Una
restauració memorable i una política lingüística partidària de l’assimilació
La restauració de les pintures murals de l’església
valenciana de Sant Nicolau, a càrrec de l’equip de la doctora Pilar Roig, amb un
finançament privat encomiable, són una fita difícil de superar a escala espanyola
i una de les millors a escala europea.
Foto de l’església de Sant Nicolau restaurada (El
País 4.2.2016)
La societat valenciana pot sentir-se orgullosa
d’aquesta actuació. Una notícia positiva que contrasta, no cal dir-ho, amb l’allau de les noves negatives provinents
del PP valencià —i de l’espanyol— que ens recorden dia a dia la importància de
l’abast de la corrupció.
Al costat de la importància de la restauració
cal també assenyalar un altre aspecte de la cultura valenciana fonamental: el
lingüístic. Des del primer moment de la restauració, en els panells que en donaven
notícia, com als actes oficials de la
inauguració, s’ha usat sistemàticament i exclusiva el nom en castellà de l’església que, recordem-ho, és Sant
Nicolau. Els cartells usats i les ressenyes en relació a la
restauració sempre han usat el nom del sant en castellà. La mateixa missa
solemne feta pel cardenal Cañizares es va fer íntegrament en la llengua de
Cervantes. Tònica general de l’església valentina que no empra en general la
llengua pròpia ni en el dia de Sant Vicent.
Cal recordar a part important de la classe
dominant de la ciutat i a l’església catòlica quina és la llengua de “la ciutat
i Regne”, que obliden sistemàticament encara avui, malgrat les lleis que la
protegeixen, per exemple la llei d’ús del
valencià.
Com a habitant de la ciutat, i com a alcoià d’origen,
constate la traducció innecessària del nom del sant. En la meua ciutat nadiua
el carrer de Sant Nicolau és un dels més importants de la ciutat. A la ciutat
de València l’església de Sant Nicolau és
una de les fundacionals de la ciutat i una de les més importants en l’imaginari
popular dels valencians.