Del xoc de civilitzacions al nou imperialisme. Necessitem una resposta política que reclame el dret internacional, el reforçament de les institucions i un nou pacifisme

De vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha morir tot un poble

per un home sol

La pell de Brau, Salvador Espriu

El pronòstic de S. Huntington (1996) sobre l’esdevenir del món com una confrontació d’identitats de civilitzacions contraposades, una vegada que la confrontació de blocs polítics havia quedat superada, ha resultat inexacta.

D’igual manera la tesi de F. Fukuyama (1989) del final de la Història com a triomf del model liberal capitalista, quan va col·lapsar, contra pronòstic, el model comunista de la Unió Soviètica, ha resultat errònia.

La situació actual ens retorna a una confrontació basada en la força militar, amb menció específica de la possessió d’armes nuclears usades com a amenaça, com es veu a la guerra russa contra Ucraïna i per extensió en l’ amenaça i intervencions híbrides en la UE.

La doble cobdícia pels béns econòmics i pel control geopolític amb l’ús de les armes no és nova, el que és nou és la nova tecnologia disponible que inclou una major capacitat de manipulació social i una terrorífica capacitat destructiva de les armes disponibles.

Ara es basa, com en el passat, sense dissimulació en l’acaparament de béns econòmics, com el petroli i els minerals rars, i en la geopolítica. És, potser, un tornar al «tots contra tots» de T. Hobbes, o, dit en altres paraules, com ha publicat M. Marder (2023), ens trobem en una situació de Piropolítica en un mundo en llamas, que ve a ser el mateix.

Aquestes característiques les comprovem en l’assalt puntual dels EUA a Veneçuela sense usar la democràcia com a excusa d’expansions no demanades, com va passar a la guerra d’Iraq de 2003, i no en l’assalt de Veneçuela de 2026 on el control polític i el petroli eren els protagonistes.

El control polític està darrere de l’interès rus per Ucraïna, considerat per Putin part de Rússia, fent ús d’acusacions no creïbles de nazisme al govern de Zelenski i atacant població civil i infraestructures bàsiques. És un control polític que pretén apartar-la de la democràcia i de la UE.

Violència al si dels estats

La dictadura teocràtica de l’Iran es troba en dinàmiques dictatorials violentes a nivell interior de l’estat, del tot assimilables al comportaments de l’extrema dreta.

El govern de Netanyahu en Israel, amb l’ajut de partits ultraortodoxes i el recolzament dels EUA, continua l’ocupació il·legal de territoris a Palestina i usa el fred i la fam com a sistema punitiu, mentre minva l’ús directe i massiu de les armes de foc emprades fins fa poc.

La trobem també en EUA quan s’envia l’exèrcit federal a les ciutats i estats governats pels demòcrates o la policia ICE deporta immigrats o assassina ciutadans.

Preliminars pròxims al viatge a l’extrema dreta de britànics i estatunidencs que ens ajuden a entendre el món extremat que vivim

El trencament dràstic actual amb els principals focus actius comandats per Trump i Putin va començar amb maniobres preliminars anglosaxones. El professor J. Pérez Royo (2022) assenyala magistralment els moments de ruptura del partit minoritari republicà dels EUA i del govern conservador britànic que inicià el viratge ultradretà que ara patim.

B. Johnson i D.Trump en una foto d’arxiu publicada per eldiario.es, 14.7.202

El bloqueig de l’elecció d’Al Gore l’any 2000 com a president electe amb la paralització del recompte de vots a Florida pel Tribunal Suprem, l’operació del Brexit a mans del conservador B. Johnson. La remodelació dels jutges del Tribunal Suprem americà construïda per Trump i el seu partit contra els demòcrates, son fets cabdals, assenyalats per Pérez Royo, i són l’inici de les maniobres que han permès, junt a l’ajuda exterior de Putin, com ha recordat T. Snyder, la irrupció de D. Trump des d’abans de la seua primera presidència fins ara, amb el que podem denominar clarament un lawfare clau en l’estratègia de presa de poder i la seua continuació, tot això a desgrat dels escàndols econòmics, de mal comportament sexual, d’intent d’assalt al Capitoli i de xantatges polítics a totes les escales possibles des d’aleshores i amb especial virulència en l’actual moment trumpista.

Cal remarcar l’existència de moviments d’extrema dreta a l’interior dels estats, des de l’epicentre estatunidenc a l’àmbit europeu, al llatinoamericà i a l’asiàtic. No només les cúpules polítiques, també el conjunt de les societats estan afectades, tant pel que fa al discurs i al comportament polítics com a les conseqüències socials allà on governen.

És evident el neofeixisme al si dels EUA, forçant el sistema polític, desplaçant població immigrada i atacant amb tropes militars ciutats i estats d’obediència demòcrata.

En els estats europeus, tant a Europa oriental (Hongria, Eslovàquia, Polònia en part) com a la meridional (Itàlia, Portugal i les comunitats autònomes espanyoles on governa PP-VOX), és patent la política d’extrema dreta amb el negacionisme de l’emergència climàtica, atacs a la immigració, negació de la violència de gènere i els intents de capgirar l’estat del benestar social en benefici dels rics i l’empresa privada sobre la pública.

Què podem fer front la molt difícil situació en què ens trobem de manera subjugada i amb escassos recursos per a contrarestar-la? Podem elaborar amb facilitat aparent una llista de mesures capaces de canviar la situació:

• Enfortiment de la capacitat de coacció del Dret Internacional incloent el Tribunal Internacional de Justícia.

• Defensa de la Carta de les Nacions Unides i dels Drets Humans

• Reforma de la Unió Europea, dotant-la de la capacitat i agilitat que ara no té.

• Enfortiment de l’esfera pública com a lloc de discussió i dels mitjans de comunicació veraços amb capacitat de denunciar falsedats.

• Defensar la democràcia com a sistema contra l’autoritarisme despòtic creixent.

• La ciència crítica contra l’obscurantisme.

• Reclamar i construir un nou pacifisme per a l’època actual contra la follia de rearmament i de proliferació d’armes nuclears.

• Recuperar un nou ecumenisme a la manera de H. Küng capaç d’eliminar la tendència d’extrema dreta inherent a bona part dels discursos religiosos vigents.

La llarga llista proposada, i discutible com tantes altres, no troba ara per ara un suport bàsic a les Institucions Internacionals però ens cal insistir en aquests continguts a totes les escales polítiques: global, europea, estatals i subestatals. La perillosa disbauxa creixent ens obliga, no podem ignorar-ho.

Referències citades al text

HUNTINGTON, S. (1996): ¿Choque de civilizaciones?, Tecnos, 2003.

TOKUYAMA, F. (1998): El fin de la historia y el último hombre, Planeta, 1992,

MARDER,M. (2023): Piropolítica en un mundo en llamas, Ned ed, 2023.

PÉREZ ROYO, J. (2022): «Una operación antidenocrática en gestación» eldiario.es, 15.7.2022.

SNYDER, T. (2018): El camino hacia la no libertad, Galaxia Gutemberg, 2018.

Publicat a la revista Saó (16.1.2026)

https://revistasao.cat/del-xoc-de-civilitzacions-al-nou-imperialisme/  

FE D’ERRADES

En l’article passat Una aproximació a la demolició i recuperació de la democràcia

https://revistasao.cat/demolicio-i-recuperacio-democracia/ (17.11.2025) on deia E. Lecce hauria d’haver dit E. Letta.