal Penal Internacional de la Haia:

«Caldrà activar la competència del nou Tribunal Penal Internacional per als crims contra la Humanitat (...) contra els ‘crims d’agressió’ prevista a l’article 5 del seu estatut i arribar ràpidament a una definició clara que delimite rigorosament el cas de ‘legitima defensa’»xiv

Al costat del Dret, està la Política, la institucional i la ciutadana, ja hem senyalat més amunt la importància que li donà Ferrajoli a la mobilització de condemna ciutadana a la guerra.

La resposta ciutadana contra la guerra de 2003 fou massiva arreu del continent i de la resta del món i molt forta en estats com la Gran Bretanya i Espanya, on la població es manifestava contra els seus governs que participaven en la guerra.

La resposta ciutadana contra la guerra en 2022 ha estat molt més dèbil, potser degut a que les institucions de la UE i els governs dels estats encapçalaven clarament la condemna, així com el govern dels EUA i la OTAN. Les institucions de la UE, els EUA i la OTAN han generat una activa mobilització diplomàtica, amb recolzament polític i amb lliurament d’ajut econòmic i bel·ligerant amb lliurament d’armes a Ucraïna.

Cal remarcar que entre la guerra del 2003 i la del 2022 hi ha una notable diferència pel que fa a la resposta de la Unió Europea front els dos matonismes el dels EUA i el de Rússia. 

Contra el matonisme dels EUA no hi hagué una resposta institucional de la UE contra la guerra, donat que una part dels governs dels Estats n’estava a favor i fins i tot hi participava. Entre altres hi van participar Gran Bretanya, Espanya, Portugal, Itàlia i Polònia. D’ altres estats, en canvi,  es mostraven reticent o n’estaven en contra.

En el segon matonisme contra Rússia, la resposta institucional de la UE ha estat clarament en contra, amb condemna explícita i amb participació bel·ligerant aportant armament i ajut; aplicant sancions econòmiques a Rússia.

En el 2004 Ferrajoli reclamava una determinada Europa, front els països que hi seguien el matonisme dels EUA, reclamació que, sens dubte, podem considerar absolutament vigent el 2022, respecte del de Rússia:

«Ens cal, per contra,[ dels països europeus partícips de la guerra] una Europa capaç de reivindicar la primacia del civil, rebutjant simplement la guerra, i defensant el dret i els drets; una Europa capaç de resistir les temptacions imperialistes (...) una Europa presta a proposar-se com un model democràtic constitucional alternatiu al model imperial americà, un model fundat sobre la garantia dels drets socials i de la pau. D’ací l’enorme importància del procés d’integració europea en curs, de la qualitat dels principis, dels drets i de les garanties que seran incorporades a la constitució europea»xv

Les guerres pròximes en el temps i en l’espai ens colpixen i generen un estat ciutadà de perplexitat, desesperança i incapacitat, són fets que depassen les competències d’actuació al nostre abast.

L’amplia producció escrita del jurista Luigi Ferrajoli ens posa a disposició la necessitat i la possibilitat de fer front als problemes amb els instruments del dret i la política. És un altre alè que allarga els intents de comprendre el món a través del llegat de la Il·lustració actualitzada i ens esperona a transformar la realitat.

La dificultat de la solució proposada per Ferrajoli rau al meu entendre en la política més que en l'entramat constitucional global i rígid que proposa. Per a posar en marxa la solució constitucional global cal un acord internacional de les parts disposades al nou sistema. Un acord com el que va permetre l'embrió de l'ONU en el segle passat. Assolir aqueix acord s'hauria de fer amb sistemes tan dispars com les democràcies i els sistemes totalitaris. A més a més cal observar que en les democràcies euro-americanes actuals actua el populisme d'extrema dreta que nega els drets constitucionals en la pràctica: Etapa de D. Trump als EUA i de J. Bolsomaro al Brasil. En el cas britànic amb tot el procés de separació de la UE amb episodis com el protagonitzat per  Boris Johnson tancant el Parlament per  poder posar en marxa la desconnexió i per a qüestionar el dret de la UE. Són exemples en l'àmbit de les democràcies als quals cal afegir els episodis totalitaris en Rússia, Xina i l'Iran, entre altres, que dificultarien al màxim l'entesa necessària per a poder posar en marxa el sistema proposat per L. Ferrajoli. Tot i això els seus plantejaments marquen un camí convenient per a solucionar els problemes assenyalats, malgrat les dificultats que acabe de mencionar

Notes

iiFERRAJOLI, L. (2022): Per una Constituzione della Terra. L'umanità al bivio.Fetrinelli, Milano. Hi ha traducció castellana de P. Andrés Ibáñez: Por una Constitución de la Tierra. La humanidad en la encrucijada. Trotta, Madrid, 2022. p. 13. (La paginació fa referència al text en castellà. La traducció catalana i el subratllat són meus)

iiiEDITORIAL TROTTA (2014): La democrazia attraverso i diritti. Il constituzionalismo garantista come modello teorico e come progetto politico.Hi ha trad. Castellana de P. Andrés Ibáñez, La democracia a través de los derechos.El constitucionalismo garantista como modelo teórico y como proyecto político. El text figura al resum del llibre en l’edició castellana, ( la traducció catalana i el subratllat són meus).

ivFERRAJOLI, L. (2004): «La guerra e il futuro dell’ordine internazionale»,in Guerra e Pace, a cura di Giuseppe Prestipino, La città del Sole, 2004. Hi ha traducció francesa “La guerre et l'avenir de l'ordre international” Actuel Marx 2005/1 núm.37, pp. 177-195, traduït de l'italià per Annie Bidet-Mordrel [*]

vii CHOMSKY i PRASHAD, V. (2022): The Withdrawal. Iraq, Libya, Afganistan, and the fragity of U.S. Power. The New Press. Hi ha traducció Castellana de F.J. RAMOS MENA, La retirada. Irak, Libia, Afganistan y la fragilidad de del poder de Estados Unidos. Capitán Swing, 2022.

viii FERRAJOLI (2005) (Cite ací l’edició traduïda al francès en 2005 tot i que com he dit en la nota IV l’original en italià es va publicar el 2004. La paginació es correspon amb la traducció francesa. la traducció catalana i el subratllat de totes les cites son meues) p.15.

ixIbidem, p. 4.

xIbidem, p. 28.

xiIbidem, p. 25.

xiiIbidem, p. 25

xiiiIbidem, p. 25

xiv Ibidem, p.25


dilluns, 10 d’octubre del 2022

Pinzellades barcelonines d'una visita breu de tardor


Fa uns dies Dolors i jo vam anar a Barcelona. Una visita curta de només dos dies sencers passats a la ciutat. Vam començar la visita a la plaça Europa a l'Hospitalet de Llobregat, ben a prop de la plaça d'Espanya barcelonesa i un dels nusos de la xarxa metropolitana.

La plaça d'Europa integra de manera amable gratacels similars als dels conjunts urbans de grans ciutats d'arreu amb carrers d'altura modesta com el carrer Castelao, on ens vam hostatjar.

 

La plaça Europa de l'Hospitales vista des del carrer Castelao

Els viatges d'anada i tornada amb tren des de València van durar unes quatre hores cadascun, lluny dels horaris de l'alta velocitat. Encara no s'ha completat l'alta velocitat entre aquestes dues metròpolis.

La xarxa metropolitana de transport públic barcelonesa integra tres sistemes públics a més del metro pròpiament dit: els autobusos urbans, els ferrocarrils de la Generalitat i les Rodalies de Renfe. Hem de dir que el metro per a persones majors amb certa dificultat per a moure's és una mica dur, per les moltes escales sense tracció mecànica que cal utilitzar. Salvada la dificultat de les escales, ens hem pogut moure amb eficàcia als tres nuclis que volíem visitar: Montjuïc, el barri gòtic i una ullada ràpida a la Sagrada família.

El Palau de Montjuïc on se situa el MNAC. Es veu part de la font lluminosa. Les quatre columnes representen les quatre barres.

Vam començar pel Museu de Montjuïc, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) amb entrada gratuïta tots els dies per als jubilats, incloent les exposicions temporals, cosa que no es dóna per exemple a la Kunsthaus de la rica ciutat de Zuric, on només es pot entrar gratuïtament els dimecres i amb exclusió de les exposicions temporals.

La visita al MNAC bé s'ho val. Nosaltres només vam veure les sales d'art Romànic i part del Gòtic. Vam ajornar per a una altra visita la resta de sales, les que s'ocupen del Renaixement, Barroc i l'art Modern.  Vam poder veure també l'exposició temporal dels frescos d'Annibale Carracci, magnífic complement al de les sales del Romànic i Gòtic que havíem vist.

El Romànic, per als valencians, és un art que hem de cercar, nord enllà, i bé que ho vam experimentar en viatges d'estiu fa ja algunes dècades. El contacte del Romànic el vam fer al Pirineu, amb fill i filla quan ells eren menuts, amb molts exemplars, amb especial menció de la Vall de Boí a l'Alta Ribagorça quan faltaven molts anys encara perquè fóra declarada Patrimoni de la Humanitat. Recorde que les criatures es van enfilar pel campanar de Sant Climent. 

Al Museu vam poder veure els originals de les esglésies de Sant Climent i la Mare de Déu que a principis del segle XX s´hi van traslladar. La col·lecció d'art Romànic em va recordar la síndrome d'Stendhal quan l'escriptor francés va visitar Florència i es va quedar joiosament paralitzat en contemplar tanta bellesa. Veritablement l'extensa mostra que es pot admirar al Museu és potser la millor d'Europa i,  qualificacions a banda, em va produir una intensa emoció. 

 

 El Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, al MNAC


La Mare de Déu amb Jesús xiquet de l'esglesia de Taüll, al MNAC



L'endemà, ja al carrer de Sant Pau, vora de la Rambla del Raval, l'església que dóna nom al carrer ens va deixar veure un bell monument d'aquest art encara en ús.

La visita a la Catedral i les Drassanes, que ja coneixíem, és obligada, però personalment no va afegir emoció addicional atés que el gòtic ens és ben conegut després de les moltes dècades viscudes a la ciutat de València.

La Sagrada Família representava per a mi una altra emoció amb arrels biogràfiques. Quan d'estudiant anava a treballar i conèixer altres ciutats europees, vaig començar per Avinyó, als meus 15 anys a l'anada i a la tornar amb tren sempre parava a Barcelona, com també vaig fer als 16 anys en tornar de Ginebra. Entre tren i tren  visitava el parc de la Ciutadella amb foto obligada a la reproducció escultòrica d'un mamut i a la Sagrada Família de la qual, aleshores, només hi havia quatre torres d'una de les portes projectades. Es podia pujar per dins i veure l'obra en sí i la ciutat immediata.

En aquesta ocasió, amb les poques hores que em quedaven, el dia que tornàvem de Barcelona, vaig voler recordar les meues vivències artístiques d'adolescent i vaig constatar que aquesta catedral, sempre inacabada, com d'altra banda passava al llarg de la història amb totes, havia avançat espectacularment i continuava marcant amb arquitectura, escultura i l'ús de les paraules gravades als murs l'ensomni sentit i artísticament inigualable del mestre Gaudí.

 


  La Sagrada Família, setembre de 2022

Per tornar vam agafar un tren regional exprés amb parada, en la part de Catalunya, en algunes ciutats i final a l'Aldea-Amposta-Tortosa. Allí vam esperar l'eixida d'un l'altre tren regional exprés que parava encara en més estacions en el segment valencià. Vam acabar el viatge a l'estació de València-Cabanyal.


Publicat a la revista Saó 14.10.22:

Pinzellades barcelonines d'una visita breu de tardor - Revista Saó (revistasao.cat)


Anex

A les sales del Romànic, a banda de les pintures murals de Taüll ja vistes, n'hi ha moltes més. Ací en tenim una mostra:


Lapidació de Sant Esteve. (La violència ben present a la història reproduïda)



Dos ángels contra un drac (Previsiblement la bèstia representa el dimoni o el mal)


La conquesta de Mallorca (fragment). Aquesta obra ha estat reproduïda abundantment al llibres d'Història. Ací el pintor destaca molt bé la violència de la disputa i es veu bé l'heraldica de cristians i moros.



Pintura mural procedent de Castella

Hi ha, a més, una extensa mostra de pintures sobre taules i escultures.


Pantocràtor, procedent de l'Urgell



Mare de Déu amb Jesús i diverses escenes de màrtiris

Grup escultural representant el Davallament 

Pel que fa a la procedència, predomina clarament el Pirineu de Catalunya, algunes obres procedents d' Andorra i també obres  de monestirs aragonesos sobretot de les  comarques catalanoparlants. També estan representades algunes obres procedents de Castella.

El text i les fotografies són de l'autor

 

Dolors Jimeno ha publicat un text en el seu blog on comenta el mateix viatge que vam fer junts:

http://dolorsjimeno.blogspot.com/2022/10/barcelona.html






dimecres, 13 d’abril del 2022

La llacuna de Gaianes un espai humid a protegir i a oferir a la ciutadania

La Llacuna de Gaianes a la primavera de 2022

Una visita a la llacuna de Gaianes, en el Comtat, ens permet gaudir d'una de les zones humides del País Valencià poc coneguda i, no obstant això, ben interessanti.  El paratge em va recordar el Parc de Las Tablas de Daimiel, a Castella.

El lloc està connectat per un camí asfaltat al que es pot accedir des de la carretera CV705 a l'altura de Gaianes.

Com a zona humida, és refugi d'aus i zona de pas en les seues migracions. Està situada entre la serra del Benicadell i la d'Almudaina i entre els barrancs Blanc i del Sequiol. És una llacuna endorreica que arreplega les aigües sense connexió al mar però amb connexió ocasional al riu d'Alcoi o Serpis.


Llacuna de Gaianes amb la Serra d'Almudaina al fons (foto I.Vallès, abril 2022)

Va ser dessecada per a usos agrícoles en els anys 30 però va aflorar de nou el 2005 i recuperada entre 2007 i 2010 per la Generalitat, actualment propietària.

El parèntesi entre els anys 30 i el 2005 explica segurament el desconeixement fins fa poc de l'existència d'aquesta llacuna. Tinc frescs encara records d'infantesa lligats a la zona. De xiquet he anat a fer olives amb l'avi Ismael, a peu, des d'Alcosser a Gaianes i ell portava les olives per a fer oli a la cooperativa de Gaianes. Bancals d'oliveres i qualque vinya conformen, també ara, el paisatge de secà que envolta la llacuna.

En la seua adequació recent es va establir un corredor de fusta en alt que acaba en un mirador cobert on es poden veure amb comoditat les aus presents a les aigües.


Corredor de fusta i mirador d'aus al fons (foto I.Vallès, abril 2022)

Per a entrar al paratge el visitant és troba directament amb una tanca i un cartell on es diu que l'entrada és prohibida i que si algú entra és sota la seua responsabilitat. La porta lateral vora el cartell, en canvi, és oberta i els visitants poden entrar, com vaig fer jo i la colla d'amics amb qui anava i altres visitants.

Al peu de la llacuna se situa el Mas de la Albufera propietat també de la Generalitat. És un edifici gran on es preveia crear un centre d'interpretació i on, donada la seua dimensió, suggerisc la possibilitat d'ubicar també, a més del centre d'interpretació, el petit museu etnològic ara situat en el poble.


Mas de l'albufera tapiat i prou ben conservat, malgrat l'apariència (foto I. Vallès, abril 2022)

Sobta que malgrat la compra i l'adequació feta  per la Generalitat, la llacuna no forma encara part del catàleg de Zones Humides del País Valenciàii. Arran de la visita el març passat de la consellera de Transició Ecològica, Mireia Mollà, junt a l'alcalde de Gaianes, Agustín Martínez, es proposa incloure la llacuna al catàleg i recuperar el projecte de restaurar el mas començada per la Conselleria de l'administració anterioriii.

Malgrat l'ús de la denominació d'albufera aplicat a la llacuna de Gaianes, cal recordar la definició d'albufera que la geografia i la mateixa etimologia del mot, present a la península Ibèrica, indiquen:

Àrea d'aigua soma disposada paral·lelament a la costa i separada del mar per restingues”iv

Els casos de l'Albufera de València o la de Mallorca entre altres, ens poden servir d'exemple. Convindria per tant adaptar el nom a la realitat i usar el de llacuna, que és el nom correcte.

He consultat el mencionat catàleg de zones humides valencianes i sens dubte la llacuna de Gaianes hauria de situar-se en el grup de llacunes i zones humides d'interior, (Cf. catàleg de zones humides nota ii, p. 10).

Recuperar, conservar i fer assequible a la ciutadania les zones humides, ens acosta a l'obligació de preservar la biosfera de la qual formem part, fomenta la coneixença del país i a més afavoreix l'activitat econòmica.

iUna pàgina web local ens dona notícia del lloc:https://elraconetencocentaina.com/albufera-de-gaianes/ [Consulta: 11.4.22]

ii https://www.mediterranea.org/cae/catalogo_zonas_humedas_cv.pdf p. 10 [Consulta, 11.4.22] (la traducció del catàleg és meua)

iiiAntonio TERUEL, ho explica en una crònica en INFORMACIONES, 23.3.2022

ivROSSELLÓ, V. M. i PANAREDA, J.M. (Coordinadors), Diccionari de geografia física,Termcat. Pag. 23.


Publicat a la revista Saó.cat (28.4.22)

https://revistasao.cat/la-llacuna-de-gaianes-un-espai-humit-a-protegir-i-a-oferir-a-la-ciutadania/


Addenda

En el mes de maig el Consell de la Generalitat Valenciana va aprovar la inclusió de la denominada "Albufera de Gaianes" en el Catàleg de zones humides del País Valencià

https://www.gva.es/va/inicio/area_de_prensa/not_detalle_area_prensa?id=997591


dimarts, 15 de març del 2022

La guerra il·legal de V. Putin

 

Reflexions sobre la guerra de V. Putin


Quever.news 


Jc.ne.uol.com.br

Des del passat dia 24 de febrer ens trobem  novament en una guerra que ens retrotrau al passat i sagnant segle  XX. S’ha dit i repetit “No hem aprés res del segle XX” i aquesta guerra i l’anterior d'Irak ho posen de manifest.

L’amenaça de Putin d’usar les armes nuclears si s’interferia militarment la seua invasió d’Ucraïna des de l’OTAN, assenyalava d’entrada la continuació de l’absència de límits pròpia de la devastadora Segona Guerra Mundial. D’igual manera la resposta de J. Biden de respondre militarment si s'envaïa una polzada de terra dels països de l’aliança atlàntica mostra el perill de la guerra total, sense traves.

La invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus afecta en primer lloc a les dues unitats principals de l’antiga URSS: Rússia i Ucraïna i, a més, al conjunt d’Europa, novament com en el segle XX,  escenari directament afectat.  De retop, la guerra i les sancions econòmiques  afecten de manera important a l’economia mundial, que pot entrar en recessió, i suporta una creixent inflació com no s’havia vist en dècades.

La guerra és l’activitat humana que genera l’impacte més important sobre la biosfera de la qual els humans formem part: persones mortes, edificis i territoris sencers desfets, l’emergència humana amb morts, ferits i  desplaçaments milionaris de refugiats i l’emergència mediambiental  es veu dramàticament accelerada.

L’existència de centrals nuclears en el territori afectades per l’ocupació militar russa com la de Txernòbil  i la de Zaporíjia s’afigen a l’amenaça explícita de l’ús d’armes nuclears per part de Putin si ho considera necessari i, de manera implícita, per part de l’OTAN en cas que els països que pertanyen a aquesta aliança queden directament afectats per la guerra. Aquesta tessitura  ens situaria, no cal dir-ho,  davant del perill d’entrar en la pitjor catàstrofe humana haguda fins ara (extrem avisat literalment en declaracions recents de V. Putin).

 Diverses actuacions de ruptura de les normes del sistema democràtic.

L'existència d’un cap d’estat com Vladímir Putin, que ha format part de la policia política soviètica i que s’ha vist immers en diversos episodis de ruptura de la legalitat democràtica, ens indica el tipus de política, inclosa la guerra, que aplicarà.

A tall d’exemple podem mencionar els indicis en la participació fraudulenta en la campanya electoral dels EUA contra la candidata demòcrata H. Clinton i a favor de D. Trump.  La connexió amb l’extrema dreta europea amb contactes amb Salvini, a Itàlia; Marine Le Pen, a França i Boris Johnson, a Anglaterra, entre altres.

L'encarcerament de polítics opositors que podien fer-li ombra en la política russa,  i fins i tot l’enverinament d’opositors completa un panorama preocupant propi d’un polític i un sistema autocràtics.

Aquesta és una guerra il·legal

D’entrada feta sense declaració explícita, fins i tot amb prohibició d’usar la paraula guerra o invasió en els mitjans periodístics russos sota amenaça de presó. Els mitjans s’hi han de referir com a “operació especial”.

L’agressió armada trenca d’entrada amb la Constitució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, origen de l’actual Rússia i d’ Ucraïna. La constitució vigent fins la desaparició de la URSS reconeixia el dret de separació de les repúbliques que constituïen l’Estat, entre ells la d’Ucraïna, que en 1995, prop del  moment de dissolució de la URSS, es va convertir en un Estat propi reconegut internacionalment i membre de les Nacions Unides.

La guerra contradiu també el Memoràndum de Budapest signat el 1994 per Ucraïna,  Rússia, el Regne Unit i els EUA. Per aquest tractat Ucraïna cedia a Rússia el seu arsenal d’armes nuclears de l’etapa soviètica a canvi del reconeixement de la seua independència i amb l’obligació del Consell de Seguretat de l’ONU d’aturar immediatament l’agressió, cosa actualment impossible donat que l’agressor és Rússia i com a membre del Consell de Seguretat de l’ONU ha vetat la resposta favorable a Ucraïna[i].

A més contradiu la legislació internacional, ignora les Nacions Unides i el Tribunal Internacional de Justícia amb seu a la Haia.

Causes del conflicte

Aquest conflicte d’agressió armada té moltes causes i les anàlisis i els articles d’opinió dels especialistes les donen. Una reflexió òbvia ens indica que a la reforma de ruptura amb el sistema comunista existent fins la dissolució de la URSS que, honestament i de manera encoratjada va fer M. Gorbatxov, no va ser seguida per polítics que hagueren posat en marxa un procés de transició democràtica eficient sinó que les derives de Borís Ieltsin  primer i de Vladímir Putin després han anat en la direcció oposada. Ha faltat posar en marxa de manera eficient un sistema democràtic.

L’evolució cap a la democràcia i en concret cap al model de la Unió Europea seguit, no sense problemes, per Ucraïna ha creat un contrast que l’autocràcia russa no podia digerir i que considerava un perill per a la seua subsistència. L’opinió del director de cine S. Loznitsa expressada  en el gener passat ho indica clarament, utilitzant les paraules d’un filòsof rus dels anys 90:

“El pueblo ucraniano y el pueblo ruso son pueblos hermanos, muy cercanos, y ver cómo uno de estos pueblos empieza a evolucionar mientras el otro no, es muy doloroso de ver. Por lo cual Rusia intenta mantener el estatus quo, un régimen totalitario, y no permite que haya ningún desarrollo, quiere ser un estado dominante”.[ii]

Cloenda

El que cal preguntar-nos és perquè  avançat el segle XXI estem encara immersos en els mateixos problemes i falta de solucions que patim des de la modernitat, quan la raó, les lleis, els drets humans i després l’existència d’institucions com les Nacions Unides i el Tribunal Internacional de la Haia  funcionen. En un escrit publicat fa uns anys (Vallès, 2016)[iii] em referia específicament a la violència i la guerra com a problema cabdal de la societat humana i d’aquella reflexió,  del tot actual, vull extraure dos fragments, un de la politòloga H. Arendt en referir-se als totalitarismes del segle XX[iv]

“[el llibre] va ser escrit amb el convenciment que seria possible descobrir els mecanismes ocults mitjançant els qual, tots els elements tradicionals del nostre món polític i espiritual es van dissoldre en un conglomerat on tot sembla haver perdut la seua vàlua específica i s’ha tornat irrecognoscible per a la comprensió humana i per tant inútil per als fins humans. La comprensió significa examinar i suportar conscientment la càrrega que el nostre segle [el XX] ha posat sobre nosaltres ,i no negar la seua existència ni sotmetre’s mansament al seu pes”

Per tant no ens hem de sotmetre mansament al pes dels errors del segle passat i solucionar els que tenim en l’actualitat d’una altra manera.

En una altra part del meu escrit presente opcions que considere exemples positius en la resolució del problema[v]. De fet la primera proposta que mencione, la de la Unió Europea és exigida per V. Zelensky com a meta i solució per a Ucraïna.

“La construcció de la UE amb tots els seus defectes i vacil·lacions i altres processos de negociació abocats cap als col·lectius humans que siguen capaços de conviure i de col·laborar –com per exemple en el present actual d'Irlanda del Nord, un punt dins la UE per cert- són esperançadors.

L’enfortiment de les instàncies de negociació universals com les Nacions Unides i dels organismes de justícia internacionals com el de la Haia, com veurem en un altre punt més avant, són una possibilitat que cal i que és possible enfortir”.

Dels dos exemples proposat només el de la UE funciona, les instàncies de negociació universal com la ONU no ha servit per a parar  la guerra il·legal d’Irak el 2003, els mals resultats de la qual encara cuegen ni l’actual guerra contra Ucraïna. El Tribunal de la Haia manté una aplicació encara molt reduïda.

 

 Publicat a la Revista Saó

https://revistasao.cat/reflexions-sobre-la-guerra-de-v-putin/


 

 



[ii] LOZNITSA, S. (Rússia-Ucraïna)

https://cadenaser.com/2022/01/31/sergei-loznitsa-la-guerra-entre-ucrania-y-rusia-es-una-guerra-entre-lo-vivo-y-lo-muerto/

El subratllat és del text reproduït [Consulta, 15.3.22]

[iv] ARENDT, H. (1963-1965): On Revolution. The Viking Press. Hi ha traducció castellana de P. Bravo: Sobre la revolución, Madrid, Alianza, 1988. p. 12  (la traducció catalana de la cita i el subratllat són meus).

[v]  VALLÈS, I (2016) Publicat a l'acta del XXI Congrés de Filosofia del País Valencià

https://www.uv.es/sfpv/actes_xxi.pdf   pàgina 275-302  i al blog:

 http://ismaelvalles1.blogspot.com/2015/09/reflexions-de-tardor-de-lactualitat.html