Viatge al nord-est de Mallorca

 

Un viatge al nord-est de Mallorca amb visita a Alcúdia, Pollença, Muro i Artà

Alcúdia

Dedicat al professor Vicenç M. Rosselló en el seu 90 aniversari, per la gran ajuda rebuda en la meua trajectòria a la Universitat de València.

Pel novembre de 2020 vam fer un viatge a Alcúdia, a l'illa de Mallorca, un espai  a les acaballes de la serra de Tramuntana quan s'obre al mar amb les badies de Pollença i Alcúdia.  Aquesta ciutat és el nucli principal, amb un patrimoni important i el port més important al nord-est de l'illa

Érem en plena pandèmia del coronavirus, sojornats en un apartament a Alcanada, amb vistes esplèndides al mar. Vam estar aïllats i en eixir al carrer, eixíem protegits per les mascaretes introduïdes ja com a part obligada de la nostra indumentària.

 Vistes des de l'apartament amb el far situat a un illot. Des d'ací a determinades hores es pot veure el vaixell que comunica Mallorca amb Menorca (foto I. Vallès, novembre de 2020).

Trobem a aquesta banda de l'illa dos topònims bessons de les viles valencianes, els  de l'Alcúdia (la Ribera), el llogaret d' Alcúdia a Cocentaina  i la vila de Muro , dita  de l'Alcoi,  (el Comtat) des de principis del segle XX per diferenciar-lo del Muro de l'illa de Mallorca.

La ciutat d'Alcúdia manté en bon estat una part important de les muralles medievals, amb portes magnífiques i part del fossat. Es pot passejar per la part superior de les muralles amb vistes al defora i a la vila.

La murada vista des del corredor que les recorre parcialment per la part superior.

Porta de Sant Sebastià, amb part d'una sínia en primer pla.

Porta del Moll o de la Xara. Actualment aquesta porta dona a un carrer ample on se situa el mercat temporal (Fotos de l'autor, novembre de 2020).

Un escut de Carles I en un panell ceràmic sembla recordar el favor del monarca a la vila en relació a la seua fidelitat en contra de les germanies. El títol de ciutat que hi té, data d'aquesta època.

Escut en ceràmica de Carles I  (foto de l'autor, novembre 2020).

La ciutat té un patrimoni arquitectònic notable. A més de la murada amb les portes suara mencionades, hi destaca en primer lloc el jaciment arqueològic de la Pollentia romana situat ben a prop de la muralla de la ciutat, on es pot veure entre altres restes arqueològiques un petit teatre excavat en la roca.

Teatre romà de Pollentia (foto de l'autor, març 2016).

Un  museu monogràfic dedicat a Pollentia, situat intramurs, ocupa un edifici del segle XIV que fou hospital. Manté peces importants de les excavacions fetes.

Edifici que alberga el Museu monogràfic de Pollentia.

Interior del museu (fotos de l'autor, novembre  2020).

L'església gòtica de Santa Anna del segle XIII és una joia situada extramurs vora el jaciment arqueològic i front el cementeri.

Església de Santa Anna (foto de l'autor, novembre 2020).

Un monòlit  de 2014 a la vora del cementeri recorda els morts de la guerra civil espanyola amb una forma i una fórmula respectuosa amb els morts d'una banda i l'altra del conflicte.

Monòlit a l'exterior del cementeri d'Alcúdia en record dels morts de la guerra civil  (foto I. Vallès, novembre 2020).

El text diu: En memòria dels qui perderen les il·lusions, la llibertat o la vida durant la guerra civil espanyola, 1936-1939 Alcúdia 2014.

Em ve a la memòria el monument del cementeri parroquial de Muro del País Valencià, plenament franquista que resa  Caidos por Dios y por España. José Antonio Primo de Rivera PRESENTE. Fórmula repetida en molts altres monuments existents a molts altres llocs que caldria eliminar i que vaig denunciar fa poc en un article.¹

L'església de Sant Jaume, de reconstrucció moderna neogòtica,  és també interessant i té a més un museu parroquial que es pot visitar, un article de Fernando Sancho explica amb detall aquesta església amb abundant material fotogràfic.²

La biblioteca d'Alcúdia és una fundació fruit de la col·laboració del municipi i d'una fundació alemanya, té un edifici antic envejable que ha estat adaptat a la seua funció i manté un portal a la xarxa per als usuaris.

Biblioteca d'Alcúdia. Fundació Can Torró (foto de l'autor, novembre 2020).

A banda del nucli urbà, un paratge important és on se situa l'ermita de la Mare de Déu de la Victòria en un edifici quadrangular que uneix històricament la funció religiosa i la de defensa. L'edifici data del segle XVI amb posteriors modificacions. Al lloc arborat hi circulen cabres mallorquines en llibertat i es veu  la badia de Pollença. És un bell lloc amb significació històrica, religiosa i d'esbargiment.

Ermita de la Mare de Déu de la Victòria.

Vista de la Badia de Pollença des de la Victòria (fotos I. Vallès, març 2016).

Cabres mallorquines als voltants del paratge de la Victòria, vistes també a la vora mateix de l'ermita  (fotos I. Vallès, març 2016 i  novembre  2020).

En les diverses estades a Alcúdia es comprova a través dels rètols, cartells i les institucions, l'ús del català a un nivell de “normalitat”. Els cartells d'avís a la població local i als turistes així ho mostren. 

La llengua catalana té un ús preferent sense ometre la mateixa informació amb diferents llengües presents per als visitants forans. (foto I. Vallès, novembre 2020).

El dibuix de l'avís mostra clarament el que vol i el textos apliquen molt bé un multilingüisme compatible amb un ús preferent de la llengua local. Els noms dels carrers i altres rètols, incloent els dels establiments turístics privats, funcionen també en aquesta línia de normalitat.

Els rètols dels establiments turístic empren la llengua del país (I. Vallès, novembre 2020).

Alguna mancança evident respecte del propi patrimoni es veu també a Alcúdia. Un bon exemple d'arqueologia industrial és el d’una central tèrmica en desús, com explica Joan Frau ³ i a la seua vora una torre vigia renaixentista en una zona arborada  amb vistes al mar  podrien formar part d' un parc cultural del segon port de l'illa. Caldria posar d'acord a la companyia privada Endesa i a les administracions, tal vegada  ara després de crisis econòmiques i d'una pandèmia podria ser un bon moment  per a intentar-ho.

Central tèrmica en desús.

Torre Major d’Alcanada i fumerals de la central tèrmica tancada (fotos, I. Vallès, març 2016 i novembre 2020).

Pollença i el cap de Formentor

La vila de Pollença ha agafat el nom de la referència romana de Pollentia situada a la veïna vila d'Alcúdia i comprèn la península de Formentor. Vam visitar la vila i després de rebre informació a l'Ajuntament i gaudir de la bona pastisseria formatjada local vam veure el claustre de Sant Domènec i l'església adjacent, els quals  després de la desamortització van passar a ser propietat de l'Ajuntament i actualment s'usen com a espai cultural.

Claustre de Sant Domènec i pintura de Sant Vicent Ferrer (fotos I. Vallès, novembre 2020)

Exposició cultural  a l'església de la Mare de Déu del Roser, hui dia amb un ús cultural (foto I. Vallès, novembre 2020).

Formentor

Des del punt de vista del paisatge destaca sense discussió la península de Formentor. El contrast entre el final de la serra de Tramuntana i el mar, la cobertura vegetal, el far que porta el nom de la península i fins i tot la presència de la cabra mallorquina també ací, van fer del recorregut per Formentor una autèntica delícia.

En el segle passat van valorar adequadament el paisatge, van construir una carretera i un far, eixamplant l'interès de la costa per la navegació i la defensa que, en el Renaixement, va situar abundants torres de vigia ací i allà. L'admiració del paisatge per ell mateix va adquirir la importància necessària per a construir accessos  i passarel·les excavades o construïdes sobre les roques. És el que va fer l'enginyer Antonio Paretti Coll com assenyala un monòlit en el paratge per ell dissenyat. La  part construïda està feta de manera que destorba el menys possible la natura que fa accessible.

 

Les escales d'accés als miradors s'integren molt bé amb la roca calcària, els margallons i la vegetació (fotos I. Vallès, novembre 2020).

Des dels miradors es pot veure una torre  vigia del Renaixement quan es temien els pirates i les possibles invasions per la costa. (foto I. Vallès, novembre 2020).

El far de Formentor construït en el segle XIX és una fita mítica d'aquesta península i no desdiu gens ni mica del conjunt paisatgístic d'aquesta costa. Les cabres mallorquines ens acompanyen fins al mateix peu del far. (fotos, I. Vallès, novembre 2020).

Dolors Jimeno va publicar suara un text sobre Formentor basat en el mateix viatge que vam fer  pel novembre de 2020. El text destaca i explica la bellesa del lloc (4)

En parlar de Formentor és obligat citar el poeta pollencí  Miquel Costa i Llobera. El seu poema Lo pi de Formentor (1875),  musicat i cantat per Maria del Mar Bonet en l’actualitat,  s'adiu amb la bellesa del paisatge, vet ací la primera estrofa

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

L'Albufera

Un altre espai natural de gran interès és el Parc Natural de l'Albufera de Mallorca.  Situat al sud d'Alcúdia ocupa part dels termes municipals de Muro i Sa Pobla. La natura ací posa l'èmfasi en l'aigua dolça, el contacte amb l'aigua salada i els aiguamolls.

Canals amples i estrets, abundància de vegetació i d'ocells. Una bona explicació de l'espai natural present al parc ajuda a la comprensió de l’espai humit  més important de l'Illa.

Canal principal de l'Albufera i llacunes amb vegetació i aus (fotos I. Vallès, març de 2016).

Centre d'explicació amb panells i vídeos de l'Albufera, (foto I. Vallès, novembre 2020).

El Centre explicatiu, és un antic edifici, testimoni d'activitats industrials anteriors al parc. Com l'Albufera de València, la de Mallorca va patir intents de dessecació durant el segle XIX i totes dues van ser, en el seu moment, patrimoni de Jaume I.

Els parcs naturals, com aquest, preserven una part de la natura  i, a més,  tenen una funció educativa de  cara als ciutadans i els escolars i ens recorden la necessitat peremptòria de revolucionar l'economia i el mode de vida en relació a la natura.

Muro

Escut de Muro amb data de 1999 (foto I. Vallès, novembre 2020).

La visita a Muro enllaça amb la riquesa patrimonial de natura i cultura del que portem vist fins ara. El Muro mallorquí, com ja he indicat, comparteix nom amb el Muro valencià. De fet tots dos municipis s'han agermanat fa poc.

El nucli urbà de Muro compta amb carrers estrets i cases remarcables de pedra. L'església parroquial data del segle XVII  amb un interior gòtic i acabament barroc, amb campanar exempt ⁵. 

Curiosament les esglésies parroquials dels dos Muros, el mallorquí i el valencià, estan dedicades a Sant Joan Baptista.

Església parroquial i Ajuntament de Muro (fotos I. Vallès, novembre 2020).

Muro compta amb un museu etnogràfic que forma part del Museu de Mallorca. Està instal·lat en un casal senyorial del segle XVII. Una llosa commemorativa explica que fou donat per don Gabriel Alomar Esteve al Ministeri d'Educació com a secció del Museu de Mallorca i s'inaugurà el 1965, actualment s'ha iniciat un procés de restauració.

El contingut del museu és ben interessant: maquinària, farmàcia, mobles, balances, pesos, cartografia històrica i pintures, entre altres coses.

Dormitori d'una casa senyorial i maquinària usades en la regió (fotos I. Vallès, novembre 2020).

Com hem vist en parlar de l'Albufera, bona part del terme de Muro està ocupat pel parc Natural de l'Albufera. Tot i que el nucli urbà té un emplaçament relativament interior, Muro té una platja esplèndida d'aigües cristal·lines des de la qual es veu tota la badia d'Alcúdia.

Platja de Muro des d'on es veu el braç nord de la badia d'Alcúdia (foto I.Vallès, novembre 2020).

La platja limita amb el parc natural i compta amb dunes cobertes de vegetació que recorda les del Saler de València.

Dunes de la platja de Muro (foto I.Vallès, novembre 2020).

Ses Païsses d'Artà

Vam completar viatge anant a Artà, la vila que compta en la seua proximitat el Parc natural de la península de llevant que tanca la badia d'Alcúdia.

Molt pròxim al nucli urbà d'Artà vam veure el jaciment talaiòtic de Ses Païsses. Un dels jaciments mallorquins més importants d'aquesta època ⁷.

Porta d'accés de Ses Païsses i Talaiot als voltants del qual es va constituir el poblat, i vista del poblat cobert d'abundant vegetació (fotos I. Vallès, novembre 2020).

Amb el jaciment talaiòtic d'Artà i el romà de Pollentia a Alcúdia vam veure  dos magnífics exemples de dues etapes culturals cabdals de l'illa.

Notes i referències

1.  Ismael Vallès (2017)   https://revistasao.cat/esglesia-valenciana-simbols-franquistes-muro/

   http://ismaelvalles.blogspot.com/2017/12/lesglesia-catolica-valenciana-i-els.html

2. Sancho, Fernando (2017) https://perdidoenmallorca.com/2017/04/09/la-iglesia-de-santiago-o-de-sant-jaume-en-alcudia/

3. Joan Frau  (2011) https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2011/05/01/degradacion-imparable-simbolo-4055160.html

4. Dolors Jimeno (2020) http://dolorsjimeno.blogspot.com/2020/12/formentor.html

5. Notícia de l'Agermanament dels dos Muro (2018) https://www.lesmuntanyes.com/2018/01/15/agermanament-de-les-localitats-de-muro-dalcoi-i-muro-de-les-illes-balears/

6. Manu Perelló (2011) https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2011/06/25/parroquia-cumple-400-anos-4043228.html

7. Aramburu-Zabala Higuera, J. Riera Campins, D. (2006): Ses Païsses (Artà): talaiots i murades. El Tall, Palma.

Publicat a la revista Saó  9.9.21

https://revistasao.cat/un-viatge-al-nord-est-de-mallorca-amb-visita-a-alcudia-pollenca-muro-i-arta/

El mural cultural de Muro

 

El mural literari de Muro, un mural doblement significatiu

Amb motiu de l’ampliació de l’actual parc del batà s’ha plantejat per l’Ajuntament la conveniència de l’eliminació del mural cultural del batà, pintat per J.A. Espinar el 2013.

El mural va ser un pas més en la millora i dignificació del que és l’únic carrer peatonal de Muro. El batà és un barranc històricament i habitualment enfangat que en els anys vuitanta es va soterrar i asfaltar, eliminant un lloc de difícil trànsit per als vianants.

L’aprofitament de la paret esquerra per a poder pintar un tema cultural altament educatiu com és recordar els clàssics de la nostra literatura des de Ramon Llull a Ovidi Montllor, completava la dignificació d’un antic carrer de difícil pas en un passeig cultural.

Per això parle d’una doble significació: el mur ens recorda el sanejament de l’antic batà convertit de fet en un passeig per a vianants i un significat cultural que intenta fer memòria de la nostra cultura, a través de la recreació pictòrica d’Espinar.

Joan Valls, Ramon Llull, Bernat Desclot i Ramon Muntaner pintats, al costat d’altres autors per J.A. Espinar (fotografies del pintor)

Davant l’ afortunada possibilitat d’ampliar l’actual parc amb la suma del nou espai de la xopà del costat del Batà cal sumar el patrimoni cultural que significa el mur pintat per Espinar, un mur a conservar. El projecte d’ampliació hauria de comptar amb els recursos culturals existents, sempre preferible a destruir un treball ja fet durant l’administració municipal anterior. L’arquitectura urbanista que farà el projecte segur que pot trobar solucions imaginatives per aprofitar i guanyar espai per a l’oci, respectant el bé cultural que el mur existent representa.

La resposta ciutadana i la sensibilitat de l’equip municipal ara en ofici poden sumar i actuar en una direcció constructiva i respectuosa, això és sempre preferible a posar en marxa les màquines capaces de fer pols una obra encomiable.

Article publicat a la revista Saó

https://revistasao.cat/el-mural-literari-de-muro-un-mural-doblement-significatiu/

L'Extrema dreta, Trump i la referència de Stiglitz. Els darrers dies d'un president contrari a la Constitució dels EUA

 

L’extrema dreta populista entre la presidència de Donald Trump als EUA i els moviments europeus. Els darrers dies colpistes d'un president inconstitucional en actiu.

Les circumstàncies dels anys vint del segle XXI són ben diferents de les del segle passat, tan mateix podem dir que en ambdós segles les dècades inicials han estat fortament inquietants i de mal averany. És per això que, en centrar-me en el president Trump, ara derrotat i vençut malgrat els escarafalls en curs dels darrers moments de la seua presidència, ho faig intentant entendre el significat de la seua extravagant política. 

La política de Trump i la dels correligionaris d’extrema dreta europeus empren una forma gens convencional, però amb un fons del tot clar. Navegant en la direcció de recular en el temps per a desfer i destruir el bagatge de drets de protecció social i combatre la lògica que va marcar la Il·lustració i, amb ella, la política occidental des de la segona guerra mundial. La intenció de destruir aqueix llegat és evident en tot el mandat i en tot el moviment.

Durant l’etapa feixista europea es donà un desig similar malgrat les diferents circumstàncies dels dos moments, el del segle XX i l’actual.

Després de l’elecció de Joe Biden, la política de Trump mostra a les clares l’extravagància en la forma i l’intent destructiu de la política estàndard dels EUA que ha funcionat fins la seua presidència, ha qüestionat el sistema i l’equilibri de la societat, la qual desitja tensar i polaritzar .

Sens dubte, calibra els efectes dels seus fets de negació del sistema polític americà i n’accepta les conseqüències, intentant traslladar al conjunt del partit republicà els seus plantejaments. Cerca la desestabilització del sistema polític, fa un ús indegut dels seus poders i arrossega per als seus interessos la majoria republicana en el Senat. Es podria dir que està tensant la corda i fins i tot incitant a la confrontació civil tant en les acaballes del mandat com en el conjunt de la seua presidència.

La visió encertada de Joseph E. Stiglitzt anterior a l’elecció presidencial de 2020

Un llibre de Stiglitzt, publicat el 2019 s’avançava sàviament a explicar el comportament de Trump i de la plutocràcia¹ que està al darrere. Hi destaca la deriva del sistema econòmic als EUA i arreu del món com a base de la deriva política actual:

«El capitalisme a l’estil americà (...) està modelant [des de finals dels anys 70 del segle passat] de manera poc afortunada, la nostra identitat (...) els nostres valors [apareix] la cobdícia, l’egoisme, l’abjecció moral, la disposició a explotar els altres i la deshonestat que la Gran Recessió ha posat de manifest en el sector financer a tot arreu, i als EUA» ²

Stitglitz és conscient que intentar solucionar aquesta deriva necessita «abans que una reforma econòmica (...) una reforma política»³  

La interpretació de l’evolució històrica que fa Stiglitz posa de manifest les crisis i els canvis positius en la societat. Menciona la situació de l’absolutisme de la mà de Hobbes, que definia la vida en l’antic règim on «la vida era bruta, brutal i breu»⁴. Aquesta situació amb matisos està vigent i és especialment visible en el capitalisme del segle XIX, recordem com era la vida en relació a la indústria en les ciutats europees i americanes del moment.

Amb els avanços en ciència i tecnologia, en l’organització social, així com en la política i l’economia lligades a la Il·lustració es va aconseguir augmentar la població i els ingressos i es van adoptar pràctiques de control de la natalitat. Es demostrava així com la teoria de Malthus era errònia (Stiglitz, 2019)

En els anys 20 del segle passat constata, com ara en el nostre segle, un augment de les desigualtats arreu i en els EUA, però també destaca l’existència de canvis positius, en el cas americà «amb una resposta del govern en l’Era progressista i el New Deal que va moderar l’explotació del poder dels mercats»⁵.

Les crisis periòdiques del sistema econòmic són evidents, la Gran Depressió de 1929 n’és la mostra principal, així com les crisis menors dels anys 70 i 80 en el mateix segle.  També les veiem en la Gran Recessió del 2008 i ara amb la pandèmia del 2020. Totes castiguen la classe mitjana i proletària amb conseqüències en la mateixa direcció: augmentar les desigualtats.

«(...) els diners segurs a les butxaques -la cobdícia- es va imposar a tot allò altre [liberalisme, tolerància i protecció social]» ⁶

Des d’Europa com arreu del món, podem concloure que el lema de la Revolució Francesa que reclamava igualtat no s’ha complit .

L’extrema dreta en el nostre segle

Les forces de la Reacció continuen atacant els valors de la Il·lustració des de posicions populistes i des d’interessos econòmics contraris a la ciència, amb l’ajut de grups ultraconservadors religiosos contraris a la teoria de l’evolució, a la tolerància i al liberalisme. Aquest element ideològic és part important de l’explicació del fenomen de l’extrema dreta ara present ací i allà.

Els elements reaccionaris inclouen a més «atacs i la perseverància en crear una realitat alternativa [els quals] han estat sempre una part constitutiva del feixisme»

La realitat alternativa inclou la mentida: «Si és possible vendre productes dolents, es poden vendre idees dolentes o perilloses, hi ha forts interessos econòmics compromesos a fer-ho» ⁷.

La presidència de Donald Trump és el vèrtex d’un fenomen ampli i recurrent que es fa present amb força en augmentar les crisis econòmiques.

Interessos econòmics contraris a la ciència i al benestar social expliquen el cas. Conservadors ideològics, s’alien amb interessos empresarials contraris a la ciència com els dedicats a explotar els recursos fòssils de carbó i petroli pese a qui pese, negant el canvi climàtic. Interessos i ideologia conservadora es troben a la base de la reacció, amb la manipulació de sectors d’obrers i part de les classes mitjanes castigats per les crisis. Stiglitz ho assenyala clarament:

«L’èxit de Trump ha estat formar una coalició amb la comunitat empresarial, igual que aleshores [referint-se al nazisme]: els feixistes només van assolir el poder amb el recolzament d’una àmplia coalició conservadora que incloia l’empresariat»⁸

El moviment d’extrema dreta actua contra la ciència i les universitats i contra el periodisme que es basa en dades objectives i practica la comprovació dels fets:

«Els atacs més virulents de Trump han estat contra els informatius tradicionals, que ell qualifica de `fake news´. La ironia és que mentre per aqueixos mitjans la verificació de dades té un paper fonamental, Trump menteix descaradament i regularment»⁹

Contra la justícia democràtica manipulant el nomenament dels jutges i especialment la cúpula del sistema com es comprova en el Tribunal Suprem dels EUA o, en el cas espanyol, bloquejant la renovació parlamentària del Consell General del Poder Judicial, on en els casos de Polònia i Hongria controlant el Poder judicial des d’executius d’extrema dreta. Fins i tot en el Vaticà intentant maniobres ultres contra l’actual pontificat.

La presidència de Trump fins l’últim moment, ja descavalcat electoralment pel demòcrata Biden, és un compendi de les tendències ultres i un al·licient per a totes les polítiques d’extrema dreta pròpies i d’arreu del món, amb exemples tan durs com la proposta d’atacar Iran o l’assassinat del científic nuclear iraní el 26 de novembre de 2020¹⁰.

La tendència seguirà després de Trump, els interessos econòmics dels més rics, de l’ 1 % privilegiat contra la resta de la població continuaran actuant. Com assenyala Stiglitz¹¹:

Els superrics han formulat una estratègia en tres etapes: engany, obstrucció i desempoderament.

Menteixen quan han qualificat la política tributària aprovada als EUA el 2017 com a favorable al conjunt de la població. O quan culpen a Xina de la guerra comercial.

Practiquen l’obstrucció contra el vot alternatiu al dels republicans (hui d’extrema dreta) dificultant la inscripció necessària per a poder votar o dificultant l’acte de votar i una vegada fetes les eleccions acusant-les de frau quan els resultats els son desfavorables.

Desempoderament, si tot falla impedint el govern alternatiu capaç de reformar l’economia i la política i reclamant quan calga restriccions imposades pel Tribunal Suprem esbiaixat clarament cap a posicions ultraconservadores després del nomenaments de jutges durant l’etapa republicana, fins i tot nomenant una jutge vespres de les eleccions presidencials de 2020.

Dibuix significant la darrera etapa de la presidència de Donal Trump  

Com la història europea del segle XX ens recorda, quan les orelles del feixisme es deixen veure ens calen respostes àmplies i fermes, car l’enemic capaç de destrosses sense límits així ho demana.

La proposta alternativa a aquesta deriva política i econòmica que l’economista Joseph E. Stiglitz entre altres han construït en diverses aportacions és una via teòrica objectiva i suggerent.

Publicat a la revista Saó

https://revistasao.cat/lextrema-dreta-populista-entre-la-presidencia-de-donald-trump-als-eua-i-els-moviments-europeus/

Addenda de gener de 2021

Amb l'assalt al Capitoli propiciat per una manifestació arengada per D. Trump el dia 6 de gener de 2021,  la deriva d'extrema dreta del encara President dels EUA queda demostrada fins els últims dies del període de transició postelectoral. El president sortint, en els darrers dies mostra a les clares la seua ideologia i ratifica la seua trajectòria de mentides i la construcció d'una realitat paral.lela ad hoc per al seu ús. El dia 6 de gener el primer problema mundial és la presidència de la primera potència nuclear del món per davant de la Pandèmia i de la crisi econòmica. La Constitució dels EUA ha de prevaldre encara per damunt d'un president inconstitucional.

1 STIGLITZ, J. E. (2019): People, Power and Profits: Progressive Capitalism for an Age of Discontent. Hi ha trad. Cast. de J. Collier : Capitalismo progresista. La respuesta a la era del malestar. 2020.p. 29 (edició cast.) La traducció al català de les cites del llibre és meua.

2Ibídem, p. 29

3Ibídem, p.30

4HOBBES,T. Leviathan, 1651, citat per Stiglitz

5Ibídem Stiglitz, p.43

6 Ibídem, p. 46

7Ibídem, p. 50

8Ibídem, p.46 (El subratllat, és meu)

9Ibídem, p. 46

10Lluís Basset El País 29.11.2020 https://elpais.com/opinion/2020-11-28/provocador-en-jefe.html

11Stiglitz, p. 61 (els textos subratllats són meus).

NOTES DE TOPONÍMIA VALENCIANA: EL CAS D'ALCOSSER

Dedicat al professor Vicenç M. Rosselló Veger

Alcosser un nou topònim a adaptar a l'ortografia valenciana

La llarga marxa a la normalització de la toponímia de la zona catalanoparlant del País Valencià mostra de manera diàfana la dificultat valenciana de normalitzar la llengua. A Catalunya i a les Illes, de bell principi, només encetar la nova planta del sistema autonòmic van adaptar el nom i la forma ortogràfica correcta sense tardança ni disputa digna de menció.

El cas valencià tot i la promptitud d’alguns noms sonors i clarificadors, com Xàtiva, Alzira, Ontinyent o Vila Real, entre altres, ha tingut una lentitud que no ha ajudat a fer avançar la consciència de país en la direcció de la recuperació, de l’ús i del gaudi de la cultura pròpia. La capital del País i les dues capitals més importants han tardat molt com València, que finalment té ja la forma correcta o pitjor encara han optat per la forma doble innecessària i desaconsellada pels lingüistes en el necessari procés de recuperació: Alacant/Alicante o Castelló/Castellón i molts altres com Elx/Elche o Alcoi/Alcoy.

Un procés lent, incomplet i amb alguns casos que han ratllat el conflicte desaforat i fora mida i han acabat sense solució ara per ara com és el cas de Villanueva de Castellón. Un procés que s’ha de continuar canviant la doble denominació i situant el nom en la denominació pròpia i històrica. Recordem la campanya que es va fer en relació a Alacant "El nom és Alacant". Aqueix és un pas necessari en una situació de recuperacuperació que clarament necessitem encara.

Alguns topònims com Alcocer de Planes representen una fàcil solució, però mostren com encara queda molt per fer. Incloc ací el text elaborat en el procés de la seua adequació al valencià.

Alcosser, foto de l'autor

Proposta de canvi de nom d' Alcocer de Planes

Criteri filològic

El nom d’Alcocer de Planes hauria de modificar-se llevant l’adjectivació de Planes innecessària en adaptar l’ortografia valenciana a la paraula àrab origen del nom actual. Aplicant una doble ss en compte de la c que usa el castellà. La doble essa proposta és la que correspon a la paraula àrab القصر al-qaşr de la qual prové.  L’actual topònim ja normalitzat Alcàsser és una mostra de la correcta adaptació que s'hauria de seguir també en el cas Alcocer que passaria així a ortografiar-se Alcosser ortografia que es correspon també amb la pronúncia popular

Eliminació de l'apel·latiu «de Planes»

En adaptar l’ortografia proposta Alcosser el topònim passa a ser únic a nivell estatal i a nivell del conjunt lingüístic català del qual formem part, convertint en innecessari l'apel·latiu diferenciador que porta actualment.

Criteri de geografia humana

El municipi d’Alcosser se situa en l’antic Comtat de Cocentaina i es troba en la regió d’influència d’Alcoi. A nivell anecdòtic personal, qui firma l’escrit és fill d’un alcosserí de naixença que en casar-se emigrà a Alcoi on vaig nàixer.

Des del punt de vista de la geografia humana ens trobem en la regió tèxtil Alcoi-Ontinyent. A  Alcosser hi ha encara una empresa en funcionament d’aquest sector i és un nucli rural vora el riu d’Alcoi amb horta i secà i tradició agrícola.

L’ús del valencià és pràcticament total al municipi i l’acceptació del canvi proposat és altament majoritària. De fet hi ha a l’entrada del poble  un rètol oficial ortografiat  amb la doble SS que es proposa.

El conjunt d’arguments suara exposats ja els vaig presentar a l’Ajuntament d’Alcosser en la legislatura anterior i ha estat acceptat per l’actual corporació.

El canvi de modificació ortogràfica i de simplificació del topònim és senzill, d’acord amb l’adaptació ortogràfica feta en l’àmbit del valencià i del conjunt de l’àrea lingüística de la que formem part. Altres topònims com el de «Muro de Alcoy» semblen més complicats de resoldre

Publicat a la Revista Saó (20.11.2020)

https://revistasao.cat/alcosser-un-nou-toponim-a-adaptar-a-lortografia-valenciana/