Emergència climàtica  i emergència política

Els virulents incendis de l’estiu de 2025 en curs ens tornen a situar front l’evidència de la resposta de la natura a l’actuació humana.

Foto del Menejador en flames en el Parc Natural de la Font Roja (càmera d’Avamet 18.7.2025)

Una emergència climàtica que ha afectat a hores d’ara més de 340.000 hectàrees a tot l’Estat (Copernicus 18.8.25), amb la pèrdua de quatre vides humanes i enormes pèrdues materials. L’escenari valencià que mostra la foto enllaça amb la foto de la inundació catastròfica a l’àrea central valenciana amb 224 morts del 29 d’octubre passat.

La identificació científica de les causes d’ambdós problemes, inundacions i incendis catastròfics, està resolta ⁱ.  La causa com explica Nancy Fraser (2022) rau en el conglomerat econòmic i polític que forma l’actual sistema a escala global i a escala local.

Les responsabilitats polítiques recauen directament sobre la gestió específica reglamentada i controlada pels parlaments i pels governs. En un moment com el que vivim és fàcil identificar declaracions i actuacions dels que propugnen l’ús dels combustibles fòssils, el petroli en primer lloc, i els que les combaten.

No és difícil identificar en el cim del poder nuclear actual, que de fet és la màxima amenaça de supervivència humana, per damunt de l’emergència climàtica, els que ara manen «sense complexos» i propugnen i exigeixen el seu ús, posen traves als tractats internacionals que volen moderar-ne l’ús o directament els incompleixen. El cim és molt clar, Donald Trump i Vladímir Putin entre altres, i la cua es pot identificar sense massa dificultats en l’era actual.

En el camp dels partits polítics també trobem clarament la dreta i l’extrema dreta negacionistes i complaents amb la barbàrie del sistema econòmic i polític vigent.

En l’àmbit de les administracions estatals, autonòmic i municipal també és molt fàcil identificar declaracions, lleis i comportaments. El resultat, però, el paguem tots i especialment els més dèbils del grup humà. El marc legal espanyol determina clarament la responsabilitat immediata: Les comunitats autònomes.

Vinyeta de Peridis (El País, 24.8.2025)

La politòloga Nancy Fraser situa molt bé el tema quan assenyala la causa en el sistema polític i econòmic: no son els humans en abstracte els responsables, sinó específicament el capitalisme basat en el consum de combustibles fòssils com el carbó, el petroli i el gas natural el que ha acabat produint l’efecte hivernacle en el que ens trobem:

«Contràriament a les habituals referències vagues al `canvi climàtic antropocènic´ [ que carrega la culpa sobre `la humanitat´, cal ] carregar la culpa a la classe d’emprenedors moguts pel desig de beneficis que van crear el sistema de producció i transport basat en els productes fòssils que van alliberar una allau de gasos amb efecte d’hivernacle a l’atmosfera» ii

Identificar correctament la causa que explica i prova científicament l’origen virulent de les inundacions i dels incendis és un pas necessari.

L’actuació dels poders econòmics i polítics a favor de l’ús dels combustibles fòssils d’una banda i la inacció i/o impotència fins ara de científics i polítics en contra de l’altra, ens situen clarament davant del punt zero de l’emergència climàtica. La literatura científica que clama contra les causes de la situació extrema que vivim és aclaparadora i objectiva front la literatura negacionista que falseja la realitat i treballa a sou dels interessos econòmics afectats iii .

N. Fraser, d’una manera clara, concreta on rau el problema i proposa una necessària actuació científica, política i social contra l’emergència climàtica. El seu llibre senyala ja des del títol el problema i la necessitat d’aplicar-hi solucions.

L’autora parla també de la crisi de la democràcia i de com podem superar-la :

«(...) aquesta crisi no es pot superar recuperant la civilitat, cultivant el bipartidisme (...) o defensant un discurs basat en en els fets i orientat a la veritat. Ni tampoc, en contra de la teoria democràtica recent (...) reformant el regne de la política: és a dir, no és qüestió de reforçar `l’ètica democràtica´ reactivar el `poder constituent´, desfermar la força de l’`agonisme´ o promoure `iteracions democràtiques´ (...) Les crisis democràtiques estan lligades a processos que transcendeixen la política i només es poden abordar amb una perspectiva crítica que englobi la totalitat social » iv

Portada del llibre de Nancy Fraser en l’edició de l’editorial Tigre de Paper, 2023.

La responsabilitat en l’emergència climàtica, com diuen altres opinions, està repartida, però no d’una manera equitativa, qui més poder i capital té en termes generals, té una major responsabilitat. No és igual el mandatari que diu «ànim a perforar» referint-se als pous de petroli, que el ciutadà que es nega a reciclar els seus residus.

Com avisen repetidament els científics i polítics contraris a un status quo suïcida, no tenim temps de badar. Des del cas d’un vianant que veu com un riu s’emporta la vida i els seus béns o del ciutadà que perd la vida o la casa pel foc, cal exigir l’assumpció de responsabilitats i de la mateixa manera exigir la necessitat de començar a canviar seriosament el patró econòmic i polític existent. La ciència i la política humanes no son inamovibles és la nostra responsabilitat moure-les en la direcció correcta.

Notes

i Un exemple pròxim sobre la ciència que identifica les causes de l’emergència climàtica i les conseqüències el tenim en la creació d’una càtedra a la Universitat de València sobre aquest tema:

https://www.uv.es/catedra-canvi-climatic-riscos-mediterrani/ca/catedra-canvi-climatic-territori-riscos-ambientalsmediterrani.html

ii FRASER, Nancy (2022): Cannibal Capitalism. How our System is devouring Democracy, Care and the Planet – and What We Can Do About It. Verso Books. Hi ha trad. catalana d’ Anna LLISTERRI, Tigre de Paper, Capitalisme Caníbal. Com el nostre sistema devora la Democràcia, les cures i el Planeta, i què hi podem fer al respecte. 2023,p.99.

iii He introduït la diferència desigual entre la ciència que denuncia l’emergència climàtica i la que que la nega per suggeriment de Sal·lus Herrero.

iv Ibídem pp.135-136

Una discussió sobre la democràcia es pot veure en

https://ismaelvalles1.blogspot.com/2015/09/reflexions-de-tardor-de-lactualitat.html

Totes les tempestes d'extrema dreta desfermades a l'ensems

 

L'avanç continuat de l'extrema dreta  als EUA i gairebé general a tota Europa, amenaça capgirar l'equilibri establert a Europa i Amèrica, posterior a les guerres mundials del segle XX. L'actual presidència de D. Trump als EUA i de G. Meloni al govern d’ Itàlia amb estils diferents, però amb bona sintonia. mostren el camí de dreta extrema amb intenció d'exportar el model d'un feixisme atenuat en el cas italià i ferotge en el cas nord-americà.

La revolució dretana trumpista no deixa dubte en la frontal confrontació econòmica i política. El domini a través de nomenaments de jutges  afins a la seua ideologia en el tribunal Suprem americà va precedir les dues presidències de Trump. Sense el canvi i el control en el Suprem, probablement un tribunal equilibrat entre conservadors i liberals hauria aturat la segona candidatura després del violent assalt al Capitoli. 

D. Tump, Gettyimages

L'odi a tot el que presentava olor a reformisme suau, pal·liatiu del sistema econòmic, que havien practicat els demòcrates i de manera significativa F. D. Roosevelt, ha quedat desterrat. La plutocràcia amb lleis per a rics al costat dels atacs amb sanya contra els immigrats marca la seua actuació. Sense fer cas de l’estructura federal que respecta els governs estatals, ha enviat el Cos dels Marines i requisat la Guàrdia Nacional de Califòrnia contra l’opinió del seu governador per a reprimir les protestes contra la deportació d’immigrants.

Per si quedava algun dubte del seu projecte aplicat des de la presidència, amenaça de privar de pressupostos a les universitats com la de Columbia i Harvard, si no practiquen les seues directrius ideològiques. Sumat a això D. Trump ha marcat màxims de difusió de notícies falses i d’atacs a la premsa acreditada. Tot açò acompanya el desgovern aparentment erràtic, però clarament dirigit a un control ferm de la societat, amb les directrius marcades des d’abans de la primera presidència: augment dels beneficis del capital, exempció d’impostos a favor de les majors fortunes, atacs frontals a la protecció social interna i externa amb especial virulència contra la immigració, en un país d’immigrats on Trump mateix té origens europeus alemanys, com li ha recordat el canceller F. Merz en l’última visita a la Casa Blanca.

Al costat de l’actuació interna, inclou el control econòmic i geopolític del món amb amenaces a tot arreu començant pels veïns, Canadà i Mèxic, i llunyans com la Xina i Europa, els quals amb models contraposats molesten els propòsits interiors i els seus deliris geopolítics, sense por al ridícul (recordem el canvi de nom del Golf de Mèxic) o a la confrontació amb els aliats (Canadà, Dinamarca i el conjunt de la UE).

En el conflicte entre Israel i Palestina ha recolzat sense fissures les agressions del govern d’Israel als palestins que li ha valgut a B. Netanyahu la condemna merescuda del T.I. de la Haia. D. Trump proposava convertir Palestina, una vegada arrasada i buidada de palestins, en un ressort turístic i, a l’ensems, amenaçava el T.I. de la Haia.

Aquesta acció de govern és una via que molts observadors reputats com Joseph Stiglitz, entre altres, han denunciat com una via totalitària el final de la qual s'assembla massa al feixisme.

En les tempestes d’ultradreta V. Putin té un lloc d’honor, pel que ha practicat i practica a Rússia i per la seua omnipresent actuació a l’exterior. Les pràctiques interiors amb eliminació sense vergonya dels oponents recorda igualment l'estalinisme i les pràctiques del feixisme. Ens cal recordar la connexió clara d’ajut a la primera elecció de D. Trump amb intervenció en les eleccions americanes, Timothy Snyder (2018) ho explica clarament. Putin participa de l’ajut a l’extrema dreta dels països europeus (M. Lepen, V. Orbán i la resta de partits d’extrema dreta). La guerra a Ucraïna (operació especial), amb la motivació imperialista clàssica, i els atacs a la població civil li han valgut la persecució del Tribunal Internacional de la Haia, a l’igual que a Netanyahu.

Un repàs a la situació en el cas dels altres països europeus ens dona idea de l’amplitud de l’amenaça ultra. L’article de Raúl Sánchez et alii (2025) indica els percentatges dels partits d’extrema dreta europeus en les eleccions entre 2023 i 2025. Segons aquesta font, a França, Romania i Suïssa superen el 30% dels vots mentre a Àustria, els Països Baixos, Portugal, Bulgària, Alemanya i Finlàndia superen el 20% dels vots. En les eleccions presidencials de Polònia celebrades l'1 de juny passat,  el guanyador ha estat l’ultra nacionalista (Pis) Karol Nawrocki que se suma a la presidenta del govern italià Georgia Meloni i de Viktor Orbán a Hongria entre els mandataris ultradretans.

La Península Ibèrica no n’està al marge. La dreta portuguesa va desbancar a António Costa del Partit Socialista amb falses acusacions de corrupció, després desmentides, mentre el partit d’extrema dreta Chega s’ha situat en el segon lloc en les últimes eleccions.

A Espanya és palesa la col·laboració estreta de la dreta (PP) i l’extrema dreta (Vox) a la major part de les comunitats autònomes, mentre al Parlament espanyol els atacs a l’estreta majoria que suporta el govern actual de P. Sánchez es veu sotmesa a tota mena d’atacs. La judicatura es nega a aplicar les lleis aprovades en el Parlament com la llei d’Amnistia i connecta amb les propostes d’extrema dreta per a judicar el fiscal general de l'Estat i membres de la família del president. Al Parlament europeu i a la Comissió europea s’ataquen les propostes del govern, siguen les que siguen, i alguna tan sonada com oposar-se a la proposta d’oficialitat del català, basc i gallec reconeguda en la constitució de 1978 i vigents als parlaments d’arreu de l’estat.

Al País Valencià el PP-Vox suporten el govern presidit per C. Mazón amb assumpció de les propostes d’extrema dreta que ataca entre altres coses el procés autonòmic i de recuperació de la llengua pròpia, sense assumir fins ara les responsabilitats greus en relació a la catastròfica inundació del 29 d’octubre passat.

Notes

Sánchez, Raul et alii : «La ola ultra gana terreno en Europa» El diario, 24.5.2025

https://www.eldiario.es/internacional/ola-ultra-gana-terreno-europa_1_12325987.html

Snyder, Timothy (2018): El camino a la no libertad, Galaxia Gutemberg.

Aquest professor ha fugit dels EUA per por al feixisme.

Publicat a la Revista Saó 24.6.2025

https://revistasao.cat/totes-les-tempestes/

Majoria PP-VOX a les Corts Valencianes i desgovern de la Generalitat.

 

L'actuació de greu deixadesa de funcions en la catàstrofe  del passat dia 29 d'octubre de la Generalitat Valenciana de Mazón, en no  avisar a temps a la població sobre el perill d'inundació virulenta i sobre el perill de l’ús de vehicles es va traduir, com és ben sabut, en 228 morts.

Mazón i Feijó en una foto de gettyimages

La pregunta que s’ha fet de manera reiterada és on estava el president Mazón però la resposta  pertinent és que no estava en el lloc de comandament de l'emergència ni va donar les ordres necessàries per activar-la. No sabem on estava, sabem on tenia obligació d'estar i no hi era.

Diverses manifestacions massives a la ciutat de València recorden aquesta deixadesa de funcions i exigeixen la dimissió del president.

L’atac al model consolidat pels  governs autonòmics anteriors, en relació a la llengua pròpia amb l'excusa de la llibertat d'elecció de la llengua vehicular de l’ensenyament, pretén desfer el model d'implantació del valencià. La llengua patrimoni de tots és considerada un element a substituir pel castellà revertint el seu ús en l'ensenyament, com si no hagués estat prou amb la imposició contra el valencià feta pel franquisme. El PP, una vegada expulsats del govern els consellers de Vox, ha continuat exactament igual que quan estava Vox al govern de la Generalitat, continua aplicant la política d'extrema dreta.

La jugada de Mazón-Rovira contra el valencià els ha eixit malament. L'elecció del valencià ha guanyat en el conjunt del País Valencià. De manera sòlida, en el domini lingüístic valencià a les comarques del nord, les comarques centrals  i, amb una menor influència, a Alacant i Oriola exceptuats nuclis forts pel valencià a Crevillent-Elx.

La reconstrucció de la zona afectada per la inundació és un altre front amb punts dèbils amb alts costos en la cessió de la gestió al sector privat i sobre costos en l’ús de materials.

La liberalització de la construcció en la costa i en les àrees inundables sense correcció, pronostiquen una possible repetició de danys per inundació en el futur immediat.  Comporten un augment de l'impacte ambiental. Continuem amb la idea del PP des de  Rodrigo Rato que tot és construïble.

La falta d'assumir responsabilitats en actes que han permès per omissió la  pèrdua de vides humanes. La persistència en comportaments de privatització i la corrupció desqualifiquen una política del PP-Vox que cal revertir ací i allà on es configure.

El model PP-Vox s'ha vist amb idèntiques conseqüències a la Comunitat de Madrid, a Castella-Lleó i a Andalusia: una primera etapa de coalició i una segona etapa de majoria de PP que assumeix el programa de l'extrema dreta, la conseqüència la coneixem ara ben bé els valencians. Aquesta deriva  ens obliga a resistir i rebutjar una política que defuig responsabilitats i és contrària al bé públic.

Una vegada escrit aquest article C. Mazón va presentar a les Corts Valencianes l'acord dels pressupostos elaborats seguint els criteris de VOX, assumint tots els elements de l'extrema dreta: participar en la reconstrució (que rima amb corrupció), demonització dels immigrants, negacionisme climàtic i càstic al valencià inclosa l'AVL.

Si quedava algun dubte, aquest acord acceptat pel PP estatal mostra la deriva extremista que he denunciat en el meu  text.

Publicat a la revista Saó

http://www.revistasao.cat/majoria-pp-vox-a-les-corts/ 2.4.2025.

Està molt bé l'article, molt clar i molt sistemàtic. Ja vorem com queda la cosa. Esperem que la justícia avance i que la gent no es desanime a l'hora d'eixir al carrer. Nosaltres anem a totes les manifestacions a València, i hi anem des d'Alcoi. Aquesta última també va ser un èxit, però vaig observar que els mijans no se'n van fer tant de ressò. I una altra cosa que em crida l'atenció és que la mitjana d'edat de les persones assistents supera els quaranta anys, no s'hi veu gent jove, i això em preocupa molt

Francesc Bodí (abril, 2025)

Moltes gràcies Francesc amb el teu permís mel pose al blog on està l'article. Cert que els joves manquen, no podem badar, com deien a França: la lluita continua.