Reflexions de tardor: de l'actualitat immediata a la consideració de la violència i la democràcia
Foto1. Caducifolis i carrasques en la falda del Menejador a la Font Roja (foto de l'autor, novembre de 2016)
La tardor de 2016 ha conegut l'acord del parlament espanyol que ha donat lloc al segon govern Rajoy i el trionf del republicà Trump als EUA.
El comentarista de renom Iñaki Gabilondo ha parlat de "la rebelión de las masas" i certament el pèndul electoral de les democràcies occidentals marca un clar retrocés entre conservador i polpulista d'extrema dreta en alguns casos com el "brexit" o la victòria de Trump, entre altres.
Incloc ací la reflexió sobre violència i democràcia en un assaig de longue durée en el qual podem comprovar la persistència de la violència en la història humana, la múltiple lectura possible, entre dolor i barbàrie en molts casos, la resolució de situacions injustes en altres i la conquesta de la democràcia com a solució. En aquest últim cas, situe la democràcia en la seua accepció més productiva, aquella capaç de generar avanços i resolució de problemes sense caure en la barbàrie, barbàrie, no obstant, encara present ara i al llarg dels temps.
Sobre els problemes
humans actuals i les seues solucions: de la violència a la democràcia.*
Ismael Vallès i Sanchis**
Tampoc l’hora foscant del capitalisme
ha d’iniciar indefugiblement la nit de la humanitat
Max Horkheimer (1931) [1]:
Hora foscant
Introducció
Aquest assaig pretén establir quins són els problemes humans
cabdals i analitzar el problema de la violència,
un dels problemes principals de la
societat humana. Em propose amb això bastir unes reflexions que siguen a
l’ensems anàlisi de la realitat humana actual i proposta de resolució dels seus
principals problemes.
Copsar els problemes i proposar solucions
implica transitar per una gran quantitat de disciplines de les ciències socials
i naturals. La filosofia política, l’economia, la política, el dret, la geografia,
la sociologia, la història i el periodisme. Són disciplines de les quals prenc
els coneixements necessaris per a la doble empresa de comprendre el món i ajudar a millorar-lo.
Entendre la societat humana actual és una
tasca difícil. El conjunt de ciències socials que l’estudien donen visions parcials, sovint
contradictòries, de manera que el resultat final que hom pot assolir és un
mosaic caòtic. habitualment diem que no entenem la societat i en realitat el
que és incomprensible és que tinguem una societat amb situacions tan dispars
entre si i amb un quadre tan negatiu pel que fa a milions d’éssers humans i per
tant per al conjunt de la humanitat.
Em propose intentar entendre-la i fins i tot
proposar solucions. El punt de partida és la constatació de la persistència de
problemes del grup humà tal i com està organitzat i del planeta on se situa,
cada vegada més estressat i degradat per l’actuació humana. Aquesta extensa i
intensa realitat és la que m’interessa, lluny de l’especialització i de l’estudi
dels casos particulars, car són les greus mancances presents i no altres les
que es consideren cabdals en aquesta anàlisi .
Per a intentar avançar en aquesta empresa és
fonamental establir quins són els principals problemes i quines podrien ser les
seues solucions, per a, a partir
d’aquest esquema bàsic bastir una explicació sòlida, plausible i comprovable
dels problemes existents. Proposar eixides creïbles i possibles per a una
humanitat atribolada i per a una natura
en estat de creixent empobriment. Comence per les hipòtesis dobles:
problemes-solucions per a intentar
resoldre’ls a partir de la bibliografia existent. Cerque les aportacions fetes
al respecte que em semblen més correctes i, amb les meues pròpies apreciacions,
intente que un i altre apartat siguen científicament sòlids. Tanmateix al capdavall
l’elecció
d’anàlisis i de propostes existents i l’aportació de les pròpies li confegeixen necessàriament
al meu escrit una indubtable subjectivitat.
Identificació
dels principals problemes
Principals
problemes i propostes inicials de solucions
1a
Guerra
i violència
|
2a
Desigualtat: fam, pobresa, explotació, injustícia,
falta d’educació, malalties...
|
3a
Incorrecta relació grup humà– medi
ambient
|
1b
La política com a eina de solució.
Els drets humans i el seu respecte
|
2b
Justícia social, desenvolupament econòmic, processos
igualitaris, educació, sanitat, protecció social
|
3b
Protecció del medi ambient i Recuperació
|
Aquesta trilogia, relacionada entre sí, forma
un tot. Els humans actuals —com els d'èpoques passades— ens matem entre sí, patim
fam fins l' inanició i depredem i modifiquem la natura de manera creixentment
intolerable per al seu equilibri.
Els
comportaments més greus de l’espècie humana en iniciar el tercer mil·lenni de
l’era comuna, continuen essent la violència, la injustícia i la misèria que
afecten a la societat; i les agressions
a la resta de la natura de la qual formem part.
Aquest comportament, per la seua llarga durada,
que es perd en els orígens de l’espècie, podem dir que és estructural i en la
mesura que no hem aconseguit encara eradicar-lo hem de pensar que està
profundament arrelat en els humans. Afecta
d’una manera més directa a unes societats que a d’altres, a unes èpoques més que
a d’altres; hi ha societats més pacífiques i més justes que d’altres, unes
castiguen més el medi ambient, però totes les societats i a totes les èpoques hi
participen [2].
Aquestes
manifestacions ens han acompanyat al llarg de la nostra ocupació del
Planeta i a hores d’ara, pel que fa a la violència, són tan greus com en el
passat. Per bé que l’acabament de la
confrontació dels blocs capitalista i comunista —degut a l’esfondrament del
darrer— i la inexistència d’una guerra generalitzada, com les dues hagudes en
el segle passat, fa que els efectes de la violència armada en forma de guerra
semblen relativament controlats, la realitat ens mostra que aquest problema és
encara massa general, com ens ho recorda per exemple la guerra de Síria, i els
conflictes inacabables a Iraq i al Pròxim Orient, entre altres.
En canvi, les agressions de la societat humana
en relació amb la natura són ara pitjor que mai (una altra vegada exceptuats
els conflictes bèl·lics del segle XX), com ho mostra la galopant contaminació
general que hem generat.
A banda de l’activitat econòmica, principal
factor contaminant, cal recordar que els
conflictes bèl·lics vigents, com els passats, a més d’incidir sobre els humans han
destrossat i destrossen també de manera notable la natura. Les guerres
apareixen així com el comportament humà puntual que més destrossa la societat i la natura conjuntament considerats.
Pot
l’espècie humana modificar el seu comportament i eliminar aquests problemes?
Podem eliminar la violència, començant per la
guerra, la injustícia, la fam i les agressions al medi ambient? O a la
vista de la trajectòria històrica hem de concloure que aquests genets de l’apocalipsi que generem
els humans ens acompanyaran per sempre? Com podem acceptar com a normals i
inevitables aquests flagells?
La resposta a aquesta darrera pregunta ens
porta a comprovar l’existència d’una enorme dissimetria entre la capacitat tècnica demostrada pels
humans que ens ha permès grans
conquestes i l’endarreriment en la resolució de problemes socials que romanen encara
irresolts. Segurament, la preferència per desenvolupar les ciències aplicades
per la tecnologia en detriment de les ciències socials i les humanitats,
explica en part la dissimetria de resultats i reforça la permanència dels
problemes suara establerts. Sembla menys problemàtic, des del punt de vista de
la societat, investigar en ciències pures i aplicades que en les socials, i, a
més a més, els resultats assolits potser són més espectaculars en aquelles que
en aquestes. Cada vegada la distància entre les dues branques del saber humà és
major. Tanmateix, però, cal reconèixer que algunes ciències socials han avançat
en les últimes dècades en la teoria i en la seua aplicació pràctica com és el
cas del dret internacional o la preocupació a relacionar el medi ambient i la societat [3].
En aquest escrit m’ocupe del primer punt, el
de la guerra i la violència.
1a Guerra i violència
La violència, en totes les seues
manifestacions, des de les guerres d’extermini massiu com les hagudes en el
segle XX a l’agressió entre xiquets a l’hora de la pausa escolar, passant per
la delinqüència social i la violència
domèstica és sens dubte el pitjor dels problemes humans, car les seues
conseqüències són, en cas de mort, irreparables i perquè suposa una
determinació de resoldre els problemes de manera greu sense respectar els altres.
Algunes imatges elaborades per la cultura
humana ens poden ajudar a entendre aquest greu problema.
Fig. 1 Guerrers a la cultura dels caçadors de
la Valltorta. Pintura de la Cova del Civil
La
disputa per l’aigua entre grups d’homínids que vam veure a la pel·lícula de S.
Kubrick 2001 una odissea de l’espai
introdueix l’agressió violenta de manera plausible, però no menys qüestionable.
Les imatges dels atemptats sagnants a Nova York, Madrid, Oslo, l’Iraq, Palestina
o París, en aquest cas estrictament reals, tanquen, per ara, la sèrie
inacabable de violències i mostren la persistència en el temps i la seua
extensa realitat en l’espai d’aquest fenomen.
Máximo, en un dibuix publicat a la premsa,
denuncia la violència humana, sempre present. La seua llista dels comportaments
violents (genocidis, guerres, atemptats, massacres, assassinats selectius,
crims, tortures...) és exhaustiva i com constata el dibuixant humorista, la violència
és un fet vigent i consubstancial al gènere humà. El missatge filosòfic del dibuix sembla clar:
humans i violència van de la mà i a l’autor, per això, no li agrada pertànyer a
un col·lectiu que després d’una llarga evolució no ha estat capaç d’eradicar un
tal comportament.
Fig.2 La violència i els humans segons Máximo,
publicat a el País 22.02.07
Martí Domínguez (2006) en l’Editorial de la
revista Mètode dedicat a la violència
incorpora l’afirmació de Jules i Edmond Goncourt de 1851 :
“Sorprèn que encara a hores d’ara la guerra siga una
forma de solucionar les coses” [4].
Aquesta afirmació dels Goncourt queda
actualitzada i eixamplada per Martí Domínguez en situar el fenomen en la
societat actual i en parlar de la guerra com a estratègia:
“Una història de la violència. En efecte la Història humana és, en
molts aspectes, un llarg relat d’agressió.Sobta que en plena era
tecnològica i de la informació la guerra siga encara no sols una forma de
sol ucionar les coses, sinó una estratègia ben efectiva. Pensem en
Afganistan, en l’Iraq, en els Balcans, en Gaza i Cisjordània... l’agressió
humana és present constantment en el nostre comportament, i no sols en els
grans conflictes bèl·lics, sinó també en la vida domèstica. Els maltractaments
a les dones, la persecució escolar, les bandes urbanes...tot indica que
l’agressivitat forma part consubstancial del nostre comportament animal” [5].
L'opinió de Martí coincideix amb la que
expressà en els anys trenta Simone Weil:
"Per portar, però, els homes a les catàstrofes més
absurdes no calen ni déus ni conjures secretes. Basta amb la natura
humana" [6].
Tant si la violència forma part consubstancial
del nostre comportament per via biològica, com si és una conseqüència social
com va dir Rousseau, el fet incontestable és que ens acompanya avui com ahir de
manera aclaparadora.
Les
guerres, els conflictes socials i les revolucions, el terrorisme i fins
i tot les relacions domèstiques ens mostren la violència sagnant com una plaga
permanent. La humanitat no ha estat capaç
de trobar la solució a aquest problema, per ara. Quan Immanuel Kant va escriure el seu assaig sobre la pau perpètua en els temps
revoltats de finals del XVIII ja cercava eixides basades en la raó que posaren un punt i final a la barbàrie
humana.
Evidentment encara ens calen assajos,
propostes i sobretot aplicacions pràctiques que ens ajuden a superar-la.
Els escrits d’Hanna Arendt [8] i en especial la seua obra sobre els totalitarismes, ens refresca la memòria en
relació als mecanismes de degradació política del segle XX —especialment la
guerra i els totalitarismes—. La seua
apreciació sobre la violència, però,
recula fins les fonts clàssiques referides a Roma i a la Bíblia. De
manera que l’horror de la violència ens acompanya des dels orígens fins el
moment en que l’autora escriu les seues
obres.
Hanna Arendt comenta la mitologia romana en
relació a Ròmul i Rem i la tradició cristiana en relació a Caín i Abel i
conclou, d’acord amb aquestes fonts, que el crim és a la base de la nostra
societat :
“Tota la fraternitat de la que hagen estat capaços
els humans ha resultat del fratricidi, tota organització política
que hagen pogut construir els humans té el seu origen en el crim” [9].
Ens trobem amb aquesta identificació amb una
interpretació similar a la que veurem en Plaute i Hobbes. De fet la referència d’Arendt és encara més dura, no solament hi ha una
guerra de tots contra tots sinó que,
pitjor encara, l’assassinat fratricida
és la tendència originària i estructural de la societat.
Tot i
això, entenc que amb aquestes reflexions Arendt pretén aconseguir un
coneixement útil per a superar
els errors. Suposa afrontar l’horror per a
fer evitable la seua repetició. La politòloga ho diu clarament en
introduir la seua obra sobre el totalitarisme del segle XX:
“[el llibre] Va ser escrit amb el convenciment que seria
possible descobrir els mecanismes ocults mitjançant els qual, tots els elements
tradicionals del nostre món polític i espiritual es van dissoldre en un
conglomerat on tot sembla haver perdut la seua vàlua específica i s’ha tornat irrecognoscible
per a la comprensió humana i per tant inútil per als fins humans. La
comprensió significa examinar i suportar conscientment la càrrega que el nostre
segle [el XX] ha posat sobre nosaltres,
i no negar la seua existència ni
sotmetre’s mansament al seu pes”[10].
El fet de
no sotmetre’s al pes dels
fets passats és en realitat una
crida a la responsabilitat present, és aqueix el significat de l’elecció de la
cita de K. Jaspers que encapçala aquest text
d’Arendt: No sotmetre’s al passat ni al futur. Es tracta de ser completament
present.
I explica aquesta necessitat de centrar-nos en
el present:
“Ja no podem permetre'ns recollir del passat el que era
bo i denominar-lo senzillament la nostra herència, menysprear l'inconvenient i
considerar-lo simplement com un pes mort que el temps per si mateix enterrarà
en l'oblit.
I conclou:
El corrent subterrani de la Història occidental ha
arribat finalment a la superfície i ha usurpat la dignitat de la nostra tradició.
Aquesta és la realitat en la qual vam viure. I per això són vans tots els
esforços per escapar a l'horror del present penetrant en la nostàlgia d'un
passat encara intacte o en l'oblit d'un futur millor”[11].
La malenconia, una certa desesperança conseqüent amb la història
són presents al text “són
vans tots els esforços per escapar a l’horror del present” però malgrat
l’horror del present, no deixa d’obrir una via possible a una solució per a la Humanitat :
“(...) La dignitat humana precisa una nova salvaguarda
que només es pot trobar en un nou principi polític, en una nova llei
en la Terra , la
validesa de la qual ha d’abastar aquesta vegada a tota la Humanitat , el poder de
la qual ha de ser estrictament limitat, arrelat i controlat per entitats territorials
definides de nou” [12].
Una política i una llei no totalitàries, doncs, com a solució. La
dimensió mundial amb al·lusió a noves entitats territorial, com serà la UE per
exemple, l’enfortiment de la ONU ...
poden ser portes obertes a l’esperança.
La imminència d’una confrontació nuclear entre
les dues superpotències del moment, com es pensava en la segona meitat del segle XX, no s’ha produït, potser per l’equilibri de la
potència destructiva present al dos blocs i per les previsibles conseqüències
de destrucció total. L’esfondrament del bloc soviètic, deixant una única superpotència
i magnificant el triomf del capitalisme, ha fet canviar el panorama. La niciesa
dels polítics de la superpotència amb George W. Bush al cap en la dècada
passada i el seus apèndixs europeus —sobretot el britànic T. Blair— van
complicar enormement el panorama bèl·lic mundial, però sense “escapar a l’horror del present ni
oblidant-lo en un futur millor”, com
deia Arendt, es pot i s’ha de construir una política mundial capaç d’assolir la pau perpètua que preconitzava Kant.
La construcció de la UE amb tots els seus defectes i
vacil·lacions i altres processos de negociació abocats a que els col·lectius
humans siguen capaços de conviure i de col·laborar —com per exemple en el
present actual d’Irlanda del Nord, un punt dins la UE per cert— són esperançadors.
L’enfortiment de les instàncies de negociació
universals com les Nacions Unides i dels organismes de justícia internacionals
com el de la Haia, com veurem en un altre punt més avant, són una possibilitat que cal i que és possible
enfortir.
Molt més difícil és incidir en la reforma
profunda del sistema capitalista o en la seua substitució hipotètica per un
sistema millor —assumint el fracàs dels intents del comunisme est europeu—
eliminant la injustícia intrínseca del sistema respecte del col·lectiu humà i
eliminant la depredació i enverinament intolerables del medi ambient. Aquest
problema clau no sembla per ara de fàcil solució, però en la mesura que
coneixem la injustícia social i els efectes
nocius sobre la natura podem bastir un sistema alternatiu o capgirar
radicalment l’existent.
Per altra banda, tornant a les reflexions d’Arendt,
comprovem com algunes de les seus apreciacions s’han demostrat falses en
arribar al segle XXI, com quan assegurava la manca d’interès dels EE.UU per la política exterior amb la fi d’assolir un domini global o quan afirmava que la dominació blanca en Sud-àfrica “no ha estat probablement mai més segura que avui” [13].
Això no obstant, la seua reflexió sobre els
horrors socials contemporanis: la indiferència de la humanitat del segle XX
envers els horrors; la necessitat de la política amb lleis no totalitàries
d’abast limitat però capaces de governar la Humanitat sencera, és
perfectament vàlida ara.
Violència,
cessió de poder i la solució del
contracte social
La violència es considera natural i consubstancial a l’espècie humana, és això el que
assenyala Plaute en l’Asinaria quan
diu que l’home és un llop per a l’home, Lupus
est homo homini.
Al costat de la consideració de la violència
dels humans amb els seus congèneres, que
la frase de Plaute introdueix, trobem diversos intents de solució. Si ens apropem més als nostres dies, en l’edat moderna, amb la introducció del
concepte de contracte social, trobem un intent consistent de solució.
El concepte de
pau armada que resol les
confrontacions socials prèvies és una
perillosa solució amb afamats defensors.
Nicolò Machiavelli en el Príncep el 1513 en parlar de
crueltat i humanitat, reconeix com a virtut la pacificació social que fa Cèsar
Borja a la Romanya , front la
hipocresia dels ciutadans de la seua pròpia república florentina.
A desgrat de la fama de cruel que el príncep
puga tenir, es considera una bona
solució el predomini de la seua capacitat de pacificació sobre l’aparent crueltat de la seua autoritat [14].
La idea és clara, autoritat i pacificació front les tendències violentes que la
societat comporta.
És a dir,
en la seua opinió, la fermesa i l’autoritat del príncep, malgrat la seua
crueltat aparent, era positiva si posava pau entre els seus súbdits.
Aquesta mateixa idea és la que veurem
concretada i elaborada en el Leviathan de Thomas Hobbes (1651). L’autor anglès reprèn i adapta la frase de Plaute: homo homini lupus i desenvolupa el concepte. Considera la violència com a consubstancial al gènere humà i
proposa una solució contractual, delegar el poder i la força en algú o alguns,
considerats, per això, superiors al conjunt social en conflicte:
“Mentre els homes viuen sense ser controlats
per un poder comú que els mantinga atemorits, romanen en la condició
anomenada guerra, guerra de cada home contra cada home” [15].
Els humans deleguen el seu poder i la força en
un sol home—el sobirà— o en una assemblea d’homes —la república— per a assolir la pau i la seguretat de tots:
“L’única manera d’erigir un poder comú que puga
defensar els homes de la invasió d’estranys i de les injúries causades per
ells mateixos, donant-los seguretat que els permeta nodrir-se amb el fruit del
seu treball i amb els productes de la terra, portant així una vida satisfeta, és
el de conferir tota la seua força i tot llur poder individual a un sol home o a
una assemblea d’homes que, mitjançant una pluralitat de vots, puguen reduir les voluntats dels súbdits a
una sola voluntat”[16].
El pensament il·lustrat de Montesquieu i
Rousseau discrepa de l’explicació hobbsiana sobre l’origen natural de la violència en el grup humà. Aquests consideren que, en
contra de l’opinió de
Hobbes:
“Los
hombres aprenden a hacer la guerra solo en Sociedad. La dominación violenta
y la desigualdad que de ella se derivan son Instituciones sociales, no
naturales” (Iglesias, 2006)[17].
La cessió de sobirania —monàrquica o
republicana— no és l’única solució
possible a la connatural guerra de tots contra tots. Rousseau posa l’accent en
el pacte social democràtic, sense delegacions i capaç de generar una societat
justa que es corresponga amb la bondat de la natura humana:
“ Són de les
injustícies de la societat política de les que van eixir les guerres nacionals, les batalles, les morts, les represàlies que fan
estremir la natura i ofenen la raó i tots els prejudicis horribles que
situen en la categoria de les virtuts l’honor de vessar sang humana”[18].
Hobbes posa l’èmfasi en la solució de la
força, basada en un pacte de cessió (una sobirania forta capaç d’ordenar la
natural tendència a la disputa), una força capaç de dirimir la disputa entre senyors pròpia del feudalisme.
Aquesta solució es podria correspondre amb la
idea que aflora en el teatre clàssic espanyol en l’obra Del Rey abajo ninguno[19].
Suposa un pacte amb la figura autoritària que soluciona el problema de
l’enfrontament indiscriminat, però se salva la dignitat i l’honor de la persona
considerada de manera paritària en la resta de nivells.
L’il·lustrat Rousseau, en canvi, posa l’èmfasi en la supressió de les
desigualtats i de les injustícies socials com a condició per a eradicar la
violència, l’igualitarisme burgès està en la base d’aquesta proposta.
La
solució propugnada per Hobbes i la dels il·lustrats, a desgrat de
les diferències òbvies entre absolutisme i democràcia, coincideix en un
contracte social. Un acord
d’organització de la societat en benefici de l’Estat, independentment de
quina siga l’organització d’aquest que serà compatible amb l’absolutisme en un
cas o amb la burgesia igualitària en l’altre.
La
violència com a eina revolucionària i com a part del sistema
La consideració de la violència com a eixida
de progrés i com a solució dels conflictes socials —de la lluita de classes en
la terminologia marxista o de la dialèctica de les pistoles en la feixista— és
una de les interpretacions que més discussió genera i encara no s’ha resolt a la teoria social.
No cap dubte que l’explosió revolucionària
obeeix a situacions d’opressió injusta sobre part de la societat i que, en
quallar en moviments revolucionaris triomfants, ha generat sovint situacions de
major progrés social i de major justícia social
que les situacions contra les quals lluitaven. Els tres grans moviments
revolucionaris moderns: les revolucions americana, francesa i la revolució
russa, entre d’altres, en són bona
mostra. Però tots tres exemples s’han
basat també, i han produït, una violència sagnant innegable, lluny de les
solucions fruit de pactes socials resolts pacíficament. És més, els programes
de llibertat social dels desfavorits; d’independència de poders objectivament
excessius —com la monarquia absoluta— s’han quedat en bona part neutralitzats
per d’altres injustícies en nom del proletariat i han generat altres
dependències com les pròpies dels imperialismes, o han acabat amb situacions
massa pròximes als defectes que volien combatre. La situació russa actual no
deixa lloc a dubtes.
Realitat i argumentacions posen de manifest la
deriva post revolucionària cap a posicions i comportaments contraris als
inicialment desitjats i tanmateix és clar que sense les revolucions mencionades
o d’altres com la revolució anglesa del XVI, l’holandesa i la protestant dels
alemanys, la nostra societat seria ara, més injusta. Quina societat tindríem sense
aquests processos?
En alguns casos la filosofia copsava els
avantatges que els processos revolucionaris comportaven per a la societat. H.
Marcuse assenyala com els filòsofs
idealistes alemanys havien fet seua l’aportació de la Revolució francesa
relacionant-la amb la que el protestantisme havia suposat per a Alemanya:
“Tal i com van veure els idealistes alemanys, la Revolució francesa no
només abolí l’absolutisme feudal, reemplaçant-lo per un sistema polític i econòmic
de la classe mitjana, sinó que completà també el que la Reforma alemanya havia
encetat en emancipar l’individu i convertir-lo en amo autosuficient de la seua
vida”[20]
De la mateixa manera la violència usada en les
lluites d’alliberament nacional com la d’Holanda contra Espanya, la ja
mencionada dels EE.UU o la d’Irlanda contra Gran Bretanya, entre moltes altres,
ha fet variar el mapa polític dels
estats i ha generat sovint processos d’alliberament social en el seu sí com fou
el cas de les colònies americanes de nord a sud del continent o les
independències dels països africans, però també ací cal anotar la deriva
imperialista dels nous estats com a dominadors nous, com a reflux del procés
alliberador inicial.
D’altra banda els moviments feixistes europeus
del segle XX reclamaven i aplicaven també la violència revolucionària com a instrument d’actuació social amb resultats
de barbàrie ben coneguts i sense contrapartides socials posteriors que no s’hagueren
pogut derivar d’altres corrents com les socialdemòcrates
i altres moviments d’esquerra.
Alguns defensen que sense l’existència de la revolució bolxevic el feixisme potser no s’hauria generat —en
realitat el feixisme ha sigut més una reacció que no una revolució— i així no
hauria intentat disfressar-se de progrés
social. Tanmateix també podem afirmar que sense l’aportació bèl·lica soviètica,
al costat dels aliats, potser aquell no hauria
estat vençut.
La doctrina de Marx, Engels i Lenin i la resta de textos del
mateix corrent, com és conegut, basava el procés revolucionari en la violència
considerada condició necessària. Entre la gran quantitat de textos disponibles
ens pot servir d’exemple un dels més difosos: El manifest comunista [21].
En aquest text apareix ben clarament la tesi de la violència revolucionària
com instrument imprescindible per al
canvi de model de societat:
“En descriure les fases generals de l’evolució del
proletariat hem seguit la guerra civil més o menys amagada en el si de la societat actual, fins al
punt en què esclata en una revolució oberta i el proletariat fonamenta el seu
domini a través de l’enderrocament violent de la burgesia” [22].
Engels, en la seua disputa amb Dühring basa
tota possibilitat de canvi de model
social en la violència:
“Per al senyor Dühring, la violència és la maldat
absoluta”
A la seua
denúncia contraposa la idea marxista:
“...la violència té tanmateix en la història un paper molt diferent, un
paper revolucionari per a dir-ho amb els mots de Marx, el paper de llevadora
de tota societat antiga que porta en les seues entranyes una societat nova, el
paper d’instrument mitjançant el qual venç el moviment social i salten fetes
miques les formes polítiques fossilitzades i mortes [d’aquest paper] el senyor Dühring no en diu ni un mot”[23].
Herbert Marcuse, filòsof de l’escola de
Frankfurt, teòric dels moviments de
protesta d’ estudiants i socials dels anys 60 del segle XX als EE.UU i Europa, malgré lui, marca un moviment d’inflexió entre una primera
etapa clarament ortodoxa dins del marxisme en els seus primers llibres, escrits
des del seu exili a Nova York i una segona etapa centrada en la societat occidental dels anys 60 amb
una anàlisi que revisa els plantejaments marxistes i suggereix altres vies de
canvi que les estrictament basades en la violència revolucionària.
De la primera etapa de la seua producció podem
destacar la seua reflexió publicada a Kultur
und Gesellschaft (Cultura i societat), el 1965 [24]
allí considerava essencial la
violència com a eina de canvi, tot i que la
plantejava com a reacció a la violència de la classe dominant:
“La teoria marxiana –escriu- considera que mai les velles classes
dominants no renunciaran lliurement llurs posicions, que seran les primeres a
usar la violència contra la revolució, i que la violència revolucionària és
la defensa contra la violència contrarevolucionària”
En aquesta etapa Marcuse fa seua també la
teoria de Rousseau de la necessitat d’imposar per la força la llibertat a les masses alienades:
“(...) Rousseau dóna una justificació nova i
radical [a la teoria d’una dictadura
educadora que allibere els esclaus de les seues pròpies alienacions]. La coerció es fa necessària a causa de
les condicions immorals i repressives en què viuen els homes. (...) Aquesta idea d’una dictadura educadora i
preparatòria avui fa part íntima i important de la revolució i de la
justificació de l’opressió revolucionària”[25].
Les seues propostes coetànies a la revolta
dels estudiants a Europa i a la crisi als EE.UU, ran de la guerra del Vietnam,
en les quals relaciona marxisme i psicoanàlisi, les veurem com a alternatives a
la violència revolucionària, que el text abans comentat representa.
Karl R. Popper, des d’una orientació ideològica
ben diferent a la de Marcuse, assenyala també l’essència violenta del marxisme.
Ho fa des la confessió d’una experiència violenta viscuda a la seua joventut de
militant marxista a Viena:
“Jo estava horroritzat i espantat per la
brutalitat de la policia, però també de mi mateix. Car sentia que, com a
marxista, compartia part de la responsabilitat per la tragèdia; en principi al
menys, la teoria marxista demana que la lluita de classes s’intensifique amb
la finalitat d’accelerar l’arribada del socialisme. La seua tesi és que encara
que la revolució puga demanar algunes víctimes, el capitalisme reclama moltes
més víctimes que tota la revolució socialista”[26].
Al costat d’aquestes precisions teòriques
sobre el marxisme en podem incloure moltes més en relació al binomi marxisme-alliberament
nacional, tant pel que fa als processos
d’emancipació en el tercer món — Algèria o Vietnam, per citar-ne dos— o al
primer món, Irlanda o el País Basc, per exemple.
A tall d’exemple ens pot aprofitar un text de
Josep Ferrer publicat el 1978:
“Davant l’allau reaccionària monopolista que
representa la unificació econòmica i política europea occidental, els països
peninsulars i els Països Catalans en concret encara tenim la oportunitat de
“fer la revolució” (la revolució socialista), però aquesta oportunitat passa
per la destrucció de l’Estat espanyol, passa per la desfeta de l’espanyolisme,
passa, doncs, pels moviments d’alliberament nacional-popular català, basc i
gallec, per la revolució nacional-popular en aquests tres països”[27].
Lluny dels arguments marxistes, però
coincident en la proposta de les vies de solució, el terror islamista utilitza
la violència, a partir de la interpretació de textos religiosos, en un corrent
radical minoritari dins l’ islam, com a arma de lluita contra l’ imperialisme occidental creuat i contra els països àrabs còmplices dels
anteriors, acompanyada sovint d’auto immolacions dels que apliquen el terror.
Antonio Elorza clarificava en un article
aquesta opció en citar la fatwa de
Bin Laden de febrer de 1998, anterior,
per tant, a l’espectacular esfondrament
de les torres bessones de Nova York:
“El enemigo judío
'ha violado la tierra islámica sagrada; el deber legítimo respecto de Palestina
es la yihad mediante la cual la
umma liberará ese territorio'.
Frente a la alianza 'judeo-cruzada' y el islam. Su fatwa de febrero de 1998 define lo que será el futuro al ordenar
'a todos los musulmanes, allí donde se encuentren en el mundo, que cumplan la
imperiosa obligación de matar a los estadounidenses y a sus aliados, sean
civiles o militares, hasta que su ejército vencido abandone las tierras del
islam'. Se trata de una aplicación estricta del takfirismo, la doctrina que impone acabar con los infieles, los apóstatas y sus colaboradores.” [28].
L’ús de la violència no és solament un
instrument de la revolució o de la contrarevolució, ans també part consubstancial
del mateix sistema mundial, així com del sistema polític i social propi dels
estats.
La constatació objectiva de la relació entre
imperi i ocupació violenta i manteniment de la pau basada en la força s’ha
manifestat a bastament en una extensa literatura que connecta el sistema
econòmic i polític amb l’expansió imperialista basada i mantinguda mitjançant
la violència, com a mínim des del món
antic, clarament en els orígens del sistema-món en el segle XVI, com ha
establert I. Wallerstein i encara a l’ etapa
actual del segle XXI, com ha mostrat, entre altres, J. Fontana.
L’imperialisme com a estructura
político-econòmica basada en el domini
violent, ha estat considerada la
darrera etapa del capitalisme, segons expressió de Lenin.
Harvey
(2003)[29].
ens dona una explicació ben actual d’aquesta mena d’agressió:
“L ’imperialisme de tipus capitalista naix
d’una relació dialèctica entre les lògiques del poder territorial i
capitalista. Aquestes dues lògiques són diferents i cap d’elles és conseqüència
de l’altra, però estan estretament entrellaçades”
L ’imperialisme actual, el de l’etapa
posterior a la guerra freda, com tots els imperialismes des de l’era moderna,
es caracteritza, a més a més de
cercar el control i el domini
territorial i social exterior a la metròpoli per burlar les lleis internacional
de manera fefaent o en el millor dels casos amb excuses formals.
Noam Chomsky (2000) assenyala aquesta pràctica
en referir-se als EUA posteriors a la Segona
Guerra
“En el període posterior a la Segona Guerrala
Carta de les Nacions Unides, les decisions del Tribunal
Internacional de Justícia i diversos convenis i tractats. Els Estats Units
es consideraven exempts d’aquestes obligacions i encara més des de la fi de
la guerra freda, ja que, en tornar-se tan aclaparador el domini dels Estats
Units, es fa innecessari guardar les aparences” [30].
Aquesta pràctica no és òbviament exclusiva dels
EUA qualsevol manifestació bèl·lica imperialista de qualsevol estat, manté una
pràctica contrària a la llei internacional una vegada que aquesta declarava
inviolables les fronteres dels estats.
A l’inici
del nou mil·lenni hem de constatar clarament la vigència de l’imperialisme
bèl·lic com ho demostra la darrera guerra, per ara, la de l’Iraq.
Aquesta guerra ha estat contestada com a clara
mostra d’imperialisme. L’administració nord-americana que l’ha dirigida amb una
coalició internacional en la qual
mantenia el pes hegemònic ha fet cas omís de l’ONU en la consumació de la
confrontació i de l’ocupació.
La dinàmica bèl·lica imperialista exterior
coexisteix a l’interior amb autoritarisme i minva de les llibertats i les
pràctiques democràtiques modernes, que se substitueixen amb trampes legals com
la presó de Guantánamo amb l’administració de G.W. Bush. Aquesta dinàmica, per tant, ha
vingut acompanyada en l’interior en un augment de manifestacions del poder restrictives
de les llibertats, tot excusant-se amb la por al terrorisme i amb una resposta
electoral fortament conservadora.
En l’àmbit econòmic, David Harvey, entre
altres, explica la relació de la
inseguretat econòmica pròpia del sistema global amb les respostes populistes
pròximes en molts casos al feixisme. Aquest brou és el que acompanya la
resposta imperial que hi ha en la guerra de l’Iraq i en el paral·lel augment de
la pressió de l’Estat d’Israel respecte dels palestins.
“L’imperialisme neoliberal a l’exterior tendia a produir
una inseguretat interna crònica. Molts membres de les classes mitjanes es van
abocar a la defensa del territori, la nació i la tradició com a armes front al
capitalisme neoliberal depredador, tractant de mobilitzar la lògica territorial
del poder per a protegir-se dels seus efectes. El racisme i el nacionalisme,
que havien vinculat antany l’estat-nació amb l’imperi, tornaven a ressorgir en
la petita burgesia i la classe obrera com a ideologies enfrontades al
cosmopolitisme del capital financer” [31].
L’extensa literatura de Lenin denunciava
aquesta violència, tot i defensant el procés revolucionari que dirigí, i
assenyalava una pau justa com a
solució. És interessant recordar ara la seua condemna a l’annexió tsarista d’Ucraïna
i no costa gens enllaçar amb la política de Putin al nostre segle:
”Camarades obrers i treballadors de tots els països! –es dirà en aquesta proposta de
pau immediata - Ja n’hi ha prou de
sang. La pau és possible. La pau justa és la pau sense annexions” i concretava
en referir-se a Rússia “ Considerem
annexions per part dels tsars i capitalistes russos tant Polònia com
Finlàndia, Ucraïna i totes les altres terres que no són genuïnament russes”
[32].
La separació, majoritàriament pacífica, de les
repúbliques confederades en l’antiga URSS a la fi del segle XX responia en part
a la cultura pròpia de la revolució que detestava la imposició imperial i
reconeixia una vegada consumat el procés revolucionari, el dret a la separació
de les repúbliques federades.
En el món actual, el respecte a la legislació
internacional i una reforma que reforce
la democràcia i els procediments polítics i penalitze les respostes violentes i
la guerra, és la via per a acabar el flagell de la guerra imperialista. Això,
però, ha d’anar acompanyat de la reforma radical del sistema econòmic actual
que, com assenyalava Harvey més amunt, és el pilar bàsic que justifica i
impulsa l’expansionisme territorial d’uns sobre altres.
Sovint la violència intra-sistema, la produïda
dins dels sistemes estatals, està connectada amb violències externes, les
produïdes per les guerres més enllà de les fronteres. Els exemples poden anar
des de les repressions fetes durant la monarquia hispànica del XVI dels agermanats
i comuneros connectades amb les guerres europees coetànies, a la repressió dels moviments d’ estudiants i treballadors feta per a neutralitzar les vagues i
manifestacions als EUA i Europa dels ans 60 del segle XX —compreses òbviament
les incipients resistències contra el franquisme en Espanya—. La violència
interna es correspon amb la violència contra l’enemic extern: Vietnam o l’ Iraq,
o el complot comunista y masón en menció del franquisme, poden servir
d’exemple.
El marxisme decimonònic i les adaptacions de
la segona meitat del segle XX com la de H. Marcuse, entre molts altres, posen de manifest ambdós fenòmens.
La natura violenta de l’estructura econòmica i
social del sistema capitalista —i comunista quan aquest existia— , acompanyat
del control repressiu violent i sagnant quan cal, són un fet comprovable amb
les dades objectives que les diferents anàlisis
mostren.
Es possible generar una societat justa per
vies no violentes? Es poden resoldre els problemes de canvi d’estructura
econòmica i social aplicant solucions polítiques no violentes? L’anàlisi
anarquista i marxista diu, com ja hem vist, que no.
Les tímides reformes socials fetes a Europa en
relació a la injustícia del sistema econòmic i polític són una solució?
En el camp de la dominació d’unes nacions per
unes altres dins d’un mateix Estat, al costat de les ruptures com les que s’han
donat a l’antiga Iugoslàvia entre altres,
les reformes federalitzants dels Estat poden ser una solució a la rígida
estructura estatal centralitzada sense produir la ruptura. Poden resoldre de
manera satisfactòria els problemes de dominació de les nacionalitats sense
estat (Vallès, 2013)[33].
Una
ullada a les guerres actuals
La confrontació armada
continua essent en el món global actual una constant. Considerem ací només els
conflictes des del final de la
confrontació dels blocs.
Estudis de la Universitat de Hamburg
constaten l’existència constant d’una quarantena alta de guerres i conflictes
armats en la dècada passada dels anys 90 i l’actual.
Si bé estem ara lluny de les pèrdues
multimilionàries en vides de la II GM
- Algunes de les guerres ocorregudes a partir dels anys 90 tenen
connexió clara amb la caiguda del comunisme i conflictes entre
nacionalitats d’un mateix estat (antiga Iugoslàvia per exemple) i
conflictes nacionals en territoris de l’antiga URSS (Armènia-Azerbaian,
Txetxènia, Geòrgia...)
- Una de les característiques clau de les guerres actuals, com en el passat, és la connexió amb una doble finalitat: control geoestratègic i control de recursos econòmics clau, de manera especial el petroli (Afganistan i l’Iraq entre altres) [34].
- Una tercera característica, essencial i que coincideix a mb les
anàlisis del sistema-món és el desplaçament dels conflictes armats a la
perifèria que veu així agreujats els altres factors negatius que
l'afecten.
- Un altre element important és la presència de terrorisme internacional
com a exemple de problemes nacionals
i de problemes geoestratègics (IRA, ETA, Al Qaida, ISIS, extrema dreta...)
En relació a aquest últim punt hem de constatar els conflictes del Congo i
Sudan abans mencionats. D’altres fonts ens permeten constatar la presència dels conflictes armats el 2006 situats tots
ells en la perifèria, entre ells els de Colòmbia, Txetxènia, Israel-Autoritat
Palestina- Líban, Sudan i Somàlia, factor perifèric que continua el 2016 a
Síria i l’Iraq [35].
A més a més es constata també la localització
perifèrica dels territoris en els quals els estats “no tenen el monopoli de la
violència legítima”
1b Altres consideracions sobre a la violència i propostes de solucions
Una variant del
contracte entre ciutadans i autoritat suara vistos, serà la que propugnarà Hegel des de la seua
actuació a la Prússia
de l’Europa de Napoleó. En aquest cas es pretén com volien
els il·lustrats assumir la
Revolució francesa en l’ intent de racionalitzar la societat
burgesa superadora del feudalisme. En la interpretació que fa H. Marcuse de Hegel, aquest defensava:
“Una ordenació més racional de les formes
polítiques que feren possible el desenvolupament de les noves formes
intel·lectuals i materials alliberades per la Revolució francesa”.
El dret esdevenia
la clau capaç de resoldre els conflictes i Hegel considerava —en la
interpretació de Marcuse— que:
“Només
la regulació conscient dels antagonismes socials, mitjançant una força situada
per damunt dels interessos particulars, tot i assumint la seua salvaguarda, podria
transformar el conglomerat anàrquic dels individus en una societat racional.
L’Estat de dret hauria de ser l ’instrument d’aqueixa transformació” [36].
Els acord i tractats polítics per estalviar la
disputa armada, per interrompre-la —com
la figura medieval de pau i treva — cloure-la o per a emmarcar-la en el camp de la
relació entre Estat, com introduí la pau de Westfàlia, són intents i realitzacions
que han ajudat a moderar i controlar el fenomen, però com encara comprovem a
hores d’ara, ni aquelles solucions ni les seues successores, incloent les
Nacions Unides, tampoc han resolt ara
per ara la qüestió.
Malgrat la persistència del problema, la pau
com anhel de la humanitat és un desig general [37]. El desarmament nuclear, per
exemple, és considerat una necessitat per a eliminar perills, incloent
fins i tot la possibilitat d’una guerra
d’extermini global causada per accidens, com
mostrà Kubrick en un dels seus coneguts films[38].
El reforçament de les Nacions Unides com a
instrument de discussió i de solució pacífica de conflictes és una de les peces
clau[39].
Múltiples
opinions, també la meua, reclamen el paper moderador de l’educació com a
instrument necessari per a la pau. P. KROPOTKIN (1885), F. MAYOR ZARAGOZA
(2008), en bona part dels seus escrits i l’ historiador G. JAKSON (2008) hi insisteixen:
“La
tasca més important que tenen tots els països , sense excepció, és
ensenyar als seus ciutadans que, en primer lloc, són éssers humans, i que
la religió i la nacionalitat que siguen venen després”[40].
En relació a l’educació és important el paper
de la UNESCO on es lliga educació, filosofia crítica i cultura de la pau. Un
text del filòsof P. Vermeren (2003) relliga tots tres conceptes. Com afirma en
el prefaci d’aquesta obra Pierre Sané :
“La UNESCO
ha mantingut sempre lligams estrets amb la filosofia, no amb una filosofia
especulativa o normativa, sinó la que
manté un qüestionament crític que permet donar un sentit a la vida i a l’acció en el context internacional.” [41].
Tot i que no és al món de la cultura on es
poden dirimir els conflictes violents, pensar, parlar, intercanviar i
comprendre les diferents posicions a nivell internacional, com representa la
UNESCO, potser un pas en la direcció resolutiva dels conflictes per la via
pacífica.
El reforçament dels mecanismes alternatius a
la violència són la via per a intentar minorar i potser un dia acabar amb el
problema.
En aquest apartat és important impulsar i fer possible les
reformes socials que llimen les moltes injustícies del sistema i permeten
resoldre-les. Injustícies que expliquen bona part de les respostes violentes.
Una
legislació eficient amb aplicació prompta de
lleis justes és, potser, un instrument
bàsic per a resoldre els problemes socials tant en relació als individus, com
en relació als estats. En aquest sentit trobem múltiples referències que grosso modo conflueixen en una mateixa direcció: les lleis
com a instrument bàsic, en tant en quant
són normes que ordenen la convivència i fan possible la pau social.
Maquiavel (1513-1519) toca els dos aspectes
abans vistos del conflicte violent com a matriu de millores socials i
llibertats i el de les lleis com a vies
de solució i com, ben aplicades, són capaces de
generar llargs períodes de pau social. Introdueix les dues variables, la
del conflicte com a font de solucions, amb una explicació que ens recorda
clarament la relació dialèctica entre dos vectors enfrontats capaços de generar
una síntesi representada per lleis com a
solució de conflictes. Maquiavel relaciona, a més a més, l’educació amb les
lleis com a element positiu per a generar bons exemples.
“Crec que els qui condemnen els tumults entre els
nobles i els plebeus ataquen el que fou la causa principal de la
llibertat de Roma, es fixen més en els sorolls i crits nascuts d’aqueixos
tumults que en els bons efectes que van produir (...) en tota república hi ha dos esperits contraposats:
el dels grans i el del poble, i totes les lleis que es fan en pro de la
llibertat naixen de la desunió d’ambdós (...) els bons exemples naixen de la bona educació, la bona educació de
les bones lleis, i les bones lleis d’aqueixes diferències [entre
els estaments] que molts, desconsideradament, condemnen ”
[42].
Invertint els factors, situant primer la llei
que el conflicte, parla de la Florència del Renaixement. Maquiavel en aquesta
ocasió, reclama la necessitat de poder denunciar als tribunals les malifetes
dels ciutadans poderosos per a estalviar conflictes. La via legal per a
condemnar abusos que de no ser jutjats acaben per generar conflictes de masses
i de vegades l’entrada dels militars per a resoldre’ls. Problemes que es podrien haver solucionat,
ens diu el florentí, als tribunals de justícia.[43].
Finalment, situant-nos en l’actualitat, hi destaca
John Rawls, qui aporta una proposta que
posa la justícia en primer pla com instrument moderador i pacificador. La seua aportació,
molt influent al món anglosaxó, va ser
contestada des d’un suposat anarquisme per R. Nozick (1974), contestació que va
ser matisada pel mateix Nozick en una publicació posterior [44].
J.
Habermas criticà també des del concepte
de “política deliberativa” els postulats bàsics de la proposta de Rawls, però a
la fi tots dos filòsofs consideren el dret com instrument essencial de la
resolució de conflictes [45].
La democràcia
com a solució. Però quin tipus de democràcia?
Les democràcies modernes, sorgides de
revolucions del segle XVIII, com
l’americana o la francesa, s’han acreditat com el sistema capaç de resoldre,
amb eleccions per sufragi universal i amb el reconeixement del dret de les
majories parlamentàries per a governar, els conflictes d’interessos i els conflictes
socials dins dels estats (la interpretació de H. Marcuse abans introduïda ens
val com a explicació del procés democràtic actual).
Els sistemes democràtics del món occidental
basats en la il·lustració i les revolucions burgeses, no tanquen el procés
evolutiu de la solució de tensions i conflictes a través del joc parlamentari.
Episodis contestataris del propi sistema s’han donat de manera important en la
segona meitat del segle XX. La protesta a la guerra del Vietnam als EUA i la
Revolta de maig de 1968 a París contestaven el propi sistema polític existent
al món occidental. En el segle XXI noves protestes qüestionen el sistema
democràtic considerat insuficient. Valga com exemple l’allau de manifestacions
i protestes contra la guerra d’Iraq encapçalada per l’administració de George
W. Bush, que van tenir un ressò global amb
forta presència espanyola en la protesta.
Una altra mostra de malestar en relació al
sistema democràtic, considerat rígid, si no escleròtic, ha estat el moviment
dels indignats a Espanya i altres
Estats així com els coneguts com a ocupacions
dels espais emblemàtics tals com els “Occupy Wall Street”. Les revolucions
coetànies del món àrab, en canvi, han contestat amb un èxit desigual les
dictadures d’Egipte, Tunísia i Líbia cercant eixides democràtiques en
situacions socials i cultural complexes no equiparables a les del món
occidental.
Sobre els intents de revisió del sistema
democràtic, a la recerca de formes de major democràcia, les aportacions de Chantal Mouffe i Ernesto
Laclau, entre altres, ens donen claus
interpretatives clarificadores.
La
publicació de LACLAU i MOUFFE de 1985 es pot considerar el punt
fonamental de l’aportació de tots dos autors, les publicacions posteriors,
incloses les de Chantal Mouffe en solitari, incideixen en variacions dels punts
de partida dels anys 80, variacions que hem vist fins la publicació de Mouffe
de 2013.
Gramci i Wittgestein són mencionats com a
referències clau. En el cas de Mouffe, cal afegir les de Carl Schmitt, el
neoliberalisme i Habermas com a punts integrants a partir dels quals va bastir
la pròpia aportació.
“Gramci (...)
puede ser citado como un punto de partida cuyo arsenal de conceptos —guerra de
posición, bloque histórico, voluntat col·lectiva, liderazgo intel·lectual y
moral— es el punto de arranque de nuestras reflexiones en Hegemonía y estrategia socialista”
(...)Sabemos, por Wittgestein que no hay algo
como la ‘aplicación de una regla’—la instancia de la aplicación es parte de la
pròpia regla—. Releer la teoría marxista a la luz de los problemas contemporáneos implica necesariamente
deconstruir
las categorías centrales de esta teoría. Esto es lo que ha sido
denominado nuestro ‘posmarxismo’ [46].
Tots dos, Laclau i Mouffe introdueixen
variables pròpies de la segona meitat del segle XX, tals com les referències
als drets personals i de minories, a l’ecologia i també als moviments
contestataris de les primeres dècades del segle XXI tals com els “indignats”, o
els “ocupem” ( i a casa nostra afegiríem els “salvem”):
“Una de las tesis centrales
de Hegemonía y estrategia socialista es la necesidad de crear una cadena de equivalencias entre las varias
luchas democráticas y en contra de las diferentes formas de subordinación (...)
las luchas contra el sexismo,
el racismo, la discriminación sexual, y
en defensa del medio ambiente necesitan ser articuladas con las de los trabajadores en un nuevo
proyecto hegemónico de la izquierda
(...) en lo que insistimos es en que la izquierda necessita encarar tanto
las cuestiones ligadas a la “redistribución” como al “reconocimiento”.
Esto es lo que entendemos por ‘democracia radical y plural" [47].
Chantal Mouffe, per la seua banda, ataca frontalment la idea comunament
acceptada en el món occidental de què l’etapa de desenvolupament
econòmico-polític assolit en el segle XXI és un gran progrés en l’evolució de
la humanitat.
No
accepta la idea que del triomf sobre el
comunisme i l’afebliment de les identitats col·lectives comunitàries haja
nascut un ‘món sense enemics’.
Igualment ataca l’afirmació que gràcies a
la globalització i a la universalització de
la democràcia liberal s’anticipe un món cosmopolita que ens porte pau,
prosperitat i la consolidació dels drets humans arreu del món.
La visió “postpolítica” que nega de fet alternatives enfrontades per a solucionar els
conflictes socials és, segons ella, “profundament errònia” no
contribueix a la “democratització de la democràcia” i és causa de molts dels
problemes que assolen ara les institucions democràtiques [48].
“Nocions com les de ‘democràcia
lliure de partisans’, ‘democràcia dialògica’, ‘democràcia cosmopolita’, ‘bona
governança’, ‘societat civil global’, ‘sobirania cosmopolita’, ‘democràcia
absoluta —per citar-ne algunes de moda—
formen part totes elles d’una visió comuna antipolítica que
es nega a reconèixer la dimensió antagònica constitutiva ‘d’allò
polític’” [49].
Introduïda la crítica a la visió postpolítica, mostra una alternativa que
considera fonament d’una pràctica política objectiva i capaç de modificar el
funcionament de la democràcia liberal a partir del reconeixement d’una realitat
conflictiva:
“La creença en la possibilitat d’un
consens racional universal ha situat el pensament democràtic en la via
equivocada. En lloc d’intentar dissenyar institucions que mitjançant
procediments suposadament ‘imparcials’, reconciliarien tots els interessos i
valors en conflicte, la tasca dels polítics democràtics hauria de promoure
la creació d’una esfera pública vibrant de lluita ‘agonista’ on siga possible
confrontar diferents projectes polítics hegemònics” [50].
El concepte
d’agonisme, de lluita agonista, o de pluralisme agonístic és introduït per
l’autora amb precisió al llarg de la seua producció, distanciant-se del
neoliberalisme i també d’Habermas i Rawls:
“utilitze el concepte de pluralisme
agonístic per presentar una nova via per a repensar la democràcia de
manera diferent al concepte tradicional liberal que entén la democràcia com a
negociació entre diferents interessos i és també diferent del model usualment
desenvolupat per autors com Jürgen Habermas i John Rawls que malgrat llurs
diferències, tenen en comú la idea de que la finalitat de la societat
democràcia és la creació de consens, i que aquest consens només és possible si
la gent és capaç de deixar a part els seus interessos particulars i pensa com a éssers racionals.
Tot i que desitgem un final als conflictes, si volem que la gent siga lliure
hem de deixar que els conflictes es puguen manifestar i procurar una arena on les diferències
puguen confrontar-se. El procés democràtic ha de fornir aqueixa arena”[51].
Entre altres
crítiques a l’actual sistema de les democràcies liberals, Mouffe renega de les
situacions de consens excessivament homogeneïtzadores i reclama la necessitat
de dibuixar clarament els plantejaments d’esquerra i dreta, capaços de
explicitar opcions polítiques diferenciades:
“Actualment se sent sovint parlar de “diàleg” i
“deliberació”, però quin és el significat d’aquestes paraules en el camp
polític, en absència d’una opció real disponible, i quan els participants
de la discussió no poden decidir entre alternatives clarament diferenciades?”
[52].
L’actual crisi de
representació a les democràcies liberals i l’augment de la deriva populista és conseqüència,
d’acord amb l’autora, de la manca d’alternatives reals a l’arena política:
“ [denuncia el predomini del] ‘consens al centre’ que ha dominat la
política a la major part de les
societats de democràcia liberal. Aquest consens
és el resultat de la incontestable hegemonia del neoliberalisme
que priva els ciutadans democràtics d’un debat agonístic capaç de deixar
sentir llurs veus i fer possible que es puga elegir entre alternatives reals”[53].
La idea de democràcia agonista és també clarament
diferent de l’antagonisme. No es
tracta d’una confrontació entre enemics tal i com propugnen els plantejaments
de Carl Schmitt, els quals Mouffe considera útils per a rebatre
la mancança del liberalisme a l’hora de considerar els factors polítics
que defineixen un ‘demos’ , però del qual discrepa per l’absència de pluralisme
en la seua concepció de ‘poble’[54].
Les
institucions internacionals i el dret internacional com instrument fonamental
El filòsof alemany J. Habermas ha desenvolupat
i actualitzat en escrits i conferències la seua proposta, de resolució de
conflictes, basada en del dret. Posa de manifest l’evolució des de la cabdal
aportació de Kant al tema de la pau fins el moment històric del predomini
internacional establert pels EUA.
Referint-se a la invasió d’Iraq, Habermas senyalava
la divergència de conceptes entre l’administració de G.W. Bush i part de
l’europea en tant en quant aquella “Ignora
el dret internacional, margina les Nacions Unides i està disposada a
assumir el cost d’una ruptura amb Europa” [55].
Com és sabut, la tal ruptura amb Europa no es va produir en tant en quant
George W. Bush comptà amb la col•laboració dels governs de Gran Bretanya,
Espanya i Portugal entre altres. En aquell moment i les protestes de “la vella Europa” com era
previsible no van passar de la retòrica per part d'alguns governs i per la protesta massificada de la població civil arreu del món.
La qüestió en l’inici del nostre segle, afirma
Habermas, se situava entre si ha de ser
el dret internacional o l’actuació
política fàctica d’ una única potència mundial la que amb l’ús de la força
resolga els problemes segons el seu
criteri, tal i com ha passat.
Des de la pau de Westfàlia, molt abans de la
creació de les Nacions Unides, la confrontació dels estats es podia dirimir, amb la guerra d’acord amb el jus
ad bellum; mentre era considerada
il·legal la ingerència en els afers interns dels estats. Aquest dret a la
guerra entre estats és defensat en els escrits sobre teoria del dret i sobre la
política per Carl Schmitt fins les darreries del segle XX [56].
Aquesta línia interpretativa és en el fons la usada en la guerra d’Iraq de 2004
i també estaria darrere de les intervencions de Putin en l’annexió de la
Península de Krimea el 2014.
L’actuació bèl·lica més dissimulada a l’est
d’Ucraïna posterior a l’annexió, mostraria potser un cert pudor, una certa
prevenció al jus ad bellum, o a les
seues conseqüències.
Les dues actuacions, la dels EUA de manera
prepotent i la de Rússia de manera més continguda en tant en quant no ha
consumat la seua actuació al conjunt d’Ucraïna, marquen encara com a vàlid de
fet el dret a la guerra, ja superat
en la teoria per les aportacions jurídiques i polítiques de la segona meitat
del segle XX. És evident que és la via del dret internacional i no la de les
actuacions unilaterals dels estats la que cal desenvolupar, perfeccionar i aplicar
en una concepció favorable a la pau
universal.
Després de les revolucions burgeses dels EUA i
França una nova via interpretativa es dibuixava en els escrits de Kant.
L’acceptació de la fi de l’antic règim via revolucionària i la proposta de la
creació d’una ciutadania i un dret universals que fes possible resoldre els
problemes i els xocs d’interessos entre estats per la via pacífica.
Els horrors de la primera guerra mundial van
impulsar l’aplicació pràctica de l’ideal kantià però amb limitacions notables. El 1920 es va crear la
Societat de Nacions. Woodrow Wilson fou el mandatari que impulsà la seua
creació però paradoxalment els EUA no en van formar part per l’oposició del Senat.
Alemanya i Turquia, com a imperis derrotats i considerats culpables de la gran
guerra van quedar exclosos, així com la URSS per la prevenció front el
comunisme. La Societat de Nacions, a més, reflectia la separació entre els
EUA el conjunt dels països anglo-saxons,
França i Europa, d’una banda, front la resta d’estats i les colònies ja en
procés de separació de les seues metròpolis.
La creació de la ONU després dels horrors de
la segona guerra mundial continuava els esforços de la Societat de Nacions
Els tribunals internacionals de justícia com la Cort Internacional
Els organismes internacionals, en tant en
quant permeten que els representants dels estats dialoguen i arriben a
acords, són moltes de les pràctiques que
ens estalvien en general confrontacions violentes.
El
reforçament de la democràcia com a sistema i el seu perfeccionament,
aprofitant la tecnologia actualment disponible, amb el consegüent impuls dels parlaments que permeten contrastar
propostes i aprovar solucions per via majoritària a través de la paraula, és un
eficient instrument bàsic per a assolir la
pau perpètua.
A
manera de conclusió
El límit que cal barrar és el de la violència,
car no resol els problemes internacionals ni els del col·lectiu humà considerat
a qualsevol escala. En usar-la, com passà en els totalitarismes, instaura una
rigidesa posterior a la seua aplicació generadora de més injustícies —la
història del segle XX és ben clara—. L’instrument és la política i el dret, com a sistema de discussió i d’aplicació el
més pacífic possible. Ja tenim exemples clars de la possibilitat d’aplicar
aquests instruments. Podem generalitzar-los i perfeccionar-los. Està en les
nostres mans poder-ho fer.
Aquests instruments no eliminen, per ara, la possibilitat de fer guerres ni
la violència però la seua presència posa a l’abast possibilitats de
rectificació, de cercar i aplicar sistemes de correcció efectius basats en la raó i en la seua aplicació a la societat.
La lluita social no violenta i la creació
d’instruments de solució de problemes són una porta oberta practicable. Es
poden enfortir els instruments que s’han demostrat social i ambientalment correctes
i controlar els que s’han demostrat nefasts. La societat humana pot evolucionar
cap a solucions millors i més eficients. Els instruments com el dret i les
institucions internacionals poden ser l’inici de la solució del problema de les
guerres entre estats. Els treballs teòrics com els mencionats d’Habermas i
d’altres connexos mostren una via a eixamplar i practicar. L’exemple de la
imperfecta Unió Europea, clarament millorable, esdevé per ara la invenció
institucional de major èxit en la solució de confrontacions suara bèl·liques.
No ens aprofita a escala global perquè a aquesta escala no es dona la
homogeneïtat cultural, social i econòmica pròpia de l’espai europeu. Mentre, s’hauria d’intentar reformar-la amb major
democràcia. A escala global Ch. Mouffe matisa de manera important una possible
solució política. Reclama multipolaritat i no un únic model per a la
democràcia. Tot i això enllaçant ambdues aportacions, la d’Habermas i la de
Mouffe, segurament és possible bastir unes Nacions Unides proveïdes de normes
i instruments executius eficaços.
Pel que fa als conflictes socials al sí dels
estats, mentre no hi haja un “demos” a escales majors,
la proposta d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, així com els moviments que
reclamen una participació directa en la solució dels problemes socials, mostra
una concepció de la democràcia capaç de
bastir alternatives reals. Lluny de
crear dinàmiques d’antagonismes
similars als que reconeix C. Schmitt, es
pretén la creació d’agonismes i la
construcció d’hegemonies socials
capaces de reformar el sistema i de combatre les flagrants injustícies que
genera, així com els desastres ambientals inherents al seu funcionament.
Combatre en definitiva un pensament únic que pretén eliminar l’existència
d’alternatives diferenciades i es basa en la preponderància de l’economia sobre la política.
Ciutat de València, revisat
el febrer de 2016.
Publicació de la versió en el blog el 30.11.16
Publicat a l'acta del XXI Congrés de Filosofia del País Valencià. Publicació de la versió en el blog el 30.11.16
https://www.uv.es/sfpv/actes_xxi.pdf
pp. 275-302.
Puntualment revisada en el blog gener 2024.
Puntualment revisada en el blog gener 2024.
* Aquest text
es va presentar XXI Congrés Valencià de
Filosofia, i es va exposar
públicament a la Unversitat Jaume I de
Castelló de la Plana l’11 de març de 2016. Apareixerà pròximament publicat a les Actes de l'esmentat congrés. El títol inicial:
** Professor
jubilat de la Universitat de València.
Totes les cites
d’obres publicades originalment en altres llengües diferents del català i del castellà, són traduïdes per
mi
[1]HORKHEIMER, M. (1931): Hora foscant, Barcelona, Ed. 62/ Dip. de Barcelona, 1985, p. 65.
Quan va escriure
Horkheimer aquest assaig, semblava que el capitalisme anava a ser substituït
per la societat sense classes i per un sistema comunista. En el segle XXI en
una situació sense competència, el sistema capitalista manté massa
inconvenients socials i mediambientals com per a ser considerat incontestable.
Per això ens convé pensar que es troba en una hora foscant i que la
humanitat és capaç d’establir un nou sistema alternatiu o de capgirar
seriosament l’existent.
[2] Dos especialistes en el tema bèl·lic ens donen una constatació i
explicació dels conflictes armats :
JORDÁN J. y CALVO, J. L. (2005): El nuevo
rostro de la guerra, Pamplona,
Eunsa. p. 15 (el subratllat és meu):
“Todas las sociedades experimentan en su seno
tendencias hacia la integración y hacia el conflicto. La persona humana
necesita de la vida social pero la convivencia lleva aparejado inevitablemente
el choque de intereses relacionado con la distribución de recursos, la primacía
de unos valores sobre otros y el acceso a centros de decisión. En muchos casos
el antagonismo puede ser resuelto mediante estrategias cooperativas que, además
de ofrecer soluciones intermedias, refuerzan la cohesión de la comunidad. Pero a
menudo la contraposición de intereses también puede ir seguida del conflicto.
Este se convierte así en una de las interacciones sociales más habituales e
intensas en el día a día de los individuos y colectivos”
[3] GARCIA, E. (2004): Medio ambiente y sociedad, Madrid, Alianza Ed.
[4] GONCOURT, J. i E. (1851): Journal. Citat per MARTÍ
DOMINGUEZ (2006), Mètode 50, p. 2.
[5] MARTÍ DOMÍNGUEZ (2006), Ibidem, p.2 (el subrratllat
és meu).
[6] WEIL, S. (1937): "Ne recomençons pas la guerre de Troie", Nouveaux Cahiers, Any I, nums. 2-3 (la
trad. catalana es meua).
[7] KANT, I. (1795): Zum ewigen Frieden. Ein
philosophischer Entwurf.. Hi ha traducció castellana de F. RIVERA: La paz perpetua: ensayo filosófico Madrid, Calpe, 1919.
[9] ARENDT, H. (1963-1965): On Revolution. The Viking Press. Hi ha traducció castellana de P.
BRAVO: Sobre la revolución, Madrid,
Alianza, 1988. p. 20 (la traducció catalana de la cita i el subratllat són
meus).
[10] Ibídem p. 12 (la traducció catalana i el
subratllat són meus)
[11] Ibídem, pp. 13-14. (la traducció catalana i el
subratllat són meus)
[12] Ibídem, p. 13. (la
traducció catalana i el subratllat són meus)
[13] ARENDT, H. (1951):The Origins...Trad. castellana de G. Solana “Prólogo a la segunda parte: Imperialismo” Los orígenes del totalitarismo, Madrid,
Alianza, 2006, p. 41.
[14] MACHIAVELLI, N. (1513): Il Principe, [El príncipe, Madrid,
Espasa, 1997]
“A César Borgia se le consideraba
cruel, pero su crueldad había organizado la Romaña , la había unido y le había devuelto la paz
y la lealtad. Bien considerado, se verá que aquél resultó ser mucho más piadoso
que el pueblo florentino, que, para evitarse el nombre de cruel, dejó que
Pistoya fuera destruida”. p. 11
[15] HOBBES, T. (1651): Leviathan: Or the Matter, Form and Power of a Commonwealth
Ecclesiastical and Civil. Me basat
en la traduccó castellana [ Leviatán. La
materia, forma y poder de un Estado eclesiástico y civil, traducció de C. Mellizo, Madrid, Alianza,
1995] p. 107. (La traducció catalana i el
subratllat són meus).
[16] Ibídem. p. 144. (La versió catalana i el
subratllat són meus).
[17] IGLESIAS, C. (2006): Razón, sentimiento y utopía, Barcelona, Circulo de lectores, p. 47
( el subratllat és meu).
[18] ROUSSEAU, J. J. Discours sur l’Origine et les fondements de l’Inegalité parmi les
Hommes. Citat per IGLESIAS, C. (2006): Razón,
sentimiento y utopía, Barcelona, Galáxia Gutemberg-Círculo de lectores, p.
58 (La traducció catalana és meua).
[19] DE ROJAS ZORRILLA, F. (1607)
[20] MARCUSE, H. (1941): Reason and Revolution. Hegel and the Rise of Social Theory, Humanities
Press., Inc., NY. [ Trad. castellana: Razón
y revolución, Madrid, Alianza,1999 p. 9-10 (la traducció catalana és
meua)].
[21] MARX, K. i ENGELS, F. (1848): Manifest del Partit comunista. Sueca : Ajuntament de Sueca, 1998
traducció de Jordi Moners (edició de 1976)
traducció de Jordi Moners (edició de 1976)
[22] Ibídem p. 35-36 (el subratllat és meu)
[23]ENGELS, F. “Teoría de la violencia” en DDAA: (1930-1940): Marxismo y terrorismo, Ed. Grijalbo, Barcelona, 1975. p. 46 (La
traducció catalana i el subratllat del text són meus).
[24] Hi ha traducció catalana : Filosofia i política, Barcelona,
Edicions 62, 1971. ( traducció és de Jordi Moners, el subrratllat és meu).
[25] Ibídem, p. 243. (el subratllat és meu)
[26] POPPER, K. R. (1976): Unended Quest; An
Intellectual Autobiography. Hi ha trad. Castellana de García Trevijano, C: Búsqueda sin fin, Madrid, Alianza, 2002
. (La traducció catalana i el subratllat són meus).
[27] FERRER, J. (1978): Per l’alliberament nacional i de classe. Barcelona, Avançada, p.
185.
[28] ELORZA, A: “Los mensajes de Bin Laden” El País, 12.11.2001.
[29] HARVEY, D. (2003): The new
Imperialism. Trad. cast. El nuevo imperialismo,
Akal, Madrid, 2004,p. 141 (la versió catalana és meua).
[30] CHOMSKY, N. (2000):Rogue States:
the Rule of Force in World Affairs. Trad. castellana: Estados
Canallas, Barcelona, Paidos, 2001, p. 9 (la versió catalana és meua).
[31] Ibídem, p. 144 (la versió catalana és meua).
[32] LENIN, V. I. (1917): Hi ha
un camí que mene a la Pau
justa? Pravda, núm. 75, 20.6.1917
reproduït en Contra la guerra
imperialista, Moscou, Editorial Progreso.
pp. 290 i 291 (La traducció catalana i el subratllat són meus
[33] VALLÈS, I. (2013): Tema 3. La Geografia i l’Estat. http://ismaelvalles1.blogspot.com.es/search?updated-min=2013-01-01T00:00:00-08:00&updated-max=2014-01-01T00:00:00-08:00&max-results=7 [Consulta:16.2.16]
[34] KLARE, M. T. (2004): Sangre y petróleo. Peligros y consecuencias
de la dependencia del crudo, Barcelona, Tendencias Ed, 2006
[35] DURAND, M.F. et al. (2008): Atlas de la globalización, València,
PUV, p. 85.
[36] MARCUSE, H. (1941): Reason and Revolution. Hegel and the Rise of Social Theory, Humanities
Press., Inc., NY. Hi ha trad. castellana: Razón
y revolución, Madrid, Alianza,1999 p. 170 i 180 (la traducció catalana és
meua)].
[37] JAKSON, G.: “Frente al largo futuro” El País, 21.09.2008. Reclama la pau com a desig universal i destaca
com a perill principal l’absència de desarmament nuclear.
[38] KUBRICK, S. (1964): Dr.
Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb. Coneguda
en Espanya amb el títol de: ¿Teléfono
rojo? Volamos hacia Moscú.
[39] Entre les múltiples opinions que reclamen l’enfortiment d’aquest
instrument es pot destacar la de MAYOR
ZARAGOZA, F.: “Grandes crisis, grandes oportunidades”, El País, 15.11.2008.
[40] JAKSON, G.: Ibídem. (La
traducció catalana és meua).
[41] VERMEREN, P. (2003): La philosophie saisie par l’Unesco, Paris, Unesco, p.9. (La traducció catalana és meua).
El text es pot consultar
en http://unesdoc.unesco.org/images/0013/001327/132733f.pdf
[Consulta : 5.1.2015]
[42] MAQUIAVELLI, N. : Discorsi sopra
la prima deca di Tito Livio (1513-1519).
Hi ha trad. castellana de MARTÍNEZ TARANCÓN, A.: Discursos sobre la primera década de Tito Livio, Alianza, Madrid,
2012,
Llibre I,4 pp. 41 i 42 (el subratllat i la traducció catalana són
meus)
[43] Ibídem, llibre I,7, pp. 54-55.
[44] NOZICK, R.(1974): Anarchy, State
and Utopia,Baic Books, Inc.
NOZICK, R. (1989): The Examined Life, Simon & Schuster. Hi ha traducció castellana De C.GARDINI: Meditaciones sobre la vida, Gedisa,
Barcelona, 1992.
Nozick afirma “La posició llibertària que vaig proposar una vegada, ara em sembla seriosament
inadequada, en part perquè no entreteixia íntegrament les consideracions
humanitàries i les activitats cooperatives per a les quals deixava espais” (la
traducció catalana és meua).
[45] ALÚTIZ COLORADO, J. C. (2007):
“La moral posconvencional de J. Habermas y J. Rawls: un debate en familia”, Político, vol.12 nº2,
Bogotà.
http://www.scielo.org.co/scielo.php?pid=S0122-44092007000200003&script=sci_arttext [ Consulta: 16.1.16]
[46] LACLAU, E. i MOUFFE, Ch. (1985):Hegemony and Socialists Strategy.
Towards a Radical Democratic Politics. Verso, Londres. Hi ha traducció
castellana de LACLAU, E. : Hegemonía y estrategia socialista. Hacia una
radicalización de la democràcia, FCE,Buenos Aires, 2004, p. 9.
(He considerat en aquest cas el castellà
de Laclau com a llengua original. (El subratllat és meu)
[47] Ibídem, p. 19 (el subratllat es meu).
[48] MOUFFE, Ch. (2005): On The
Political, Routlege. Trad. cast. S. LACLAU: En torno a lo político, FCE, B.A., 2007, p.9 (La traducció catalana
i el subratllat són meus)
[49] Ibídem, p. 10 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[50] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[51] MOUFFE, Ch. (2000): The
democratic Paradox, London, NY, Verso. (la traducció catalana i el
subratllat són meus)
[52] Ibídem, p. 11 (La traducció catalana i el subratllat són meus)
[53] MOUFFE, Ch. (2013): Agonistics.
Thinking The World Politically. Verso, NY. p. 119 (La traducció catalana i
el subratllat són meus)
[54] MOUFFE, Ch. (1999): The Challenge
of Carl Schmitt. London – New York: Verso. Hi ha trad. cast. de G. MERLINO:
El desafio de Carl Schmitt, Prometeo,
Buenos Aires, 2011
[55]HABERMAS, J. (2003): "El dret internacional en la transició cap a
una constel·lació postnacional" Conferència pronunciada al Centre De
Cultura Contemporània De Barcelona (CCCB) - Goethe Institut Barcelona, CCCB, Barcelona, 30 d'octubre 2003.
La versió
catalana del text està disponible a http://www.alcoberro.info/V1/habermas1.htm#haber, [ Consulta: 5. 8. 2015].
HABERMAS, J. (2004): Der gespaltene Western. Kleine Politische
Schriften X, Suhrkamp Verlag, Frankfurt am Main. Hi ha trad. Cast. de LÓPEZ
DE LIZAGA, J.L.: El occidente escindido.
Pequeños escritos políticos X, Trota, Madrid, 2006, p.9 (la traducció
catalana i el subratllat són meus).
[56] SCHMITT, C.(1987): Der Begriff
des Politischen, Dunker & Humboldt, Berlín. Hi ha trad.castellana de R.
AGAPITO, El concepto de lo político, Alianza U. 1991.
Veure també DELGADO PARRA, M.C. “El
criterio amigo-enemigo en Carl Schmitt. El concepto de lo político como una
noción ubicua y desterritorializada” en Cuaderno
de Materiales, Nº23, 2011, pp. 175-183.
