Una
restauració memorable i una política lingüística partidària de l’assimilació
La restauració de les pintures murals de l’església
valenciana de Sant Nicolau, a càrrec de l’equip de la doctora Pilar Roig, amb un
finançament privat encomiable, són una fita difícil de superar a escala espanyola
i una de les millors a escala europea.
Foto de l’església de Sant Nicolau restaurada (El
País 4.2.2016)
La societat valenciana pot sentir-se orgullosa
d’aquesta actuació. Una notícia positiva que contrasta, no cal dir-ho, amb l’allau de les noves negatives provinents
del PP valencià —i de l’espanyol— que ens recorden dia a dia la importància de
l’abast de la corrupció.
Al costat de la importància de la restauració
cal també assenyalar un altre aspecte de la cultura valenciana fonamental: el
lingüístic. Des del primer moment de la restauració, en els panells que en donaven
notícia, com als actes oficials de la
inauguració, s’ha usat sistemàticament i exclusiva el nom en castellà de l’església que, recordem-ho, és Sant
Nicolau. Els cartells usats i les ressenyes en relació a la
restauració sempre han usat el nom del sant en castellà. La mateixa missa
solemne feta pel cardenal Cañizares es va fer íntegrament en la llengua de
Cervantes. Tònica general de l’església valentina que no empra en general la
llengua pròpia ni en el dia de Sant Vicent.
Cal recordar a part important de la classe
dominant de la ciutat i a l’església catòlica quina és la llengua de “la ciutat
i Regne”, que obliden sistemàticament encara avui, malgrat les lleis que la
protegeixen, per exemple la llei d’ús del
valencià.
Com a habitant de la ciutat, i com a alcoià d’origen,
constate la traducció innecessària del nom del sant. En la meua ciutat nadiua
el carrer de Sant Nicolau és un dels més importants de la ciutat. A la ciutat
de València l’església de Sant Nicolau és
una de les fundacionals de la ciutat i una de les més importants en l’imaginari
popular dels valencians.
Totalment d'acord. Si no la usem nosaltres...
ResponEliminagràcies Jordi
EliminaNo es tracta de recordar-los-ho, Ismael.La classe dominant valenciana,algunes"esquerres"(polítiques i/o sindicals)i l'església catòlica són conscients de la seua traïdoria secular.No modificaran el seu supremacisme lingüístic i el menyspreu lacerant al poble valencià fins que aquest no els tracte amb la mateixa moneda, res de posar l'altra galta, traient-los cent anys de totes les institucions(democràticament, no com ells) i que hi romanguen els temples buits. Triar altres representants polítics que ens defensen.Tasca difícil,evidentment,perquè la nostra demografia actual és producte de la història que és. Però, quina altra solució hi ha?
ResponEliminaGràcies Josep. Continuem denunciant la mateixa dinàmica assimilista.
EliminaLa Esglèsia Valentina, ja va abidicar de la seua valencianitat, està al Servei de Castellanisme Polític, cal posar-ho en evidència. Així mente el Cardenal Cañizares -valencià de naixement- es nega a almenys dignificar si no promoure el valencià en la Esglèsia, no té cap de poroblema en acceptar el càrrec en la Directiva de la Real Academia de Cultura Valenciana (en valenciano de Zamora).
ResponEliminamoltes gràcies per la concreció sobre el cardenal
EliminaCom ha dit "Josep" més amunt, la "classe dominant valenciana" (encara podem dir-ho així) ho sap ben rebé i ho fa a consciència. I Cañizares amb més consciència que ningú. Se suposa que aquest individu amb més motiu perquè és bisbe i controla aquests temes per formació i vocació. El problema és que, entre altres coses, tenen la consciència podrida, Cañizares especialment, com ho demostren a bastament no només en el tema llengua i cultura valencianes, sinó en les seues declaracions davant els immigrants, la pobresa, els atacs mal dissimulats al Papa Francesc, la convocatòria d'oracions contra les noves autoritats o per la "unidad de España, Una, Grande y Libre", les corrupcions i corrupteles a dojo, etc. etc. etc. Els valencians hem d'exigir que les autoritats polítiques i civils els facen complir les lleis i al menys posen Sant Nicolau/ San Nicolàs. A més a més, hem d'exigir que separen nítidament església - estat, poder dels lobis - poder dels polítics. El mateix Baumann ha reconegut ("Estado de crisis". Paidós, 2016) que la crisi actual és molt diferent i més complexa a les anteriors (1929, 1973...) ja que en les anteriors l'estat encara podia implementar certes polítiques per resoldre les crisis, ara no perquè el mateix estat es troba a mans dels grans lobis i interessos econòmics internacionals. Nosaltres, doncs, hem de recolzar també les autoritats democràtiques no corruptes perquè comencen a recuperar el protagonisme que els treuen i els volen seguir traient. Potser això semble molt voluntarista, però com escrivia també l'Arcadi Oliveres, sovint els petits gestos, ara per ara, poden més que alguns dels grans gestos del passat. Gràcies.
ResponEliminaMoltes gràcies Molins. La teua opinió eixampla i concreta el meu escrit. Coneixem la cançó i ens cal declamar-la al vent del món. Al vent del nostre petit món dels que lligen i escriuen en pla
ResponElimina