dijous, 22 de desembre de 2022

El problemes globals, les guerres del segle XXI i les solucions proposades per Luigi Ferrajoli


La concatenació de problemes greus que ens acompanyen en aquest segle no ha minvat gens ni mica respecte del violent segle XX; únicament, per ara, podem acceptar que aquells problemes van ser molt més intensos, però els d'ara representen tota la gamma anterior: les guerres ens acompanyen des del bell començament del segle, especialment la guerra d'Iraq, la d'Afganistan i en el 2022 la que es lliura a Ucraïna ran de la invasió d'aquest país per Rússia. En aquesta guerra, a més, s'ha inclòs explícitament l'amenaça de l'ús d'armes atòmiques. El terrorisme internacional amb els exemples de les torres de Nova York i els trens de Madrid continua la seua presència forta. La crisi sanitària amb la pandèmia de la covid 19 ha assolit una enorme virulència . Les crisis del sistema econòmic se succeïxen sense atur, com la de 2008, així com la de la inflació galopant del 2022 encara en curs. Les desigualtats entre països rics i pobres i entre classes benestants i classes necessitades s'han disparat.

Ara tenim consciència d'un problema nou, el canvi climàtic amb unes conseqüències clarament pitjors que en el passat segle. Els sistemes polítics de les democràcies trontollen en el nucli tradicional euro-americà mentre els sistemes autocràtics rus, xinès i iranià entre altres, no modifiquen la seua manca de llibertat.

En un text anterior vaig centrar l’ atenció en la violència i les guerresi. En aquest escrit torne sobre la qüestió esperonat i colpit per la proximitat de la guerra d’Ucraïna.

Com a inventari dels problemes actuals ens aprofita molt bé el que ha fet Luigi Ferrajoli (2022) destacant l'escalfament climàtic i les migracions que el jurista situa en primer lloc :

La humanitat es troba front emergències globals que posen en perill la seua existència mateixa: l'escalfament global (...) l'amenaça nuclear (...) l'augment de les desigualtats, la misèria i la mort (...) la difusió de règims despòtics(...) el desenvolupament del crim organitzat i de les economies il·legals (...) finalment [ és una emergència] el drama de centenars de milers de migrants” ii

La via que propugna Ferrajoli, sembla en aquesta etapa d'incerteses una possible solució al còmput d'emergències greus que ens afecten. L'anomena Constitucionalisme garantista o rígid:

El constitucionalisme rígid ha canviat profundament la natura del dret i de la democràcia, en imposar-li límits a la política i vincles substancials, garantint els drets fonamentals establerts constitucionalment.

Actualment, l'edifici de la democràcia constitucional, com a model teòric i com a projecte polític, és agredit per l'asimetria entre el caràcter global dels poders econòmics i financers i els confins encara estatals del dret i de la democràcia; per l'abdicació per part de la política del paper de govern, impotent i subordinada als mercats com impotent en relació als subjectes dèbils i llurs drets; pel desenvolupament general de la il·legalitat i per l'absència de regles sobre els poders públics i privats.

Per això, l'expansió del constitucionalisme, i la construcció de les seues garanties a l'altura dels nous poders econòmics globals, hauria de ser la principal tasca de la política i l'única alternativa racional a un futur, no només de desordres, violències, desigualtats i devastacions mediambientals, ans també d'involucions autoritàries i antidemocràtiquesiii

Ferrajoli recupera l'aportació de Kant com a exemple i antecedent de la seua argumentació en favor de la consideració de l'instrument constitucional, de la política i de la democràcia aplicades a escala global. Una visió del tot allunyada dels nacionalismes populistes i de les aplicacions totalitàries que s'ensumen ara, arreu del món.

Les emergències assenyalades no inclouen per la data de publicació del text la invasió russa i la consegüent guerra a Ucraïna, però la denúncia de la guerra d'Iraq de Ferrajoli en un text de 2004iv ens aprofita d'exemple de la seua condemna del tot aplicable a la guerra actualment en curs i de les reformes que propugna com a solucions.

Una condemna explícita de la invasió i guerra d’Ucraïna amb menció reprovatòria de V. Putin és feta en la conferència pronunciada per Luigi Ferrajoli al Festivalfilosofia 2022, a Modenav.

Hi ha algunes diferències importants entre l’agressió dels EUA del 2003 i la de 2022 de Rússia. A banda de la major proximitat de la guerra a Ucraïna, que ens la fa sentir més directament als europeus. Rússia utilitza expressament l’amenaça nuclear incomplint el tractat firmat per la federació russa en haver rebut les armes nuclears situades en territori ucraïnès (Vallès, 2022)vi

El problema de l' intervencionisme armat sense traves que podem denominar matonisme, sobretot de les dues superpotència nuclears, es manifesta clarament en les declaracions de guerra fetes sense atendre l’ ONU. Aquesta organització queda impotent davant del fait accompli. La invasió russa, començada sense avís i sense declaració formal de guerra, entra de ple en la modalitat comentada de l’ús de la força al marge de la legalitat del dret internacional i de bloquejar i menystenir l’ONU. Com l’esmentada guerra dels EUA contra l’Iraq. Els EUA ha manifestat clarament una actitud violenta unilateral quan en conflictes com a l’Afganistan, l’Iraq i Líbia entre altres països, ha optat sempre per la intervenció armada menyspreant la negociació alternativa que se’ls presentava (N. Chomsky i V. Prashad, 2022)vii .

En el text publicat el 2004, Ferrajoli fa una crítica completa de la intenció dels EUA en la guerra d’Iraq identificant els vertaders objectius que mouen la intervenció armada:

«Els objectius principals perseguits per aquesta guerra (...) han estat sobretot la legitimació de la guerra com a mitjà, la marginalització de l’ONU i la seua substitució per la superpotència dels EUA com a guardià de l’ordre internacional» viii


Guerra d'Iraq, 2003.  Gettyimages

En la mateixa publicació destaca la resposta ciutadana mundial contra aquesta guerra, feta evident a través múltiples manifestacions arreu del món, amb el lema de no a la guerra. Aquesta resposta encara que no va la va poder impedir, esdevenia de fet en un valor en sí:

«com un embrió de societat civil internacional, unida en el fet de compartir els mateixos valors: la pau, els drets humans i la legalitat internacional»ix

A més reclama Ferrajoli que es continue la mobilització pacifista per a que es condemne de manera unívoca la guerra:

«Que aquesta guerra siga enregistrada i condemnada com un crim, i que no siga possible refundar sobre ella el dret internacional. És essencial en aquest aspecte que les ferides infligides per aquesta guerra al dret i a la comunitat de vida civil no es consoliden, i que continuen pesant com un crim en la memòria de tots»x

Vista la resposta a aquella guerra, trobem notables diferències amb la provocada per V. Putin el 2022. La resposta ciutadana internacional en contra no sembla que haja assolit un ressò similar. La resposta europea a nivell institucional en canvi és notablement diferent, pel que fa a la guerra en curs. El ressò de la resistència d’Ucraïna a les cancelleries i els parlaments euro-americans ha estat molt forta i repetida. Les conseqüències en l’economia en general i en la inflació han colpit la societat amb especial influència en els països pobres i en les classes més necessitades dels països rics.


Invasió russa d'Ucraïna, 2022.  Gettyimages.

En els objectius de la guerra en curs trobem una motivació imperial nostàlgica d’etapes passades tendent d’una banda a afirmar un espai gran-rus, consolidant l’ocupació de Crimea feta en 2014, intentant dominar el país envaït, sense estalviar ni en crims ni en la destrucció d'infraestructures i de ciutats. D’altra banda hi ha una motivació interior, paralitzar les peticions de democràcia i l’òsmosi dels ciutadans cap a la UE, supeditant Ucraïna a Rússia i paralitzant la possible deriva de la pròpia Rússia cap al model de la UE.

Hi ha una notable coincidència entre el matonisme practicat pels EUA en la guerra de 2003, amb el de Rússia del 2022 de manera que al darrer li se pot aplicar del tot el comentari contra la guerra d’Iraq fet per Ferrajoli en el qual, com ja hem vist, identifica quin és l’ objectiu fonamental perseguit (cf. nota viii) : legitimar la guerra com instrument, marginalitzar l’ONU i substituir-la per la superpotència nuclear corresponent que ha desencadenat el conflicte armat, russa en aquest darrer cas. La Rússia de V. Putin imposa la invasió com l’altra superpotència ho ha fet repetidament.

Què fer front la persistència dels conflictes armats i de la violència? Hi ha solució a aquesta nefasta realitat que ens acompanya des de sempre? La racionalitat, la il·lustració, la política i la democràcia poden ser respostes vàlides. La resposta del jurista toscà és precisa, el dret i els drets i la política:

«El dret i els drets són a l’ensems l’única tècnica de limitació dels super-poders que altrament serien absoluts, en tant que garanties d’una convivència pacífica fundada sobre la igualtat i l’interès general.

El dret internacional -l’ONU- continua essent, de fet , l’única alternativa a un futur de guerra, de terrorisme, i de violacions massives dels drets humans»xi.

La no contenció de la guerra de 2003 dirigida pels EUA, contra l’ONU i contra la contestació ciutadana internacional i el convenciment de la necessitat de revertir la situació reformant l’ONU i enfortint el dret internacional es concreta en destacar els instruments utilitzats fins ara, com el procès de desarmament:

« Per garantir la pau, caldrà d’altra banda, reprendre el procès de desarmament, interromput des dels anys 90, basat en les convencions internacionals encaminades a la prohibició de la producció, comerç i possessió d’armes [les quals] haurien, en definitiva, ser considerades com a ‘bens il·lícits’ més encara que els estupefaents i com a tals prohibits per la comunitat civil»xii.

Reclama, amb la mateixa finalitat, activar una força de policia internacional controlada per la ONU:

«No és ingenu, davant la gravetat de la crisi [la de la guerra de 2003] d’insistir en la necessitat de fer efectives les garanties de la pau previstes a la Carta de l’ONU: la institució d’una força de policia internacional sota la ‘direcció estratègica´del ‘Comitè d’estat major’ Prevista en l’article 47 de la Carta de les Nacions Unides, cercant reafirmar la consolidació gradual del monopoli jurídic de la força a mans de les Nacions Unides»xiii

Creu igualment necessari augmentar la competència del Tribunal Penal Internacional de la Haia:

«Caldrà activar la competència del nou Tribunal Penal Internacional per als crims contra la Humanitat (...) contra els ‘crims d’agressió’ prevista a l’article 5 del seu estatut i arribar ràpidament a una definició clara que delimite rigorosament el cas de ‘legitima defensa’»xiv

Al costat del Dret, està la Política, la institucional i la ciutadana, ja hem senyalat més amunt la importància que li donà Ferrajoli a la mobilització de condemna ciutadana a la guerra.

La resposta ciutadana contra la guerra de 2003 fou massiva arreu del continent i de la resta del món i molt forta en estats com la Gran Bretanya i Espanya, on la població es manifestava contra els seus governs que participaven en la guerra.

La resposta ciutadana contra la guerra en 2022 ha estat molt més dèbil, potser degut a que les institucions de la UE i els governs dels estats encapçalaven clarament la condemna, així com el govern dels EUA i la OTAN. Les institucions de la UE, els EUA i la OTAN han generat una activa mobilització diplomàtica, amb recolzament polític i amb lliurament d’ajut econòmic i bel·ligerant amb lliurament d’armes a Ucraïna.

Cal remarcar que entre la guerra del 2003 i la del 2022 hi ha una notable diferència pel que fa a la resposta de la Unió Europea front els dos matonismes el dels EUA i el de Rússia. 

Contra el matonisme dels EUA no hi hagué una resposta institucional de la UE contra la guerra, donat que una part dels governs dels Estats n’estava a favor i fins i tot hi participava. Entre altres hi van participar Gran Bretanya, Espanya, Portugal, Itàlia i Polònia. D’ altres estats, en canvi,  es mostraven reticent o n’estaven en contra.

En el segon matonisme contra Rússia, la resposta institucional de la UE ha estat clarament en contra, amb condemna explícita i amb participació bel·ligerant aportant armament i ajut; aplicant sancions econòmiques a Rússia.

En el 2004 Ferrajoli reclamava una determinada Europa, front els països que hi seguien el matonisme dels EUA, reclamació que, sens dubte, podem considerar absolutament vigent el 2022, respecte del de Rússia:

«Ens cal, per contra,[ dels països europeus partícips de la guerra] una Europa capaç de reivindicar la primacia del civil, rebutjant simplement la guerra, i defensant el dret i els drets; una Europa capaç de resistir les temptacions imperialistes (...) una Europa presta a proposar-se com un model democràtic constitucional alternatiu al model imperial americà, un model fundat sobre la garantia dels drets socials i de la pau. D’ací l’enorme importància del procés d’integració europea en curs, de la qualitat dels principis, dels drets i de les garanties que seran incorporades a la constitució europea»xv

Les guerres pròximes en el temps i en l’espai ens colpixen i generen un estat ciutadà de perplexitat, desesperança i incapacitat, són fets que depassen les competències d’actuació al nostre abast.

L’amplia producció escrita del jurista Luigi Ferrajoli ens posa a disposició la necessitat i la possibilitat de fer front als problemes amb els instruments del dret i la política. És un altre alè que allarga els intents de comprendre el món a través del llegat de la Il·lustració actualitzada i ens esperona a transformar la realitat.

La dificultat de la solució proposada per Ferrajoli rau al meu entendre en la política més que en l'entramat constitucional global i rígid que proposa. Per a posar en marxa la solució constitucional global cal un acord internacional de les parts disposades al nou sistema. Un acord com el que va permetre l'embrió de l'ONU en el segle passat. Assolir aqueix acord s'hauria de fer amb sistemes tan dispars com les democràcies i els sistemes totalitaris. A més a més cal observar que en les democràcies euro-americanes actuals actua el populisme d'extrema dreta que nega els drets constitucionals en la pràctica: Etapa de D. Trump als EUA i de J. Bolsomaro al Brasil. En el cas britànic amb tot el procés de separació de la UE amb episodis com el protagonitzat per  Boris Johnson tancant el Parlament per  poder posar en marxa la desconnexió i per a qüestionar el dret de la UE. Són exemples en l'àmbit de les democràcies als quals cal afegir els episodis totalitaris en Rússia, Xina i l'Iran, entre altres, que dificultarien al màxim l'entesa necessària per a poder posar en marxa el sistema proposat per L. Ferrajoli. Tot i això els seus plantejaments marquen un camí convenient per a solucionar els problemes assenyalats, malgrat les dificultats que acabe de mencionar

Notes

iiFERRAJOLI, L. (2022): Per una Constituzione della Terra. L'umanità al bivio.Fetrinelli, Milano. Hi ha traducció castellana de P. Andrés Ibáñez: Por una Constitución de la Tierra. La humanidad en la encrucijada. Trotta, Madrid, 2022. p. 13. (La paginació fa referència al text en castellà. La traducció catalana i el subratllat són meus)

iiiEDITORIAL TROTTA (2014): La democrazia attraverso i diritti. Il constituzionalismo garantista come modello teorico e come progetto politico.Hi ha trad. Castellana de P. Andrés Ibáñez, La democracia a través de los derechos.El constitucionalismo garantista como modelo teórico y como proyecto político. El text figura al resum del llibre en l’edició castellana, ( la traducció catalana i el subratllat són meus).

ivFERRAJOLI, L. (2004): «La guerra e il futuro dell’ordine internazionale»,in Guerra e Pace, a cura di Giuseppe Prestipino, La città del Sole, 2004. Hi ha traducció francesa “La guerre et l'avenir de l'ordre international” Actuel Marx 2005/1 núm.37, pp. 177-195, traduït de l'italià per Annie Bidet-Mordrel [*]

vii CHOMSKY i PRASHAD, V. (2022): The Withdrawal. Iraq, Libya, Afganistan, and the fragity of U.S. Power. The New Press. Hi ha traducció Castellana de F.J. RAMOS MENA, La retirada. Irak, Libia, Afganistan y la fragilidad de del poder de Estados Unidos. Capitán Swing, 2022.

viii FERRAJOLI (2005) (Cite ací l’edició traduïda al francès en 2005 tot i que com he dit en la nota IV l’original en italià es va publicar el 2004. La paginació es correspon amb la traducció francesa. la traducció catalana i el subratllat de totes les cites son meues) p.15.

ixIbidem, p. 4.

xIbidem, p. 28.

xiIbidem, p. 25.

xiiIbidem, p. 25

xiiiIbidem, p. 25

xiv Ibidem, p.25