Som davant de la crisi institucional més important fins ara del sistema polític basat en la Constitució de 1978.
Són moltes les veus d'assagistes consagrats en els seus respectius camps que assenyalen la importància del moment de crisi i de la necessitat de canvi en què ens trobem.
Destaque la més recent. La conferència de J. Pérez Royo sobre "La Reforma de la constitució, assignatura pendent" pronunciada el 2 de juny de 2016 a l'Aula Magna de la Universitat de València. La tesi de Pérez Royo constata la dificultat sinó impossibilitat de reformar-la i el seu pessimisme sobre la viabilitat del sistema, en cas d'inmovilisme.
Aporte ací part d'un text que vaig presentar al XXI Congrès Valencià de Filosofia celebrat el març de 2016. El fons del text reclama la necessitat de plantejar clarament les alternatives sense defugir els problemes, com a condició per a la solució dels problemes socials i per a la pervivència mateixa de la democràcia. Ara i ací ens cal plantejar clarament les alternatives per a arribar a solucions.
La
democràcia com a solució. Però quin tipus de democràcia?
Les democràcies modernes, sorgides de
revolucions del segle XVIII, com
l’americana o la francesa, s’han acreditat com el sistema capaç de resoldre,
amb eleccions per sufragi universal i amb el reconeixement del dret de les
majories parlamentàries per a governar, els conflictes d’interessos i els conflictes
socials dins dels estats (la interpretació de H. Marcuse abans introduïda ens
val com a explicació del procés democràtic actual).
Els sistemes democràtics del món occidental
basats en la Il·lustració i les revolucions burgeses, no tanquen el procés
evolutiu de la solució de tensions i conflictes a través del joc parlamentari.
Episodis contestataris del propi sistema s’han donat de manera important en la
segona meitat del segle XX. La protesta contra la guerra del Vietnam als EUA i la revolta de maig de 1968 a París contestaven el propi sistema polític existent
al món occidental. En el segle XXI noves protestes qüestionen el sistema democràtic
considerat insuficient. Valga com exemple l’allau de manifestacions i protestes
contra la guerra d’Iraq, encapçalada per l’administració de George W. Bush, que
van tenir un ressò global amb forta presència
espanyola en la protesta.
Una altra mostra de malestar en relació al
sistema democràtic, considerat rígid, si no escleròtic, ha estat el moviment
dels indignats a Espanya i altres estats així com els coneguts com a ocupacions
dels espais emblemàtics tals com els “Occupy Wall Street”. Les revolucions
coetànies del món àrab, en canvi, han contestat amb un èxit desigual les
dictadures d’Egipte, Tunísia i Líbia cercant eixides democràtiques en
situacions socials i culturals complexes no equiparables a les del món
occidental.
Sobre els intents de revisió del sistema
democràtic, a la recerca de formes de major democràcia, les aportacions de Chantal Mouffe i Ernesto
Laclau, entre altres, ens donen claus
interpretatives clarificadores.
La
publicació de LACLAU i MOUFFE de 1985 es pot considerar el punt fonamental
de l’aportació de tots dos autors, les publicacions posteriors, incloses les de
Chantal Mouffe en solitari, incideixen en variacions dels punts de partida dels
anys 80, variacions que hem vist fins la publicació de Mouffe de 2013.
Gramci i Wittgestein són mencionats com a
referències clau. En el cas de Mouffe, cal afegir les de Carl Schmitt, el
neoliberalisme i Habermas com a punts integrants a partir dels quals va bastir
la pròpia aportació.
Gramci (...)
puede ser citado como un punto de partida cuyo arsenal de conceptos —guerra de
posición, bloque histórico, voluntad colectiva, liderazgo intelectual y
moral— es el punto de arranque de nuestras reflexiones en Hegemonía y estrategia socialista
(...)Sabemos, por Wittgestein que no hay algo como
la ‘aplicación de una regla’—la instancia de la aplicación es parte de la
pròpia regla—. Releer la teoría marxista a la luz de los problemas contemporáneos implica necesariamente
deconstruir
las categorías centrales de esta teoría. Esto es lo que ha sido
denominado nuestro ‘posmarxismo’. [1]
Tots dos, Laclau i Mouffe, introdueixen
variables pròpies de la segona meitat del segle XX, tals com les referències
als drets personals i de minories, a l’ecologia i també als moviments
contestataris de les primeres dècades del segle XXI tals com els “indignats”, o
els “ocupem” (i a casa nostra afegiríem els “salvem”):
“Una de las tesis centrales
de Hegemonía y estrategia socialista es la necesidad de crear una cadena de equivalencias entre las varias
luchas democráticas y en contra de las diferentes formas de subordinación (...)
las luchas contra el sexismo,
el racismo, la discriminación sexual, y
en defensa del medio ambiente necesitan ser articuladas con las de los trabajadores en un nuevo
proyecto hegemónico de la izquierda
(...) en lo que insistimos es en que la izquierda necessita encarar tanto
las cuestiones ligadas a la “redistribución” como al “reconocimiento”.
Esto es lo que entendemos por ‘democracia radical y plural’.[2]
Chantal Mouffe, per la seua banda, ataca frontalment la idea comunament
acceptada en el món occidental de què l’etapa de desenvolupament
econòmico-polític assolit en el segle XXI és un gran progrés en l’evolució de
la humanitat.
No
accepta la idea que del triomf sobre el
comunisme i l’afebliment de les identitats col·lectives comunitàries haja
nascut un ‘món sense enemics’.
Igualment ataca
l’afirmació que gràcies a la globalització i a la universalització
de la democràcia liberal s’anticipe un
món cosmopolita que ens porte pau, prosperitat i la consolidació dels drets
humans arreu del món.
La visió “postpolítica” que nega de fet alternatives enfrontades per a solucionar els
conflictes socials és, segons ella, “profundament errònia” no
contribueix a la “democratització de la democràcia” i és causa de molts dels
problemes que assolen ara les institucions democràtiques.[3]
“Nocions com les de ‘democràcia
lliure de partisans’, ‘democràcia dialògica’, ‘democràcia cosmopolita’, ‘bona
governança’, ‘societat civil global’, ‘sobirania cosmopolita’, ‘democràcia
absoluta —per citar-ne algunes de moda—
formen part totes elles d’una visió comuna antipolítica que
es nega a reconèixer la dimensió antagònica constitutiva ‘d’allò
polític’”. [4]
Introduïda la crítica a la visió postpolítica, mostra una alternativa que
considera fonament d’una pràctica política objectiva i capaç de modificar el
funcionament de la democràcia liberal a partir del reconeixement d’una realitat
conflictiva:
“La creença en la possibilitat
d’un consens racional universal ha situat el pensament democràtic en la via
equivocada. En lloc d’intentar dissenyar institucions que mitjançant
procediments suposadament ‘imparcials’, reconciliarien tots els interessos i
valors en conflicte, la tasca dels polítics democràtics hauria de promoure la
creació d’una esfera pública vibrant de lluita ‘agonista’ on siga possible
confrontar diferents projectes polítics hegemònics”.
[5]
El concepte d’agonisme, de lluita agonista, o
de pluralisme agonístic és introduït per l’autora amb precisió al llarg de la
seua producció, distanciant-se del neoliberalisme i també d’Habermas i Rawls:
“Utilitze el concepte de
pluralisme agonístic per presentar una nova via per a repensar la democràcia de
manera diferent al concepte tradicional liberal que entén la democràcia com a
negociació entre diferents interessos i és també diferent del model usualment
desenvolupat per autors com Jürgen Habermas i John Rawls que malgrat llurs diferències,
tenen en comú la idea de que la finalitat de la societat democràcia és la
creació de consens, i que aquest consens només és possible si la gent és capaç
de deixar a part els seus interessos
particulars i pensa com a éssers racionals. Tot i que desitgem un final
als conflictes, si volem que la gent siga lliure hem de deixar que els
conflictes es puguen manifestar i
procurar una arena on les diferències puguen confrontar-se. El procés
democràtic ha de fornir aqueixa arena”. [6]
Entre altres crítiques a l’actual sistema de
les democràcies liberals, Mouffe renega de les situacions de consens
excessivament homogeneïtzadores i reclama la necessitat de dibuixar clarament
els plantejaments d’esquerra i dreta, capaços de explicitar opcions polítiques
diferenciades:
“Actualment se sent sovint parlar de “diàleg”
i “deliberació”, però quin és el significat d’aquestes paraules en el camp
polític, en absència d’una opció real disponible, i quan els participants de la
discussió no poden decidir entre alternatives clarament diferenciades?”.
[7]
L’actual crisi de representació a les
democràcies liberals i l’augment de la deriva populista és conseqüència,
d’acord amb l’autora, de la manca d’alternatives reals a l’arena política:
“ [denuncia el
predomini del] ‘consens al centre’ que ha
dominat la política a la major part de
les societats de democràcia liberal. Aquest consens és el resultat de la incontestable hegemonia
del neoliberalisme que priva els ciutadans democràtics d’un debat agonístic
capaç de deixar sentir llurs veus i fer possible que es puga elegir entre
alternatives reals”. [8]
La idea de democràcia agonista és també
clarament diferent de l’antagonisme. No es tracta d’una confrontació entre
enemics tal i com propugnen els plantejaments de Carl Schmitt, els quals Mouffe
considera útils per a rebatre la mancança del liberalisme a l’hora de
considerar els factors polítics que defineixen un ‘demos’, però del qual
discrepa per l’absència de pluralisme en la seua concepció de ‘poble’. [9]
[1] LACLAU, E. i MOUFFE, Ch. (1985):Hegemony and Socialists Strategy.
Towards a Radical Democratic Politics. Verso, Londres. Hi ha traducció
castellana de LACLAU, E. : Hegemonía y estrategia socialista. Hacia una
radicalización de la democràcia, FCE,Buenos Aires, 2004, p. 9.
(He considerat en aquest cas el castellà
de Laclau com a llengua original. (El subratllat és meu)
[2] Ibídem, p. 19 (el subratllat es meu).
[3] MOUFFE, Ch. (2005): On The
Political, Routlege. Trad. cast. S. LACLAU: En torno a lo político, FCE, B.A., 2007, p.9 (La traducció catalana
i el subratllat són meus)
[4] Ibídem, p. 10 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[5] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[6] MOUFFE, Ch. (2000): The
democratic Paradox, London, NY, Verso. (la traducció catalana i el
subratllat són meus)
[7] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[8] MOUFFE, Ch. (2013): Agonistics.
Thinking The World Politically. Verso, NY. p. 119 (La traducció catalana i
el subratllat són meus)
[9] MOUFFE, Ch. (1999): The
Challenge of Carl Schmitt. London – New York: Verso. Hi ha trad. cast. de
G. MERLINO: El desafio de Carl Schmitt,
Prometeo, Buenos Aires, 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada