divendres, 3 de maig del 2013

Aproximació a la Geografia de la Il·lustració des d'una perspectiva valenciana



Aproximació a la Geografia de la Il·lustració des d'una perspectiva valenciana
Ismael Vallès i Sanchis

Resum

La Geografia de la Il·lustració, en sintonia amb l'evolució de la ciència, fa seus els avanços en les ciències naturals i socials. Geologia, Botànica, Economia i Política assenyalen vies que els geògrafs assumeixen i fan avançar en la pròpia disciplina. La connexió entre Geografia i política es ben visible, primer pel patrocini interessat del poder i també per la dicotomia entre processos revolucionaris i reformistes present també en la producció científica.
La producció valenciana de Cabanilles i Castelló en el primer rang i Pérez Planelles i Andreu Àngel Duran entre altres, mostren una qualitat i quantitat de producció geogràfica considerables. Els estudis que inclouen el País Valencià com el de Laborde ajuden també a perfilar la ciència i la realitat del moment.

Abstract

The Geography of the Enlightenment, in line with the evolution of science, assumes advances in the natural and social sciences. Geology, Botanic, Economy and Politics show ways that geographers assume and do to advance in the own discipline. The connection between Geography and politics is very visible, first for the interested sponsorship of the power and also for the dichotomy between revolutionaries and reformers also present in the scientific production.
The Valencian production of Cabanilles and Castelló in the first rank and Pérez Planelles and Andreu Àngel Duran among others, shows a quality and quantity considerable of geographic production. The studies that include the Valencian Country like  one of Laborde help also to outline the science and the reality of the moment
.

1. La Geografia de la Il·lustració: un avanç naturalista entre la ruptura revolucionària i l'alè reformista

P. Claval[1] assenyalà el canvi que es va donar al llarg del segle XVIII en relació a la capacitat de copsar, descriure i explicar el territori i el paisatge. En la primera meitat del segle, ens indicà que, mentre els costums i la societat s'hi descrivien en general bé; el país, el paisatge i la cobertura vegetal, en canvi, a penes es mencionaven. Hi mancava, en paraules del geògraf francès, un vocabulari ric i precís. És a partir de la segona meitat del segle que gràcies als progressos de les ciències naturals s'esmenarà aquesta mancança (Claval, 1987: 20-21).
L' embranzida innovadora de la Botànica, amb Linné al capdavant, i de la Geologia amb les explicacions pròximes ja a l'evolucionisme que farà l'escocès  James Hutton,  permeten fer avançar la precisió explicativa naturalista. L'explicació social, però, no es quedà curta i a la segona meitat de la centúria l'Economia, de la mà dels fisiòcrates i de les obres cabdals de A. Smith i T. R. Malthus i la Política amb els discursos dels enciclopedistes i de J. J. Rousseau, entre altres, inauguraran una nova i fecunda etapa en l'explicació de la societat europea.
Dues aportacions podem considerar-les significatives en el canvi de percepció i de capacitat d'explicació del territori, la del suís H. B. de Saussure i el seu contacte directe amb els Alps[2] ¾la muntanya europea per excel·lència¾  i la del naturalista alemany  G. Forster,[3] que produirà una peça mestra de la literatura de viatges amb la publicació de les seues observacions fetes en el  viatge als voltants del món a bord del vaixell comandat pel capità J. Cook. El llibre de Forster  influirà sobre els geògrafs que vindran darrere.

Per altra banda, la Geografia de la Il·lustració mostra clarament la connexió d'aquesta disciplina amb els mecanismes del poder. Aquesta connexió es manifesta  en alguns casos a través de la participació en els moviments revolucionaris rupturistes que cercaven un sistema més democràtic que el de l'antic règim. La participació en la Revolució americana de Thomas Jefferson contra  la monarquia britànica es va manifestar, entre altres coses, en la publicació d'un informe sobre l'estat de Virgínia.[4] Aquesta publicació es troba plenament  en la línia rupturista dels il·lustrats. L'estructura del llibre amb la contestació a vint-i-tres qüestions  fa pensar en un inventari útil  per a resoldre satisfactòriament la confrontació amb els anglesos.[5] La inclusió d'un esborrany de Constitució per a l'Estat de Virgínia o d'una llei sobre llibertat religiosa ens situen de ple en el procés revolucionari i en els intents de bastir un nou ordre per a Virgínia i, per extensió, per al conjunt de les antigues 13 colònies angleses del territori.



Fig. 1 Índex de les Notes on the State of Virginia de T. Jefferson (Reproduït de la publicació de 1982 feta per W. Peden).

L'altre vessant de la geografia il·lustrada és reformista,  funcionava a les monarquies europees que practicaven el despotisme il·lustrat i volien conèixer els seus territoris i els recursos naturals i humans amb què comptaven. Molts exemples  posen de manifest aquesta modalitat reformista. El manuscrit de Josep Joaquim Castelló sobre el País Valencià del Set-cents suara editat[6] és l'obra d'un polític de la monarquia hispànica que critica alguns abusos senyorials i certes mancances de la vida material dels seus conciutadans, des de dins del sistema.  Les Observaciones  d'Antoni J. Cabanilles,[7] publicades el 1795-97, són també fruit del patrocini  del monarca i mantenen una actitud front al sistema polític similar a la Descripción de Castelló. Totes dues produccions representen el que he denominat l'alè reformista: pretenen estudiar i conèixer territoris i societats i millorar la societat del moment sense ni propiciar ni pretendre la ruptura del sistema.

El Voyage Pittoresque et Historique en Espagne d'Alexandre de Laborde[8] fou elaborat per aquest autor quan era agregat de l'ambaixada de Lucien Bonaparte a Madrid. La connexió de Laborde amb el poder polític es palesa a través de la seua funció a l'ambaixada francesa i quan acompanyà les tropes de Napoleó en envair Espanya.[9] L'obra de Laborde es la pròpia d'un burgès d'origen aristocràtic, ben relacionat amb la monarquia napoleònica a les ordres de la qual treballà i a la qual ajudà en la seua etapa expansiva a la Península, però li manca potser el desig reformista que trobem en els dos il·lustrats valencians abans mencionats.
Quina mena d'aportacions sobre el territori i la societat valencianes fan Castelló  i Cabanilles, que els estudien de manera exclusiva, o Laborde que els estudia al costat d'altres territoris hispànics?

2. Les geografies valencianes de Castelló, Cabanilles i Laborde

Els estudis de Castelló i Cabanilles sobre el País Valencià[10] de finals del segle XVIII coincideixen en l'orientació política reformista preocupada per millorar la vida material dels valencians i en avançar en  el coneixement del territori i la societat.   La preocupació per la vida material  es manifesta en les contínues crítiques en relació a l'agricultura quan intenten corregir tècniques agrícoles considerades errònies, o quan clamen  per l'eliminació de conreus considerats del tot insalubres com l'arròs.  Lloen la indústria considerada segona mare dels humans.[11]  Critiquen els excessos nobiliaris que no s'ajusten als acords anteriors al seu temps quan la repoblació de determinades terres rere l'expulsió dels moriscos exigia concessions per  atraure nous veïns o quan esquilen sobre manera els súbdits.
La constatació del nombre de veïns nucli a nucli i de la desaparició de poblats deguda a canvis naturals o humans és tractada per tots dos. No coincideixen, però, les dades del nombre de veïns; les dades sobre la població són més  optimistes en Cabanilles que en Castelló.[12]

Tampoc coincideixen en la manera de tractar els topònims de l'àrea catalanòfona valenciana  car Cabanilles és clarament més fidel a la llengua del país que el seu amic Castelló el qual, a excepció d'alguns noms de municipi com els de Castelló, Peníscola i pocs més, utilitza la forma castellanitzada aclaparadorament dominant a l'època. Els topònims del Voyage de Laborde es mantenen dins de la castellanització dominant.
La major valoració de la llengua pròpia que fa Cabanilles és una altra mostra de modernitat. En  situar la denominació valenciana del nom de les plantes al costat de la llatina, de la castellana i de la francesa està posant en un mateix nivell la cultura pròpia en relació a les altres, en un context en el qual, no feia gaire, la dinastia regnant hi havia dictat lleis de prohibició i càstig.

L'explicació del medi físic és en l'obra de Cabanilles clarament superior a la resta d'obres ací referides, inclosa la que fa Jefferson en relació a Virgínia. L'aparell cartogràfic utilitzat a les Observaciones és  clarament superior a la resta d'obres comentades. Castelló només fa una mena d'esquemes que es poden veure en l'edició de J. Codina (Cf. nota 7) i les Notes de Jefferson  inclouen una escassa cartografia. No cap dubte que la qualitat del treball del botànic valencià és una mostra de la millor geografia feta a escala regional en el seu temps i depassa clarament la dels seus coetanis valencians. Els articles de López Piñero,[13]  J. Mateu[14] i V. Rosselló,[15] com també el número monogràfic de Cuadernos de Geografía  dedicat a Cabanilles,[16]  han posat al dia la crítica sobre les aportacions que l’il·lustrat valencià va fer.

El Viatge Pintoresc de Laborde per terres valencianes de principis del segle XIX conté innombrables gravats d'edificis, viles, restes arqueològiques i els plànols d'algunes ciutats com les de Sagunt, Dénia i Alacant. L'interès artístic predomina sobre la resta de motivacions i la descripció global de territori i societat no és, ni de bon tros,  tan sistemàtica i completa com la de Cabanilles, ni tampoc com la de Castelló.
La visió valenciana que fa l'il·lustrat francès és encara plena de tòpics, com el  de la fertilitat i el jardí florit ininterromput, tot i que l'atribueix a la indústria dels seus habitants.
Això no li impedirà fer una avaluació del valor de la producció valenciana en francs francesos de l'època que assenyala clarament la importància de la seda i de les exportacions agrícoles valencianes. Malgrat aquesta apreciació global no trobem a les pàgines de Laborde, per exemple, una constatació de la importància local de la indústria com és present en canvi en els il·lustrats valencians, tant en els que expliquen el conjunt del país com en els que elaboren informacions locals (Cf. nota 12).   
L'obra de Cabanilles és coneguda i usada per aquest estudiós i diplomàtic francès que el cita expressament en parlar del nombre d'habitants i de botànica. Els gravats de l'obra primorosament reproduïts  en l'edició de l'Abadia de Montserrat i en altres edicions  confereixen, però, un interès remarcable a l'obra. Monuments, paisatges i plànols de ciutats ens mostren quasi fotogràficament la realitat del moment tal i com la va veure Laborde i el seu equip.
El to reformista de Laborde sembla menor, tot i les seues aportacions pel que fa a l'inventari de l' urbanisme d'algunes ciutats i del patrimoni artístic. El seu missatge no pretén millorar la societat i se situa més pròxim a l'antic règim que les obervacions dels il·lustrats valencians.

Una temàtica socialment important per als valencians, com és la llengua, és incorporada en totes les explicacions generals: la de Cabanilles i la de Castelló (Vallès, 1997: 275-277) i també la de Laborde. Aquest tornarà  a parlar  de llengua llemosina, i constatarà la unitat lingüística en l'àmbit català:

"l'única diferència que hom remarca entre ells [català i valencià] és que el català ha manllevat més de la llengua francesa moderna que no el valencià, el qual, amb preferència, ha adoptat expressions castellanes".

Lloarà, a més, la capacitat dels valencians de preservar i transmetre la llengua pròpia: "Efectivament, ¾dirྠaquest país és, potser l'únic d'Europa en el qual una llengua vulgar s'hagi transmès i conservat, sense alteracions, des de fa prop de sis segles".[17]

3. Els informes i  recopilacions d' Andreu Àngel Duran i Francesc Pérez Planelles

La força del corrent de la Il·lustració es manifesta també en l' increment en la confecció i publicació dels diccionaris geogràfics, els quals són moltes voltes traduccions i adaptacions d'obres publicades en francès o en anglès. Els diccionaris geogràfics foren en bona part un intent de  bastir materials fiables per a la societat del seu temps[18]  o com ja hem establert en referir-nos al conjunt de la producció geogràfica, els diccionaris eren considerats obres d'interès per al poder, que volia conèixer millor els seus dominis i els seus súbdits.
Com afirma Capel (1981), en referir-se a la traducció i adaptació d'un dels diccionaris  de finals del segle XVIII, es pretenia amb aquestes obres "evitar descripciones retóricas y buscar un mayor rigor en los datos".[19]

Dues mostres d'informacions  locals ens aprofiten per a comprovar el tipus de continguts que aquestes obres aportaven. Una és El Correo general de España de Nipho Cagigal, del qual he treballat l'aportació de l' informador local de la regió d'Alcoi, Andreu Àngel Duran,[20] corregidor que fou d'aquesta vila. L'altra és el Plan Estatístico de la Villa de Alcoy de Pérez Planelles. Si l'obra de Nipho i l'informe de Duran entren de ple en els diccionaris geogràfics, l'obra de Pérez Planelles s'inscriu en la producció il·lustrada de la mà de la valenciana Societat Econòmica d'Amics del País.

He prestat especial atenció a la indústria i en aquesta qüestió, Duran informa detalladament de quan s'inicia el procés artesanal i industrial, de manera que és possible, així, fixar la datació del procés. Ens indica  la gamma de productes que s'elaboren en el moment d'escriure el seu al·legat, amb constatació de qualitats i preus. Destaca  l'efectivitat i influència de la producció capaç de substituir les importacions angleses. Introdueix també, quantificada, la producció de llana, seda i cànem en els pobles de la governació d'Alcoi. Mostra, com també hem constatat en els autors que han estudiat el conjunt del País Valencià, una especial simpatia per la producció industrial: "Esta es la industria, segunda madre del hombre y por consiguiente segunda naturaleza". I de manera explícita clama a favor de generalitzar la producció industrial allà on aquesta puga fructificar:    "Ojala que a imitacion de Alcoy hiciera lo mismo toda la España, y particularmente aquellas provincias donde abunda el lino, la seda y la lana".  

La informació que posa a l'abast de la Societat Econòmica d'Amics del País Francesc Pérez Planelles amb el títol de Pla Estadístic ens permet establir l'estructura  puntual de la vila pel que fa al nombre d'habitants (Cf. la figura 2) Les activitats econòmiques, els estaments de la vila, les millores introduïdes en la maquinària de  la indústria tèxtil i paperera i les tècniques utilitzades en la producció agrícola.

En parlar de la indústria menciona el coneixement dels fabricants alcoians de la maquinària usada en Anglaterra i Holanda:

"Tienen noticia los Fabricantes de Paños, de que en Ynglaterra y Olanda, hay mejores Maquinas y utensilios para sus Fabricas; pero no se han planificado en este Pueblo, porque sus ventajas no han podido experimentarse".

Constata les millores introduïdes per la Fàbrica de Draps que suposa mecanització i estalvi de mà d'obra i com es finança:

"Actualmente  pone corriente una Maquina para cardar los Paños à Percha con utilidad de la operacion, y mucho ahorro de operarios. Otra para mejorar la Prensa; y ha introducido el tinte de Pastel. Este es el principal destino, que da a los 5, 6 ò 7 rs de von por Pieza que exije la Fabrica, de los Fabricantes, al tiempo de reconocerlas, aprobarlas, y estampar en ellas, el sello, ò Bolla".

I en parlar de la indústria de paper menciona la innovació de maquinària:

 "Las Maquinas de las Fabricas de papel, han tenido notable mejora, en estos ultimos años por medio de los cilindros".



Fig. 2 Reproducció de la pàgina 2 de l'edició facsímil del Plan Estatístico de la Villa de Alcoy, de F. Pérez Planelles (1807), Vallès, I. (Ed.). Universitat de València-Ajuntament d'Alcoi, 1983.

A manera de conclusió

La mostra de la producció geogràfica de la Il·lustració que he introduït ací ens permet ratificar la idea de la millora substancial que la ciència del moment viu al món occidental amb la novetat de l'increment de l' apartat de les ciències de la natura que acurta el seu desfasament respecte de les ciències socials.
També es fa present, pel que fa a la connexió del sistema científic amb el sistema polític, la relativa disparitat entre processos revolucionaris i reformistes. És important la notable quantitat i qualitat de la producció valenciana amb l'obra de Cabanilles com a exemple de producció científica à la page  o la de Castelló, exemple del detallat interès dels administradors de la monarquia per conèixer terra i humans de la seua jurisdicció.
Les publicacions coetànies de científics i viatgers estrangers, com Alexandre de Laborde i d'altres se sumen a les valencianes i, en comparar-les, ens ajuden a valorar les unes i les altres.
Els informadors locals, Andreu Àngel Duran i Francesc Pérez Planelles, augmenten la seguretat de la importància i fiabilitat de les aproximacions a la realitat local que es fa a l'època. La nòmina d'aportacions interessants de segur que es podrà augmentar amb d'altres exemples coneguts o que més avant es puguen conèixer.

La millora material que la senzilla constatació de l' augment de la població valenciana del segle XVIII assenyalava i les  opinions que demanaven innovacions i millores i denunciaven abusos i injustícies ens situen en un moment cultural i polític que ens ajuda a creure en les possibilitats de millora ja siga per ruptura o per reforma.

            Contemplant el desconcert que produeix la corrupció i l'abandó de responsabilitats escandalosament visibles en part de la classe política  valenciana i espanyola actuals,  segurament es fàcil acceptar la divisa habermasiana,[21] en criticar el postmodernisme, quan afirma que els problemes de la Il·lustració  es resolen amb més Il·lustració.




[1] Claval, P. (1987): Geografía Humana y Económica contemporánea, Akal, Madrid. (Traducció castellana de M.V. García Quintela).
[2]Saussure, H. B. de (1779-1796):  Voyages dans les Alpes : précédés d'un essai sur l'histoire naturelle des environs de Genève, Neuchâtel/Genève.
[3] Forster, G. (1777): A Voyage round the World in His Britannic Majesty's Sloop Resolution, Commanded by Capt. James Cook, during the Years, 1772, 3, 4, and 5. Es va publicar una versió en alemany el 1778-1780.
[4] Jefferson, T. (1787): Notes on the State of Virginia, Use ací l'edició de The University of North Carolina Press, 1982.
[5]Peden, W.(1982) "Introduction" en Notes on the State of Virginia, Norton, p. xi.
 En la introducció del llibre  William Peden relaciona la redacció de l'obra de Jefferson  amb el procés revolucionari: "His book [de Jefferson] was commenced and for the most part composed during perhaps the darkest period of his life, in the final months of his career as wartime governor of an invaded Virginia and in the troubled period immediately following his retirement from that office"
(el subratllat és meu)
[6] Castelló, J. J. (1783): Descripción geográfica del Reyno de Valencia formada por corregimientos. Manuscrit editat per Codina, J. Diputació de València, 2000.
[7] Cavanilles, A. J. (1795): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Use l'edició de la Caja de Ahorros y M. de P. de Castellón, Estella, 1991.
[8] Laborde, A. de (1807-1817): Voyage Pittoresque et Historique en Espagne. Faig ús ací de les edicions  traduïdes al català: Viatge Pintoresc i Històric. El Principat, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1974 i Viatge Pintoresc i Històric. El País Valencià i Les Illes Balears, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1975.
[9] Valls i Subirà, O. (1974): "Pròleg" dins del Viatge Pintoresc i Històric. El Principat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
[10] Cf. Vallès i Sanchis, I. (1997): "Cabanilles i Castelló: dos il·lustrats estudiosos del País Valencià", Cuadernos de Geografía, 62, UV. pp.265-282.
[11] En paraules de l'il·lustrat valencià Pérez Planelles (1807): "La abundancia y la riqueza, son fruto de la Industria donde la Naturaleza no las prodiga" Plan Estatístico de Alcoy, p.1
En la mateixa línia  J. J. Castelló (1783)  dirà en referir-se a Bocairent: "En esta villa se verifica que donde la agricultura no puede mantener una crecida poblacion, suplen la industria y el comercio"
Castelló, J. J. (1783): Descripción geográfica del Reyno de Valencia formada por corregimientos. Codina, J. (Ed.), Diputació de València, 2000, p. 209.
Sobre els Il.lustrats i la indústria veure : Vallès, (1986): "Els Il·lustrats i la indústria a la regió d'Alcoi (Valls d'Alcoi i Vall d'Albaida)", Estudis, 12, Universitat de València.
[12] Vallès (1988): "L'estimació de la població valenciana, segons el manuscrit de Josep Joaquim Castelló (1783)" en Estudis sobre la població del País Valencià", València, pp.113-135.
[13] López Piñero, J. M. (1995) “Pervivència i actualització d’un clàssic científic: les ‘Observaciones’ de Cavanilles” en Les Observacions de Cavanilles dos-cents anys després, València, Bancaixa. vol. I pp. 11-13
[14] Mateu Bellés, J. F. (1995), “Cavanilles i l’ofici il·lustrat de viatjar" en Les Observacions de Cavanilles dos-cents anys després, València, Bancaixa. vol. I pp. 15-55.
[15] Rosselló i Verger, V. M. (1997), “El meu Cabanilles” en Les Observacions de Cavanilles dos-cents anys després, València, Bancaixa. vol. I pp.  491-507.
[16] DD AA,  Segundo centenario de las Observaciones del Reyno de Valencia, Cuadernos de Geografía 62, València, Universitat de València, 1997.
[17] Ibídem, p.129-130.  Les afirmacions sobre la feracitat de les hortes valencianes i la capacitat de conservació i transmissió de la llengua contrasten vivament amb les dificultats de supervivència que hortes i llengua mostren dos cents anys després.
[18] Especialment foren usats pels historiadors:  "La crítica y la erudición histórica, en particular, estimaron mucho la valiosa ayuda de los grandes diccionarios, que permitían la rápida identificación y localización de entidades geográficas o de acontecimientos históricos sin necesidad de acudir a una multitud de obras generales" en
 Capel, H. (1981): "Los diccionarios geográficos de la Ilustración española" Geocrítica, 31. Universitat de Barcelona, p. 4 . Es pot consultar també en versió electrònica  http://www.ub.es/geocrit/geo31.htm [Consulta:17.12.12]
[19] Ibídem, p. 21
[20] Nipho Cagigal, F. M. (1769-1771): Correo general de España y noticias importantes de Agricultura, artes, manufacturas, comercio, etc. Madrid. pp. 16-43 i 108-142.
[21] Habermas, J. (2010): Teoría de la acción comunicativa, Trotta, Madrid
______________  (2008): El discurso filosófico de la modernidad, Katz, Buenos Aires.

Aquest article s'ha  publicat a la revista Afers, núm. 74 pp. 51-60.



dijous, 2 de maig del 2013

Nuclis temàtics per a una geografia crítica: les propostes de D. R. Stoddart i D. Harvey.



Nuclis temàtics per a una geografia crítica: les propostes de D. R. Stoddart i D. Harvey.
Ismael Vallès

Resum

L'autor introdueix el concepte de geografia crítica i comenta dues reflexions sobre la geografia. Les aportacions de D. R. Stoddart a Berkeley el 1986 i D. Harvey a Heidelberg el 2004. Llurs propostes propugnen una geografia crítica compromesa amb el coneixement i amb la solució dels problemes ambientals i socials del seu temps.

Abstract

Principio del formulario
The author introduces the concept of critical geography and discusses two reflections on geography. The contributions of D. R. Stoddart at Berkeley in 1986 and D. Harvey at Heidelberg in 2004. Their proposals advocate a critical geography committed with the knowledge and the solution of environmental and social problems of his time.
Final del formulario

Paraules clau:
Geografia actual, ciència crítica, geografia crítica, David R. Stoddart, David Harvey, neoliberalisme, desenvolupament desigual.

Keywords:
Current geography, critical science, critical geography, David R. Stoddart, David Harvey, Neoliberalism, uneven development.

0. Una geografia com a  part de la ciència crítica

Alguns geògrafs  en els anys 80 i 90 del segle XX constaten el fracàs de la geografia radical en la mesura en que el sistema que aquesta pretenia substituir no solament no ha caigut sinó que s’ha enfortit.
Conscients d’aquest fracàs cerquen  noves propostes capaces de substituir la geografia radical per altres corrents capaços de generar un canvi del sistema per altres vies diferents de “la revolució”.
No tots accepten els postulats de la proposta postmodernista, així des de la filosofia J. Habermas entre altres  constata que si bé la consciència política de finals del segle està esgotada, els defectes constatats en l’aplicació de la Il·lustració només es poden superar amb més il·lustració.
Postulen un coneixement teòric lliure de coercions i orientat a l’acció. Segons Habermas, i el corrent filosòfic que ell representa,  la ciència crítica pot canviar la formació social de la que forma part, és a dir pot reformar la societat.
La teoria crítica retorna al científic la responsabilitat de canviar la societat: és possible –dirà- l’elecció entre treballar al servei dels poderosos (“el capital explotador”) o al servei dels pobres i explotats.
La ciència pot produir així una emancipació a través de l’autoreflexió. Es possible unir investigació i acció destinades a capacitar els pobres dins de les seues pròpies comunitats i a mobilitzar-los per a que empreguen una participació política generalitzada (Unwin,T 1992) [1].
És a dir la ciència torna a ésser considerada com un instrument fiable i útil front la desconfiança del postmodernisme i la participació política es considera un instrument més eficaç per canviar la societat que  la ruptura violenta.

El diccionari de geografia humana d' Oxford ens dóna una resposta plausible sobre quines temàtiques considera com a preferents la geografia crítica:

“[ La geografia crítica] se centra en l'oposició a les relacions de poder repressiu i injust: en el capitalisme, la classe, el colonialisme, la discapacitat, l'origen ètnic, el gènere, la raça i la sexualitat. Com a tal, els geògrafs crítics subratllen el paper de la dominació i la confrontació en la producció i reproducció del paisatge, el lloc i l'espai[2]

Una extensió d’aquesta definició a la geografia física podria  posar l’èmfasi en la defensa del medi natural com a recurs, en l’estudi de les relacions ecològiques considerades de manera inter-relacionada i holística i, si s’escau, en establir les anàlisis pertinents per a la denúncia de l’acció antròpica quan desencadena inadmissibles impactes desequilibrants en el medi natural.

En aquesta línia crítica podríem situar entre altres la geografia de D. R. Stoddart i la tercera etapa de D. Harvey i fora de la geografia però amb elements de contacte útils amb aquesta disciplina la producció del sociòleg Manuel Castells.
Tot i que centre aquest assaig en dues aportacions dels dos geògrafs suara mencionats, la geografia crítica és extensa i aportacions com les de McGuirk, P. i O'Neill, P. (2012), per exemple, ens situen el problema de la vulnerabilitat social en l’estat postestructural i la necessitat de les investigacions compromeses en la solució dels problemes socials actuals[3].

 Dues reflexions de reconeguts geògrafs  en relació a la geografia

Les aportacions teòriques de geògrafs de prestigi en llur disciplina ens aprofiten per a senyalar dreceres útils al conjunt dels geògrafs. Dues aportacions teòriques en sengles conferències van marcar en el seu moment línies de discussió de la geografia. La primera va ser presentada per David R. Stoddart en el Carl O. Sauer Memorial celebrat a la Universitat de Berkeley el 1986[4]. La segona va ser llegida per David Harvey en la Hettner-Lecture 2004 a la Universitat de Heidelberg[5].
Amb l’excusa de recordar les aportacions dels geògrafs C. O. Sauer i A. Hettner, els geògrafs actuals reflexionen i donen el seu parer sobre la ciència geogràfica.

 1. La proposta temàtica integradora de david r. Stoddart (1986)

En les dècades finals del segle XX, la geografia, després d'haver assolit durant el segle l' estatus de ciència situada de ple en el sistema educatiu, des de les universitats a les escoles primàries, ha superat els canvis de paradigma metodològic que havien sacsejat la disciplina, a l'igual que al conjunt de les ciències socials.
La geografia havia assumit el mètode quantitatiu primer, la ciència radical després i la ciència crítica a les acaballes del segle XX i principi de l’actual.
Qualsevol mètode capaç de llegir i interpretar correctament la realitat és un mètode considerat vàlid. És això el que representa la figura 1



Fig. 1 Dibuix anònim publicat el 1989 i reproduït de la publicació del Museu Albert Kahn: Jean Brunhes autour du monde, Boulogne, 1993, p. 332.
La Geografia intenta aproximar-se a la realitat elegint entre les diferents metodologies disponibles. S’hi representen el mètode qualitatiu, quantitatiu, radical i marxista.
A la part inferior l'esquema manuscrit de la figura reprodueix un gràfic de Johnston (modificat) situant la ciència i l'art actuals en relació al sistema econòmic.

Stoddart, quan defensà la seua conferència, havia destacat en treballs de biogeografia i història de la geografia. En la seua intervenció repassa l’evolució històrica de la geografia i l’èxit de la seua introducció en el conjunt del sistema educatiu europeu i americà, però destaca el pessimisme dels geògrafs contemporanis seus sobre la disciplina, a bona part dels quals veu sumits en la desorientació en lloc de situar-se en el que considera un justificat orgull:

 “ La paradoxa és la següent: en lloc d’assolir la cresta de l’ona, de celebrar el segle transcorregut, de construir sobre allò aconseguit, trobe a molts dels nostres col·legues abatuts, apesarats, desil·lusionats, quasi literalment desesperançats, no només sobre la geografia com és avui dia, sinó com haurà d’ésser en el futur” [6]

Stoddart assenyala clarament la causa del pessimisme. Els geògrafs no saben identificar correctament la funció de la geografia. Els excessos d’especialització, sense saber connectar la Terra i la Vida[7] que serien la base ineludible del treball geogràfic. No saber resoldre positivament aquesta relació és la causa de la pèrdua de confiança en la pròpia disciplina. Senyala un doble perill per a la geografia:

“La geografia física fora d’una trama general perd la seua coherència (...) esdevenim especialistes en edafologia, en geomorfologia, en biogeografia més orientats devers les disciplines afins que a un nucli comú (...) La geografia humana entesa com a ciència exclusivament social perd la seua identitat –ha de competir amb la sociologia, amb l’economia, amb l’antropologia- Però a favor seu, no en el nostre[8]

En la seua argumentació destaca l’aportació dels geògrafs de l’etapa fundacional de la geografia començant per Johann i Georg Forster i continuant per Humboldt, Ritter, Ratzel, Ritchthofen o Hettner a més de mencionar a Sauer a Vidal i a Hartshorne.
Una solució a les desil·lusions de tants geògrafs i als efectes desestructuradors d’especialitzacions mancades de referències de conjunt, rau, en opinió d’ Stoddart, en saber identificar els problemes geogràfics producte de la relació dels humans amb el medi:

 “problemes que no són de geomorfologia, o d’història, o d’economia, o de sociologia, sinó problemes que són geogràfics”.

I proposa també la utilització de la capacitat de treball dels geògrafs per a alleujar i resoldre els problemes que estudien, en el que podem considerar una aproximació a una geografia compromesa i solidària.

La crítica del geògraf britànic a molts dels seus col·legues és explícita i se situa en un doble vessant. D’una banda considera innecessaris alguns treballs poc fonamentats i banals:

tinc molt poca paciència amb els que s’autodenominen geògrafs i ignoren aquest reptes [es refereix a l’explicació de la relació dels humans amb la natura]. No puc considerar seriosament aquells que promouen com a temes dignes d’investigació qüestions com la influència geogràfica en el cinema canadenc o la distribució dels establiments de menjars ràpids a Tel-Aviv” [9]

D’altra banda considera erroni aplicar models basat en la realitat urbana del món occidental a d’altres realitats:

Molts d’aquests estudis es redueixen als estrets horitzons de les àrees i situacions urbanes i industrials anglo-americanes, on potser els resulte més fàcil als autors el convenciment que el món físic no existeix. Els geògrafs s’han oblidat –i resulta extraordinari haver de dir-ho– que algunes parts de la terra són altes i altres baixes; que algunes són desèrtiques, altres boscoses, altres herbàcies, o estan cobertes de gel” [10]

Com a mostra d’una geografia equilibrada entre els factors físics i humans i útil en el panorama de les ciències de la terra i de les ciències socials, Stoddart aplica la seua proposta a l’estudi de la geografia de Bangladesh, on integra els mètodes de quantificació, on assenyala les causes humanes de l’augment dels problemes ambientals, centrant el seu estudi en les causes i els efectes de les inundacions de la zona i on critica el mimetisme erroni d’aplicar mecànicament les solucions vàlides en altres medis físics i humans, com el dels Països Baixos, a aquesta àrea.

2. els impactes socials del neoliberalisme i una teoria sobre el desenvolupament desigual segons david harvey (2004)

Harvey defensà dues conferències en les sessions de la Hettner-Lecture 2004 a la Universitat de Heidelberg. Dedicà la primera de les dues conferències en honor d’Alfred Hettner a explicar la irrupció del neoliberalisme i els seus impactes socials a escala global.
La segona conferència de Harvey [11] va incloure específicament la temàtica del desenvolupament desigual que tornava a tractar, des d’un angle diferent, en una publicació posterior (2005b) amb un capítol titulat també Desenvolupaments geogràfics desiguals [12].
La doble aportació de Harvey en aquesta conferència és molt més extensa que l’anteriorment comentada de Stoddart. Totes dues conferències es van publicar el 2005. La conferència amb el títol “Neo-liberalism and the restoration of class power” ha estat posteriorment ampliada en una altra publicació amb el títol, en la traducció castellana, de Breve historia del neoliberalismo (veure nota 11). En ambdós textos posa de manifest la consolidació exultant del neoliberalisme considerat com a “restauració del poder de la classe dominant” És, de fet, una aportació fonamentalment d’història de la recent etapa del capitalisme global narrat a través de les polítiques i de les connexes economies practicades en l’etapa que ha precedit la crisi, encara inconclusa, de 2009. La crisi en curs a hores d’ara, s’entén clarament amb les bases que explica de manera extensa i documentada en el llibre sobre neoliberalisme publicat el 2005. Occident i orient, economia i guerres imperialistes com la de l’Irak s’expliquen de manera plausible pel geògraf britànic en les pàgines ara comentades. El geògraf es comporta ben bé com un historiador contemporani, contradient així en part la seua pròpia afirmació de l’etapa quantitativa en la que afirmava que la geografia s’ocupava dels fets actuals sense dedicar-se a esbrinar etapes anteriors[13].

Harvey justifica la seua aportació tot destacant el punt d’inflexió que suposaren els canvis internacionals iniciats a finals de la dècada dels anys 70 en les societats dirigides per Den Xiaoping a la Xina, Reagan als EUA i Thatcher a la Gran Bretanya.

La conferència sobre el neoliberalisme i els llibres posteriors pretenen omplir el buit explicatiu i interpretatiu del neoliberalisme “amb un relat político-econòmic sobre el seu origen i la seua incidència”:

“Tenim moltes anàlisis generals sobre les transformacions globals
 i els seus efectes però ens mancai aquest llibre pretén omplir
aquest buitun relat político-econòmic de l’origen del
neoliberalisme i de com ha proliferat de manera generalitzada
a escala mundial.” [14]

Un capítol sencer dedicat a l’Estat neoliberal explica com el neoliberalisme es comporta de forma contradictòria constrenyent i atacant la protecció social pròpia de l’estat del benestar mentre pretén defensar les llibertats individuals. Defensa a ultrança el lliure mercat i l’abolició de barreres comercials però és incapaç de controlar les tendències monopolistes. Es declara partidari de la democràcia que es pretén imposar a escala global, però a l’ensems introdueix en la pràctica la sospita sobre el sistema democràtic i s’inclina a favor de formes de govern basades en les elits i els experts[15].

“En cas de conflicte l’Estat neoliberal afavorirà de manera invariable la integritat
del sistema financer i la solvència de les institucions financeres sobre el benestar de la població o la qualitat mediambiental [16]

Destaca Harvey, a més, la utilització que es fa de la tecnologia a l’Estat neoliberal:

Hi ha una connexió interna entre el dinamisme tecnològic, inestabilitat, dissolució de vincles socials de solidaritat, degradació mediambiental, desindustrialització, canvis accelerats en les relacions espàcio-temporals, bombolles especulatives i
La tendència general a la creació de crisis al sí del capitalisme[17]

Connecta el neoliberalisme amb el moviment dels neocons als EUA. L’aportació dels neoconservadors permetia al neoliberalisme desfer-se del vel d’antiautoritarisme que mantenien teòricament ja que introduïen amb claredat la preocupació per l’ordre d’una banda i per la moral de l’altra. Sobre la idea de moral que els neocons mantenen, Harvey, citant altres fonts, especifica els seus continguts:

“Les valors morals es concentraren en el nacionalisme cultural, la superioritat moral, el cristianisme (d’un determinat tipus evangèlic), les valors familiars en relació a qüestions com el dret a la vida i en l’antagonisme respecte als nous moviments socials, com el feminisme, els drets dels homosexuals, l’acció afirmativa o l’ecologisme”[18]

El relat sobre el neoliberalisme d’aquest geògraf inclou un apartat específic als Desenvolupaments geogràfics desiguals i un altre dedicat a les característiques específiques del neoliberalisme aplicat a la Xina.

La preocupació de l’autor sobre la necessitat que el discurs científic es comprometa de manera clara en la solució dels problemes que analitza es posa de manifest des de l’inici:

D’altra banda, abordar aquesta història [del neoliberalisme] des d’una perspectiva crítica aprofita per a proposar un marc per a identificar i construir acords polítics i econòmics alternatius[19]

La preocupació per afavorir alternatives està present en tot el llibre i de manera específica en els dos capítols finals: El neoliberalisme a judici i L’horitzó de la llibertat.

El judici del neoliberalisme comença per la constatació del fracàs comparatiu de les taxes de creixement de l’economia mundial d’aquesta etapa comparades amb les taxes dels períodes anteriors i en la comparació dels resultats econòmics de la Gran Bretanya, clar exemple neoliberal, pitjors que els aconseguits a Suècia amb la socialdemocràcia.
El domini propagandístic del neoliberalisme en els mitjans de comunicació dominats pel capital propagava la fal·làcia que els fracassos econòmics s’havien de corregir amb reformes neoliberals i els problemes socials generats eren culpa de les regions o dels sectors socials afectats:

L’ increment de les desigualtats socials dins d’un territori era interpretat com a quelcom necessari per estimular el risc i la innovació empresarials que propiciaven el poder competitiu i impulsaven el creixement (...) els problemes concrets es generen per la manca de força competitiva o per fracassos personals, culturals i polítics . En un món darwinià neoliberal , segons aquesta línia de raonament, només els més aptes sobreviuen o haurien de sobreviure” [20]

La denúncia de l’especulació financera com a procés d”acumulació per despossessió” ocupa la part central del judici al neoliberalisme amb quatre punts principals: privatització i conversió en mercaderies de part de béns que formaven part del sector públics en etapes anteriors; desregulació de les finances, permetent acumulacions financeres mai vistes fins el moment; gestió i manipulació de les crisis del sistema en benefici propi i la redistribució estatal de la riquesa en benefici de les classes dominants.
És clarivident l’explicació referida a la gestió i manipulació de les crisis cícliques del sistema econòmic:

 “Difusió de ‘la trampa del deute’ com a principal instrument de l’acumulació per despossessió . La creació, la gestió i la manipulació de la crisi a escala mundial ha evolucionat vers la fina art de la redistribució deliberada de la riquesa dels països pobres cap als rics [posa l’exemple de les crisis d’Amèrica llatina i sudest asiàtic i en el 2012 podríem posar fàcilment l’exemple del sud d’Europa]” [21]

Moltes són les degradacions mediambientals que el sistema generà amb especial atenció a la destrucció dels boscos, a la contaminació i al canvi climàtic, les quals formen part important del judici al neoliberalisme.

Una teoria sobre el desenvolupament desigual

La constatació de les desigualtats a escala global és una disciplina clàssica dels plans d'estudis de geografia que han resolt la qüestió tot dividint el planeta entre espais desenvolupats i espais subdesenvolupats als quals s'afegia sovint l'estudi dels estadis intermedis amb l’etiqueta d' estudi dels països en vies de
desenvolupament.
El desenvolupament desigual és una altra conseqüència clara del sistema econòmico-polític i Harvey l’inclou en la primera conferència en honor a Hettner i ocupa un lloc destacat també en la seua anàlisi sobre el neoliberalisme
(Cf. la nota 9).
En la conferència esmentada Harvey proposa una primera reflexió per a bastir una teoria explicativa sobre els mecanismes del desenvolupament desigual i les seues conseqüències. La teoria que proposa en realitat te al darrere la seua llarga experiència en l’explicació del Capital de Marx. Així proposa com a nuclis bàsics per a bastir la teoria l’Acumulació de capital en l’espai i el temps i les Polítiques de la lluita de classes.
En el seu text sobre el neoliberalisme introdueix un Mapa mòbil de la neoliberalització i els informes comparats de Mèxic, les crisis d’Argentina, de Corea del Sud i Suècia.

Tant en relació al neoliberalisme com en les seues referències al desenvolupament desigual introdueix al costat de la crítica d’un i altre, alternatives possibles. La conveniència de comprometre’s en la plètora de moviments opositors existents i/o en l’elaboració d’investigacions polítiques i teòriques capaces de fer entendre els processos i de proposar eixides viables als problemes denunciats.

 3. Conclusions provisionals

Les dues conferències de Stoddart i Harvey tenen molts punts en comú. Totes dues, conferències, separades amb una vintena d’anys, donen per superades les crisis metodològiques i de canvi de paradigma científic que la geografia de la segona meitat del segle XX havia patit.
Stoddart reclama justament assumir el bo i el millor de les aportacions de la geografia fundacional del segle XIX i del segle XX i reclama com a nuclis temàtics o àrees d’investigació realitats territorials i socials fonamentals i la necessitat de no perdre de vista la comprensió global del territori i la societat i les seues interrelacions.
Harvey opta per proposar, en la seua aportació, l’explicació de les desigualtats del món actual i les claus polítiques que hi ha al darrere amb la configuració detallada del neoliberalisme que aplica al món global des dels anys 70 fins el 2004.
Les vastes possibilitats temàtiques de la geografia queden de manifest més en el discurs de Stoddart que en el de Harvey. Aquell assenyala la diversitat física del planeta com a base necessària per a fer geografia, aquest interpreta la diversitat des de la realitat social existent. No tanquen cap proposta temàtica excepció feta per part de Stoddart que desaconsella el que ell considera excessos d’especialitzacions excloents. Harvey practica l’anàlisi compromesa capaç d’esbrinar els excessos d’un sistema socialment injust i depredador en relació a la natura.
Amb línies argumentals  diferenciades Stoddart i Harvey són exemple clar del que en el punt 0 hem establert com a característiques de la ciència crítica i específicament de la geografia crítica.
La utilitat dels seus plantejaments en les vies de treball geogràfiques tant en la investigació com en la docència és palesa i vigent. Els problemes socials i ambientals del segle XXI reclamen solucions que poden anar en la via proposada pels dos geògrafs.
Ara bé, tot i la utilitat clara i intel·ligent de les seues propostes, l’ample camp de la geografia comprèn a més moltes altres vies. Els nous geògrafs, sabedors de les etapes aconseguides per la disciplina de Humboldt ençà, sense cap dubte poden seguir la proposta pluridisciplinar d’Stoddart i/o la via de denuncia social envers el sistema que proposa Harvey i en acord o en desacord amb una geografia crítica, és obvi  hauran de cercar vies i aportacions pròpies.




[1] UNWIN, T. (1992): The Place of Geography, Longman, London. Hi ha trad. cast. de J. García Bonafé: El lugar de la geografía, Madrid, Càtedra, 1995, pp. 250-251.
Veure també del mateix autor:
___________(2000): “A Waste of Space? Towards a Critique of the Social Production of Space” Transactions of the Institute of British Geographers, 25: 11–29. 
[2] “Critical human geography” en Oxford Dicctionary of Geography: http://www.answers.com/topic/critical-geography#ixzz290M69moK  [Consulta: 13. 10. 2012] La traducció catalana és meua.
[3] McGUIRK, P. and O'NEILL, P. (2012), “Critical Geographies with the State: The Problem of Social Vulnerability and the Politics of Engaged Research”. Antipode, 44: 1374–1394.
[4] STODDART, D. R. (1986):To Claim the High Ground: Geography For the End of the Century http://grad.berkeley.edu/lectures/list_series.php?serieslookup=Sauer [Consulta: 2. 4. 2012]
Aquesta conferència es va publicar el 1987 a Transactions of the Institute of British Geographers, NS, 12.
Hi ha traducció castellana de GÓMEZ MENDOZA, J. : “Altas miras para una geografía de final de siglo” en El pensamiento geográfico. Estudio interpretativo y antología de textos. 2ª Ed. Alianza, Madrid, 1988, pp. 531-545.
[5] HARVEY, D. (2004): Neo-liberalism and the restoration of class power i Notes towards a theory of uneven geographical development.
Aquestes dues conferències es van editar el 2005 amb el títol: Spaces of Neo-liberalization, Franz Steiner Verlag, Stuttgart.
He usat l’edició de 2006, Spaces of Global Capitalism. Towards a Theory of Uneven Geographical Development. Verso, London, NY.
[6]STODDART, D. R. (1986):To Claim the High Ground: Geography For the End of the Century
Aquesta conferència es va publicar el 1987 a Transactions of the Institute of British Geographers, NS, 12. http://www.jstor.org/discover/10.2307/622409?uid=3737952&uid=2&uid=4&sid=47698906180777
[Consulta: 20. 4. 2012]
Hi ha traducció castellana de GÓMEZ MENDOZA, J. : “Altas miras para una geografía de final de siglo” en El pensamiento geográfico. Estudio interpretativo y antología de textos. 2ª Ed. Alianza, Madrid, 1988, p. 533. ( La traducció catalana de la cita i el subratllat són meus).
[7] Die Erde und das Leben (La Terra i la vida) fou el títol d’una reputada obra del geògraf F. Ratzel. Posteriorment un títol similar fou usat per C. O. Sauer.
[8] Ibídem, p. 537
[9] Ibídem, p. 543.
[10] Ibídem, p. 538
[11] HARVEY, D.(2005): "Notes towards a theory of uneven geographical development" in Spaces of Global Capitalism, Franz Steiner Verlag, Stuttgart.
[12] __________ (2005b): A Brief History of Neoliberalism, Oxford Univ. Press. Hi ha traducció castellana de VARELA MARCOS, A.: "Desarrollos geográficos desiguales" en Breve historia del liberalismo, Akal, Madrid, 2007, pp. 97-130
[13] Sobre l’aportació de David Harvey a la geografia contemporània es pot consultar entre altres
VALLÈS i SANCHIS, I. (2008): “De la ciència radical a la ciència crítica: una aproximació des de la geografia humana de David Harvey” Saitabi, núm.58, 2008, pp.481-489.
[14] HARVEY, D. (2005b): A Brief History of Neoliberalism, Oxford Univ. Press. Hi ha traducció castellana de VARELA MARCOS, A.: Breve historia del liberalismo, Akal, Madrid, 2007. p. 8 ( La traducción catalana de la cita i el subratllat són meus).
[15] D’acord amb aquesta preferència podem entendre la formació dels governs grec i italià el 2012, presidits per tècnics més que polítics.
[16] Ibídem, p. 80.
[17] Ibídem, p. 78.
[18] Ibídem, p. 94.
[19] Ibídem, p. 6.
[20] Ibídem, p. 172.
[21] Ibídem, p. 178.


Aquest artic article s'ha publicat a la revista Cuadernos de Geografía, núm. 90 pp. 259-268. Universitat de València, 2011.