La Geografia i l'Estat

Tema 3. La Geografia i l’Estat.

Prof. Ismael Vallès        

Situe ací el tema 3 tal i com el vam veure durant el curs 2010-11 . Únicament he revisat els enllaços. 
El tema de l'Estat hi inclou els conflictes socials i els nacionals. L'actualitat d'aquests dos apartats, nacionals i socials durant la crisi econòmica i social  començada   el 2008 presta una atenció especial a aquest tema, introduiré nous continguts   que actualitzen el tema en noves entrades

         

0. Nacions, estats i l’estat-nació.- 1. L’estat-nació  peça clau del sistema-món.- 2. La configuració dels estats a Europa, diverses solucions a les pluralitats nacionals i noves creacions d’estats.- 3. La Unió Europea ‘objecte polític no identificat’

Els estats són un dels pilars bàsics del sistema-món (veure T2) i són una peça clau en tota Geografia Política.

0.        Nacions, estats i l’estat-nació són conceptes estretament relacionats, però no sempre coincidents

Elements bàsics dels estats són: "el territori amb límits reconeguts, la població resident permanent, el Govern amb una capital, una economia organitzada i un sistema de circulació"

A banda d’aquests requisits geogràfics cal que en tinga dos  polítics: sobirania i reconeixement internacional  (Glassner i De Blij –modificat - 1989: 37-39)

·         La Nació i els nacionalismes són  elements bàsics per entendre els estats: els conflictes entre estats i dins dels estats, els conflictes entre els diferents grups existents (nacionalitats, particularismes regionals i locals...)

El concepte de nació i/o nacionalitat és més difícil de definir: "una nació és un grup raonablement gran de gent amb una cultura comuna, comparteix un o més trets culturals, com  religió, llengua, institucions polítiques, valors i experiència històrica"  (Glassner i De Blij, 1989: 40)

Utilitzant diverses fonts bibliogràfiques  vaig proposar una definició de nació que contenia els següents elements: una cultura com element diferenciador, la voluntat de la població de reconèixer-se com a grup diferenciat  i d’ auto governar-se, (...) un territori delimitat  i una història compartida (Vallès, I. 2000)[1]

Ernest RENAN (1882)^[2]: en una conferència donada a la Sorbona va donar una de les definicions de nació que ha tingut major fortuna. La França posterior a la Revolució i a la derrota de la guerra franco-prussiana es troba al darrere d’aquesta definició. En aquest cas es tracta d’una definició de nació que es basa en  la nació dominant de l’estat i ignora les nacions minoritzades:

 "Una nació és una ànima un principi espiritual. Dues coses que en veritat només són una (...) la possessió comuna d’una herència rica en records, l’altra és l’acord present, el desig de viure units"

1.        L’estat-nació  peça clau del sistema-món

L’ estat-nació o estat nacional  en el sistema-món està format per classes socials. És la unitat clau en el procés polític  i pot estar format per una o diverses nacionalitats. Pot tenir una estructura centralitzada, federal o confederal i pot formar part d’agrupacions d’estats com la Unió Europea i altres (TLC, Mercosur...) Potser democràtic o totalitari i és la unitat bàsica en els processos ideològics i polítics.

Fig. 1 L’estat manté la funció ideològica i política més important dins del sistema-món (Taylor,1994:41)

La funció ideològica i política afecta les classes socials i els grups nacionals existents en l’estat.

Un gràfic de Pounds (1972) mostra les possibles subunitats d’un estat-nació complex en el qual reconeix com a elements no coincidents límits de  l’estat, límits de la nació dominant, subnacions compactes i difuses, particularismes locals, minories estrangeres dins de l’estat, i minories nacionals situades en un estat veí.

Fig. 2 L’estat i la nació segons Pounds (1973)[3].

L’estat en el sistema econòmic (capitalista )

El paper que fa l’estat dins del sistema econòmic és el de garant i moderador de l’ordre econòmic privat i públic. Un gràfic mostra clarament aquesta funció.

En aquest mateix sentit la teoria marxista decimonònica  considera l’estat en les societats capitalistes com a part interessada en mantenir el sistema econòmic i com a enemic  de les classes populars.

Fig. 3 La funció de l’estat en el sistema econòmic global, segons J. R. Short (1982: 105).

L'estat com a moderador del sistema

Des del segle XIX i sobretot en el segle XX en Europa occidental, amb l’aplicació de polítiques reformistes de les socials democràcies i en menor mesura també de les democràcies cristianes els governs introdueixen  funcions de l’estat que suavitzen el sistema i polítiques de protecció universal que coneixem com a estat del benestar

Els governs posen en marxa polítiques amb una certa autonomia respecte a la funció principal del sistema econòmic que és afavorir l’acumulació de capital.

Com va posar de manifest Poulanzas l’Estat és capitalista perquè funciona dins dels paràmetres d’un mode capitalista de producció.

L’actuació reformista i moderadora del sistema està limitada per tant per la pròpia lògica del sistema econòmic, però és innegable.

Com mostren els períodes de crisi com l’actual, quan el sistema econòmic perilla l’estat intervé amb ajudes al sistema privat i/o amb ajudes socials que pal·lien els efectes socials devastadors de les crisis i intenten restablir el sistema.

Tal i com vam veure (Tema 2, punt 4) les propostes alternatives al sistema-món i per tant al capitalisme,  estan per assajar i tot i que són possibles, per ara no s’han aplicat amb èxit.

Tot i això,  podem reconèixer en diferents casos   funcions de l’estat com a moderador del sistema a través de l’actuació  de l’estat del benestar (Protecció social, educació i sanitat...) i del control exclusiu de l’ordre públic i la defensa.

 El comportament de l’estat serà, però, molt diferent segons la seua situació en la jerarquia del sistema- món i  segons el grau de reformes socials que s’ hagen anat introduint en la seua pràctica.

És diferent la situació en EUA que en Europa i en aquest cas és diferent per exemple Escandinàvia a l’Europa mediterrània.

El funcionament dels estats de la perifèria és completament diferent, el seu paper moderador és molt inferior i el paper de gendarme del sistema és més evident.

Podem concretar algunes de les funcions moderadores dels estats democràtics del centre en les quals l’estat apareix amb diferents funcions:

• proveïdor de serveis (educació, sanitat...) i com a regulador econòmic aplicant polítiques macroeconòmiques i creant infraestructures
• àrbitre de conflictes socials i com una institució neutra davant de propostes optatives per a la societat (p. e. en els processos de concertació social, o en les eleccions)
• aplicador de justícia distributiva
• garant exclusiu de l’ordre i la defensa

Aquestes mateixes funcions no sempre existeixen en la perifèria i en cas d’existir tampoc és similar la seua aplicació.

(P.J. Taylor, 1994: 165-168 –modificat-)

La funció econòmica de l’estat s’ha vist molt modificada per la influència creixent de la globalització amb una forta  incidència de les empreses transnacionals (Veure gràfic d’empreses del T2) i en el cas de la UE amb una translació d’importants  funcions dels estats a la UE, com per exemple la vigilància de la competència o la política monetària. Per altra banda en els estats federalitzats una part important de les competències, inclosos els pressupostos públics, s’administra des de les entitats subestatals que aproven els seus propis pressupostos. Ara bé en aquest últim cas les interpretacions objectives computen totes les administracions com a part que són de l’estat.

L’estat del benestar s’ha vist també fortament modificat per la globalització, com assenyala Castells:

“En una economia amb uns mercats centrals de capitals, béns i serveis cada cop més integrats a escala global, sembla que hi ha poc espai per a estats de benestar radicalment diferents amb nivells de productivitat laboral i qualitat de producció relativament similars” [4]

De tota manera menciona els casos de Finlàndia i Holanda en els quals s’han dut a terme amb èxit adaptacions de l’estat del benestar a la nova situació basats en acords d’augment de flexibilitat en el mercat laboral a canvi de mantenir l’estat la protecció social. Contraposa aquest model al dels EUA:

“Així, el que veiem és l’emergència de dos models molt diferenciats: d’una banda, el de l’economia del coneixement nord-americana, que fa servir una importació massiva de mà d’obra molt qualificada com a font de productivitat i innovació. D’altra banda, el model finès i, d’alguna manera, nord-europeu, que consisteix a invertir en els recursos humans nacionals, i a millorar el nivell de vida que enforteixen les fonts socials de productivitat en la nova economia del coneixement”[5]

A més a més la tendència del sistema econòmic global d’erosionar les funcions de l’estat nació s’ha vist augmentada en les darreres dècades per la política practicada pels neoconservadors que  desembocà, en paraules d’Ignacio Ramonet (1995), en el  pensament únic i que en l’ inici del segle XXI es concreta en les propostes dels  neocons (neo-conservadors).

El pensament únic connecta amb la fi de la història,

amb el predomini de l’economia sobre la política, el predomini del mercat com a regulador –darwinisme social- el lliure comerç, la globalització financera i manufacturera, la divisió internacional del treball com a manera d’afeblir les reivindicacions sindicals,  la moneda forta, la desregulació de l’economia i la indiferència respecte al cost ecològic[6]. 

M. Tatcher i R. Rigan representaven en política el corrent: menys estat, privatitzar, afeblir els sindicats i intervenir militarment quan els convenia als “interessos del país”. Aquest corrent arriba en política al punt àlgid amb les administracions de G. W. Bush.

  

        

Castells,M. (2003) es pregunta si el resultat de l’evolució econòmico-política de l’etapa actual comporta un estat més dèbil o l’aparició de l’ estat-xarxa

La tesi de Castells és que, malgrat la tendència de reculada, l’estat perd poder però no influència.

Considera que l’estat està en procés d’adaptació no de demolició:

 “situat  entre el poder de les xarxes globals i el desafiament de les identitats singulars (...)[l’estat] ha desencadenat diverses respostes estratègiques (...) el que veiem en aquests primers anys del segle XXI és la crisi de l’estat nació de l’era moderna, alhora que el retorn de l’estat sota noves formes d’organització, nous procediments per exercir el poder i nous principis de legitimitat”[7]

Com a mostra d’aquesta adaptació de l’estat, Castells addueix una interpretació de l’èxit del creixement de la UE dels anys 80:

”És el resultat  d’una alineació entre dos amplis interessos: el de les grans empreses europees que lluiten per superar els avantatges competitius percebuts en relació al capital japonès i nord-americà, i el de les elits estatals que miren de restablir com a mínim una part de la sobirania política que van perdre (...) el que es buscava no era la supranacionalitat, sinó la reconstrucció del poder estatal basat en la nació, a un nivell en el qual es pogués exercir algun grau de control sobre els fluxos globals de riquesa, d’informació i de poder”[8]

Es mostra així un notable poder de reconstrucció del paper de l’estat adaptat a la nova situació.

L’altra cara de la moneda és l’afebliment de l’estat en relació a la tecnologia militar, molt concentrada en pocs països del centre:

“Els ràpids canvis en la tecnologia militar també estan soscavant la capacitat de l’estat nació de tenir autonomia, tret dels Estats Units”[9]

El paper de la crisi de 2008-2010 mostra una altra vegada la concentració dels interessos econòmics del sistema i la necessitat de l’estat per a resoldre problemes sectorials nuclears del sistema quan les coses van mal, i per a minorar la possibilitat de crisis socials

A banda de la tendència general en època de bonança de incidir en les pràctiques defensades pel pensament únic; la crisi del 2008-2010 reforça el paper de l’estat, es produeix el relleu polític entre G.W. Bush i Barack Obama, el silenci dels neocons  i es reforça  la cooperació internacional, car no es té encara resposta alternativa al sistema i es vol fugir de conseqüències desastroses com les que va generar la gestió de la crisi del 29.

Fig. 4 intervencions d’alguns  estats del centre per a restablir el sistema financer en la crisi 2008 (El País, 15.3.09)

2.            La configuració dels estats a Europa: diverses solucions a les pluralitats nacionals. Nova creació d’estats.

La configuració dels estats a Europa.

Una breu ullada a com es configuren els estats nació a Europa és útil per a entendre el paper de l’estat en relació a la diversitat dels  grups humans interiors a l’estat: nació dominant, nacionalitats i regions pluralitat que configura majoritàriament els estats europeus actuals.

Els diferents orígens dels estats i la seua evolució moderna i contemporània ha donat peu a  diferents solucions:

a) consolidació de models que respecten la pluralitat nacional (autonòmics, federals, confederals, ...)

 b) models unitaris centralitzats, que només reconeixen la nació dominant

c) naixement de nous estats a partir de la ruptura d’estats anteriors més grans que es fraccionen.

La Geografia Política reconeix l’existència d’àrees nuclears en la formació dels estats en Europa, aquestes àrees nuclears es  poden considerar com a les àrees embrionàries dels actuals estats.  Pounds i altres autors   han identificat aquestes àrees en Europa (P. J. Taylor, 1994:137-138) D’acord amb la seua proposta es poden distingir estats amb un únic nucli, com França i Itàlia i d’altres amb diversos nuclis com Gran Bretanya, Espanya i Alemanya (Veure Fig. 5).

A tall d’exemple de les tres solucions abans mencionades,  ens aproximarem als tres models

a) Gran Bretanya i Espanya com a estats que actualment respecten una certa pluralitat nacional al seu si.

 b)  França com a paradigma de solució centralitzada.

c)  l’Europa oriental com a exemple de la solució de ruptura i creació de nous estats.

Fig 5. Àrees nuclears dels estats europeus, segons Pounds i Ball.

a) En el reconeixement de diverses nacionalitats en un mateix estat

 un origen de l’estat a partir de diversos nuclis originaris ha facilitat la solució plural en alguns casos.

Gran Bretanya ha estat fins els anys 90 del segle XX un estat unitari centralitzat que ha evolucionat a un estat amb autonomia reconeguda a Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord.

Podem distingir diversos nuclis nacionals a banda del nucli anglès dominant: són els territoris de llengües celtes de Gal·les, Irlanda, Cornualla i Escòcia.

Des dels  segles XII al XVIII es conquisten o s’incorporen per acord parlamentari  Irlanda, Gal·les, Cornualla i Escòcia.

Irlanda s’independitza en part el 1922 i a finals del segle XX[10] es retornen els parlaments a Escòcia i Gal·les en un procés de devolució dels parlaments propis (devolution), mentre a Irlanda del Nord es retorna l’autogovern la primera dècada del segle actual, una vegada pacificat el territori i després de l’acord dels unionistes i independentistes de compartir  un govern autònom dins del Regne Unit, prèvia eliminació de la lluita armada de l’ IRA i dels unionistes protestants.

El procés britànic arreplega les característiques de màxima complexitat: orígens nacionals diversos, llengües diverses, partits polítics nacionalistes, diverses religions dominants, conflictes armats amb la creació d’un nou estat i solucions d’autonomia. (Vallès, 1996)[11]

Fig. 6 Parlants de gal·lès i escocès en els anys 90

Fig. 7 Assemblees nacionals a Escòcia, Gal·les i  Irlanda del Nord. Les assemblees de les regions angleses no s’han aprovat fins ara.

El cas espanyol és mostra també de reconeixement de nacionalitats i regions dins del mateix estat.

L’origen de l’estat, un dels més antics d’Europa, és plural en quant als nuclis originaris. Podem agafar com a punt de partida la proposta de Pounds (Fig.5): Un nucli galaico-portuguès, un nucli castellà, un nucli basc i dos nuclis per a l’antiga corona d’Aragó, un a l’Aragó i l’altre  a Catalunya.

Recordem el cas espanyol

S’inicia amb una unió dinàstica entre les corones de Castella i Aragó, la qual respecta les institucions, lleis, cultures, i moneda pròpies de les parts integrants.

 La corona de Castella assumirà les restes d’Al-andalus el 1492, i Ferran el catòlic completa l’estat amb l’annexió de Navarra el 1512 respectant les institucions i la cultura del regne. Aquesta solució moderna era de fet una solució federal, car  cada unitat política conservava les seues característiques

Fig. 8 Les corones històriques A: Castella, B: Corona d’Aragó i C: Navarra  configuren la unió dinàstica de tipus federal del segle XV al segle XVIII.

Dos llargs parèntesis precedits de guerres civils, amb connexió europea, assagen  un model centralitzat d’encuny francès, el període borbònic durant el segle XVIII-XX i feixista en l’etapa franquista (1939-1975).

Entre els dos períodes centralistes hi ha intents de revisió: les constitucions republicanes del segle XIX i del XX

actualitzen la tradició federal i inicien el procés dels estatuts d’autonomia respectivament.

La constitució actual de 1978 actualitza, adapta i generalitza la solució dels estatuts d’autonomia  i reconeix  nacionalitats i  regions.

Per a entendre el cas espanyol cal constatar la forta tradició històrica de segles d’independència i després d’autogovern –Corona d’Aragó i Navarra- fins el segle XVIII.

La forta presència de llengües pròpies diferents  de la de la nació dominant les quals són ara cooficials en els seus propis territoris. Tenen  tradició literària, un ús elevat i presència en el sistema educatiu i els mitjans de comunicació:

Més de la quarta part de la població espanyola viu en territoris bilingües: 6 comunitats autònomes sobre 17.

El català i el gallec compten amb més d’un 50 % de parlants en els propis territoris i el basc amb un 25%. [12]

El desig d’autogovern es constata electoralment en alguns territoris amb partits nacionalistes capaços de formar govern en solitari o en coalició.  Constatem la persistència de lluita armada independentista, però clarament en retrocés, en el cas d' Euskalherria.

A més a més, l’autonomia  funciona i es assumida també en les regions de la nació dominant –antiga corona de Castella- en contra del que passa, per exemple a  Anglaterra.

Un quadre pot ajudar a interpretar les diferències dins de l’actual sistema autonòmic espanyol

CC.AA independents (s.XV) i/o autònomes fins el s.XVIII	CC.AA amb llengua pròpia diferent del castellà	CC.AA amb partits nacionalistes propis que governen sovint	CC.AA amb partits propis que governen en coalició amb partits estatals*
Catalunya Aragó País Valencià Illes Balears País Basc Navarra Galícia	Catalunya País Valencià Illes Balears Galícia País Basc Navarra	Catalunya País Basc	Galicia Illes Balears Aragó Canàries Andalusia País Valencià

* En el cas del País Valencià cal constatar l’existència d’una llei electoral restrictiva que exigeix superar el 5% dels vots per a entrar en Les Corts Valencianes (Parlament autonòmic). Sense aquesta restricció s’hauria consolidat la presència de partits nacionalistes i regionalistes[13].

b) La solució centralista

L’exemple paradigmàtic és França. Malgrat l’existència de diversos pobles amb llengua pròpia i autogovern històric –cas d’Occitània- . La monarquia francesa era un model centralitzat i posteriorment la Revolució francesa només reconeixia una nation i una llengua.

En l’actualitat, malgrat no reconèixer les llengües del propi territori (alemany, bretó, occità –pràcticament desaparegut -,  basc, català i cors (italià),  l’estat francès està regionalitzat

(Veure Fig. 9)

L’Espanya del període franquista (1939-75) és un perfecte exemple d’estat centralista (España una grande y libre) en el qual es van eliminar els estatuts d’autonomia de la II República i es va perseguir i prohibir l’ús públic de les llengües minoritzades, entre altres mesures feixistes.

Fig. 9 mapa regional francès. Font: Wikipedia

En Europa la tendència actual és la de reconèixer nacionalitats i regions amb diferents graus d’autonomia.

Estats unitaris centralitzats en algun període històric com els tres casos que hem estudiat han introduït reconeixements a les nacionalitats i/o han regionalitzat l’estat. Itàlia està també intentant reformar el seu model centralitzat[14].

Per altra banda hi ha estats com Alemanya i Àustria que són repúbliques federals i com Suïssa que és un estat confederal.

c)  l’Europa oriental com a exemple de la solució de ruptura i creació de nous estats.  

Un nombre important de nous estats s’han originat en Europa després de la caiguda dels estats comunistes com els de la URSS, Iugoslàvia i Txecoslovàquia.

El cas més importants és el de l’antiga URSS.

Com afirma Castells (2003):

 “La revolta de les nacions constituents de l’Estat soviètic va ser un factor important, si bé no l’únic, en el sorprenent esfondrament de la Unió Soviètica” [15] 

D’altres autors, però, afirmen que quan falla el sistema social –en aquest cas el comunisme- reapareixen les nacions : “Quan la societat fracassa, la nació apareix com la garantia última”  Segons aquestes interpretacions  el nacionalisme ha estat el beneficiari de la caiguda dels partits comunistes[16]

Molt probablement totes dues coses siguen certes ha influït de manera important en l’esfondrament del sistema i l’esfondrament del sistema ha ressuscitat antigues referències com son les nacionals. El fet és que uns 24 nous estats han aparegut en el període del canvi de mil·lenni a partir dels antics estats de la URSS, Iugoslàvia i Txecoslovàquia

1.   Armènia, 2.    Azerbaidjan, 3.     Bielorrússia, 4.     Estònia, 5.     Geòrgia, 6.     Kazakhstan, 7.     Kirguistan

8.     Letònia, 9.     Lituània, 10.  Moldàvia, 11.  Rússia, 12.  Tadjikistan, 13. Turkmenistan, 14.  Ucraïna, 

       15.  Uzbekistan

Fig. 10 Estats independents nascuts de l’antiga URSS. ( Font: wikipedia)

Durant el període revolucionar Lenin considerà necessari i útil sumar les forces nacionalistes a la revolució i es va adoptar una declaració dels drets dels pobles obrers i explotats. L’estat es va organitzar amb 15 repúbliques federals que a més tenien constitucionalment reconegut el dret a la separació. Es pretenia també amb aquesta estructura possibilitar que d’altres nacions se sumaren a la URSS en un procés internacional obert.

Recordem que ja al principi del segle XX s’independitzà Finlàndia 

Cal considerar a part el cas de les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) que van ser annexades el 1940 després d’un pacte d’ Stalin amb Hitler. Aquestes van ser les primeres en exigir la separació, no sense problemes.

 El nacionalisme rus seguí aquesta tendència separatista. Castells explica clarament el fenomen:

 “Va ser la fusió de la lluita per la democràcia i la recuperació de la identitat nacional russa sota el lideratge de Ieltsin entre 1989 i 1991 la que va crear les condicions per a la desaparició del comunisme soviètic i la desintegració de la Unió Soviètica”

“(...) Quan després de setanta-quatre anys de repetició incessant de la ideologia socialista oficial, la gent va descobrir que el rei estava nu, la reconstrucció de la seua identitat només es podia fer entorn de les institucions bàsiques: la família, la comunitat, el passat rural, a vegades la religió i, sobretot, la nació. Però no es va voler que la nació fos l’equivalent de la condició d’ estat i oficialitat, sinó una identificació personal (...) Per això, l’experiència soviètica és un testimoni de la perdurabilitat de les nacions més enllà de l’estat, i malgrat aquest estat.”[17]

El procés ha estat controlat amb una relativa manca de confrontacions armades tot i que Armènia-Azerbajan, Txetxènia i Geòrgia han mantingut i/o mantenen confrontacions puntuals que compten amb la condemna internacional.

La desintegració de l’antiga república de  Iugoslàvia ha estat més dramàtica i ha suposat el conflicte bèl·lic més important a Europa des de la II GM.

Coetani de la desfeta de la URSS és la desfeta de Iugoslàvia. Aquesta, com la URSS, era una república federal amb diverses nacionalitats reconegudes per la constitució del país: Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia-Hercegovina, Montenegro i Macedònia. Sèrbia, a més a més tenia dues províncies autònomes: Voivodina i Kosovo  

Un treball d’A. BASTIDA (1999) ens dóna  dades sobre el conflicte:

“Entre 1991 i 1999, els territoris que constituïen la República Federativa de Iugoslàvia han patit guerres successives:
- Croàcia: 1991, 1995
- Bòsnia Hercegovina (BiH); 1992-1995
- Kosovo: 1998-1999”
- Sèrbia (incloent-hi Kosovo) i Montenegro: 1999
- Els enfrontaments han tingut lloc entre els components de l'antiga República federativa i, en ocasions, hi han intervingut forces exteriors, de l'ONU i de l'OTAN. L'Estat iugoslau s'ha anat esmicolant i ha estat substituït per d'altres de més petits.”   

ELS POBLES IUGOSLAUS

Nacionalitat	Llengua	Religió	Localització	Passat polític
Eslovens	Eslovena	Catòlica	Eslovènia	Àustria (Imperi austríac)
Croats	Serbocroata	Catòlica	Croàcia, Bòsnia-Hercegovina	Hongria (Imperi austríac)
Serbis	Serbocroata	Ortodoxa	Sèrbia, Croàcia, Bòsnia- Hercegovina	Imperi otomà, imperi austríac
Montenegrins	Serbocroata	Ortodoxa	Montenegro	Independents
Musulmans	Serbocroata	Islam	Bòsnia-Hercegovina	Imperi otomà
Macedonis	Macedònica	Ortodoxa	Macedònia	Imperi otomà
Albanesos	Albanesa	Islam	Kosovo, Macedònia, Montenegro	Imperi otomà

Fig. 11 Pobles a l’antiga Iugoslàvia, segons BASTIDA, A. 1999 [18].  (he modificat 
lleugerament algunes dades)

Un mapa animat de l’antiga república ens mostra el procés de creació d'estats, incloent la independència de Kosovo.

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/85/Breakup_of_Yugoslavia.gif

[Consulta: 30.10.13]

El procés de ruptura de l’estat i el naixements de 7 nous estats ens dóna idea de la complexitat de la zona dels Balcans (el terme balcanització és sinònim de fractura i confrontació de pobles).

El mateix naixement de l’estat en el tractat de Versalles a l’igual que Txecoslovàquia s’ha considerat com una solució artificial. La creació d’aquests estats no és comparable als processos dels estats europeus occidentals que hem estudiat abans.

L’explicació d’aquesta explosió violenta de l’estat, amb milers de morts i escenes dantesques obeeix segurament, a més de a la complexitat que la mateixa república federativa reconeixia i de la caiguda del partit comunista que feia de control ferm (Hobsbawn, 1991, dóna aquesta raó com a fonamental) a la manca de flexibilitat dels líders polítics i especialment de Milosevic.

Un altre exemple de separació d’estats és el de l’antiga Txecoslovàquia república federativa que ha donat lloc als dos nous estats de Txèquia i Eslovàquia.

Els procediments parlamentaris i l’absència de violència són els trets positius d’aquesta divisió.

Hem centrat l’anàlisi, per raons de proximitat, en Europa, però el dinamisme dels nacionalismes no es  limita al cas europeu.

A banda del fenomen europeu s’assenyala la importància del nacionalisme arreu del món:

Etiòpia,Sri Lanka, Guatemala, Guaiana, Nova Zelanda, Fiji, Pakistan, Sudan, Xina. El nacionalisme afecta  els estats del centre i de la perifèria, antics estats (Gran Bretanya, França, Bèlgica i Espanya) i nous, democràcies i a dictadures, i als estats en els quals predomina qualsevol religió Kylincka (2003)[19]

Una conclusió sobre la relació entre nacions i estats  en el moment present ens pot portar a moltes reflexions.

La història no s’ha acabat  (Veure  el T2)

Els nacionalismes, com els conflictes de classe en relació al sistema econòmico-polític, continuen manifestant-se i els estats els assumeixen i resolen de moltes maneres.

L’observació de P. Taylor (1994) sobre la relativa inutilitat dels processos de separació per respectar nacionalitats pot ser útil, per entendre la complicació de com encaixar minories i majories nacionals en un estat.

Fig. 12 unionistes-separatistes (Taylor, 1994)

Les solucions totalitàries i excloents desemboquen habitualment  en conflictes armats (guerres de separació i violència terrorista)

Els processos estatals que fan compatibles situacions nacionals diverses; les separacions amistoses i les solucions supraestatals com les de la UE es demostren vies de solució socialment acceptables.

3.            La Unió Europea ‘objecte polític no identificat’

Aquesta va ser la menció que va fer Jacques Delors de la UE i és una bona manera de dir que la UE és una invenció política única que no encaixa en cap model. No és un  estat-nació, ni tampoc una  associació laxa d’estats. És una associació que manté  d'una banda un funcionament supranacional, amb solucions pactades que estan per damunt dels estats i que suposen una cessió de la seua sobirania tradicional  i d'altra banda un funcionament amb solucions més laxes o intergovernamentals.

La UE és un escaló entre l’estat nació i el sistema-món.

“La Unió Europea (UE) és única. No és un Estat federal com els Estats Units d’ Amèrica, car els seus Estats membres continuen essent nacions [estats-nació] sobiranes independents. Tampoc no és  una organització purament intergovernamental com ho són les Nacions Unides, perquè els  Estats membres posen en comú part de la seua  sobirania, guanyant axí una major influència i força col·lectiva de la que tindrien actuant per separat.

Comparteixen la seua sobirania prenent decisions conjuntes  a través d'institucions compartides com el Parlament  Europeu , que és elegit pels ciutadans, i el Consell,  que representa els governs nacionals. Decideixen basant-se en les propostes de la Comissió Europea, que representa els interessos de la UE en el seu conjunt” [20]

• La UE connecta d’una banda amb la història de les confrontació bèl·liques entre nacions-estat en Europa, en les quals s’arribà a exaltacions nacionalistes extremes i a la major destrucció de persones i bens de la Història.

• Es relaciona amb el pilar econòmic del sistema-món, ja que és una manera d’intentar preservar i desenvolupar econòmicament el propi espai front les altres àrees econòmiques (EUA i Japó i la Xina...) Una vegada acceptats el principis polítics bàsics inicials, la manera de funcionar es basa  fortament en actuacions econòmiques, sectors bàsics (CECA, 1952), resta de sectors econòmics (CEE, 1957), la pràctica de proteccionisme agrícola en relació a l’exterior i actuacions de fusió d’empreses i impulsos en I+D+i sobre tots els sectors econòmics.

• Té a veure inicialment amb la confrontació de blocs. Fou, entre altres coses, un intent de fer possible la resistència d’ Europa Occidental front el model comunista soviètic que apareixia fort després de la II GM (els EUA posaren en marxa el pla Marshall que es considerat un precedent de la CEE en tant en quant obligava els estats europeus a gestionar conjuntament l’ajuda americana).

Els tractats i les institucions són les peces clau en el funcionament de la UE (Veure fotocòpia de M. Cini).

Diverses publicacions sobre  la UE  mostren clarament les institucions i el seu funcionament

http://ec.europa.eu/archives/publications/booklets/eu_glance/53/2006-es.pdf

  [Consultes: 30. 10. 13] 

Els tractats funcionen de fet com el corpus legal constitucional de la UE.  L’ intent frustrat d'aprovar una Constitució europea o la solució alternativa del tractat de Lisboa (2009) fa poc ratificat,  compilen i agiliten aquest corpus legal.

L’executiu esta representat per la Comissió europea  i el Consell europeu.

El poder legislatiu està format pel Parlament Europeu i el Consell

El judicial pel  Tribunal de Justícia.

Aquestes dues  institucions representen el predomini de les lleis d’àmbit europeu sobre les d’àmbit estatal.

El Banc Central Europeu representa, a més la unitat monetària. Una de les bases de qualsevol estat.

Completen aquestes institucions bàsiques, les següents:

-        El Tribunal de Comptes

-        El Comitè Econòmic i Social

-        El Comitè de les Regions

-        El Banc Europeu d’Inversions

-        El Síndic de greuges europeu

El Parlament europeu inicialment nomenat pels govern i actualment elegit directament pels ciutadans ha anat consolidant la funció legislativa que comparteix amb el Consell europeu

(Veure composició en enllaç supra)

L’elaboració de normes europees, actualment suposa més dels dos terços del total normatiu que afecten els ciutadans europeus.

Fig. 13 presa de decisions a la UE, segons El funcionamiento de la Unión Europea

Ampliacions de la  UE i posicionaments front el seu futur.

Les successives ampliacions de la UE a partir dels sis països fundadors dels anys 50, marquen l’èxit de la creació de la UE i l’evolució política i geopolítica del continent.

a.            Etapa primera: França, Alemanya, Itàlia, i el Benelux.

b.            Ampliació de 1973: Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca

c.            1981: Grècia/ 1986: Portugal i Espanya.

d.            1994 Suècia, Finlàndia i Àustria

e.            2004: Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Eslovènia, Xipre i Malta.

f.             2007: Bulgària i Romania

L’ampliació de 1973 mostrava el retard britànic en acceptar la pèrdua de l’hegemonia i en reconèixer  l’èxit de la CEE,   més sòlida i amb un creixement econòmic major  que el de  l’ EFTA.

L’ampliació del 1981-86 suposava l’èxit de la democràcia en els països mediterranis que fins els anys 70 havien mantingut dictadures feixistes

L’ampliació dels anys 90 amplia al centre i al nord la UE amb països neutrals

Les ampliacions de 2004 i 2007, suposen la consolidació del model democràtic occidental i la superació de blocs al continent (no sense problemes)

Dues posicions principals  pel que fa al futur de la UE es poden resumir grosso modo en:

-        Avançar en la unitat política: F, D, I, BENELUX, E, P. i fins i tot en la defensa. L’Adhesió a la moneda única marca també una frontera en el compromís per la unitat

-        Mercat únic sense avançar en la unió política ni  defensa: GB, Escandinaus i en part membres de l’Est. (euroescèptics)

Però aquesta classificació conté avanços i reculades com es va comprovar en el procés de ratificació de la anomenada ‘Constitució europea’

• La defensa continua essent un assumpte dels estats nació i/o de l’ OTAN de la qual formen part la major part dels països de la UE.

S’ha creat un exercit europeu embrionari i hi ha el projecte de construir un pilar europeu de la OTAN, però en aquest apartat encara no s'ha resolt de manera unitària.

 Hi ha diferents posicions: països amb armes nuclears, països membres de l’OTAN i d’altres neutrals.

Fig 14  Estats membres de l’OTAN en Europa

Font: Wikipedia http://ca.wikipedia.org/wiki/OTAN [Consultes: 30. 10. 13] 

La UE : Una identitat nacional supraestatal?

La situació actual de la Unió Europea, després de més de mig segle del començament del procés d’unificació, permet introduir una nova escala dels fenòmens nacionalitaris. La unificació europea en curs cada vegada més situa clarament el conjunt europeu com una unitat amb forts vincles comuns: la dissolució de les fronteres internes (actualment els controls de les fronteres estatals entre Espanya- Portugal i Espanya - França, per exemple, són habitualment inexistents i així amb tots els països del grup Schengen), la unió monetària i la importància del nombre de lleis comunitàries del corpus legal existent obliga a percebre la realitat de la Unió com un tot.

Malgrat això, les consultes populars fetes sobre temes europeus a escala estatal acaben generalment amb resultats contraris a la Unió (Irlanda sobre el tractat de Niça; Dinamarca i Suècia sobre l’Euro; França i Holanda sobre el projecte d Constitució europea; Irlanda sobre el Tractat de Lisboa...) mentre les consultes electorals de principis del segle XXI assenyalen un clar augment de la incidència de l’extrema dreta a bona part dels països europeus (Àustria, Itàlia, França, Holanda, Dinamarca i Portugal, Hongria...) en declivi el 2009, certa recuperació el 2010. Això suposa un intent de reafirmació dels nacionalismes basats en l’estat-nació i qüestiona la construcció europea en curs. Entre aquestes dues realitats es mou el procés de construcció europea.

-        La identitat europea i els límits orientals, d’acord amb H. Schmidt ^[21]

La UE va crear en el seu moment una simbologia europea ja acceptada, com és la bandera blava amb dotze estels que oneja als edificis oficials i que figura a les matrícules dels cotxes i un himne europeu tret d’una simfonia de Beethoven. Aquesta simbologia, però, està lluny de desencadenar les passions de les banderes “nacionals”.  Malgrat  aquest fet, com ja assenyalava  Ortega  y Gasset  (Schmidt, 2002:186): els europeus comparteixen  el vuitanta per cent del  patrimoni de les idees i només el 20 per cent restant correspon a les diferents pàtries. Helmut Schmidt (2002: 170-172) destaca l’existència del saber i de símbols comuns, basats en la receptivitat als impulsos i creacions dels veïns i  es pregunta si no seria hora de definir, (...) " al costat de les nostres identitats nacionals, [o plurinacionals] una identitat comuna europea, i fer-li lloc a les nostres consciències. Ell identifica aquesta identitat comuna: Es tracta  en primer lloc de  la cultura en sentit estricte: la religió, filosofia, ciències, literatura, música, arquitectura, pintura. Seguidament el concepte s’estén a la cultura política, basada en els ideals de la dignitat, la llibertat i la igualtat dels drets de la persona. És la cultura de les constitucions  democràtiques, de l’estat del dret amb un ordre jurídic privat i públic, i de  la separació rigorosa entre el poder profà i l’Església. És també la cultura de l’estat del benestar i de la voluntat de justícia social. La identitat comuna abraça la cultura econòmica de l’agricultura, l’empresa o el comerç privats, del mercat i dels sindicats lliures, de la confiança en el valor dels diners, de la protecció legal front l’explotació dels treballadors per part dels empresaris, i dels consumidors per part de les empreses o monopolis" ^[22]

La idea identitària europea d’aquest polític és complementària de la dels estats. Els límits d’Europa, segons Schmidt exclouen Rússia per considerar-la una potència geopolítica a part de la  resta d’Europa i a Turquia. (En aquest punt hi ha també divisió actualment)

-        Dues tendències contraposades: el declivi del nacionalisme d’estat i augment simultani de l’extrema dreta de tendència nacionalista en  la dècada actual.

L’existència de la UE ha limitat i ha fet superar  els nacionalismes d’estat.

Estudis fets a partir de les enquestes de l’Eurobaròmetre assenyalen clarament la caiguda de les persones que es declaren molt fortes sobre la seua nacionalitat. S’ha passat així d’un 41 % de ciutadans que es declaren fortament nacionalistes [del propi estat europeu] el 1982 a un 28 % el 1994. És un fet que la identitat nacional  d’avui es complementa amb d’altres identitats com l’europea i com la ja estudiada de les nacionalitats sense estats. Les dades de l’eurobaròmetre 53 de la primavera de 2000 assenyalen un equilibri entre idea de nacionalitat [d’estat nacional] i idea de sentiment europeu 

( W. HUTMACHER, 2002)^[23]

Cal reconèixer que l’ invent polític europeu més important del segle XX, que és sense dubte la creació de la Unió Europea, s’ha fet pels polítics més que pels pobles. Els ciutadans han reconegut la bonança de l’ invent una vegada que l’han vist funcionar, però els forts sentiments nacionalistes continuen existint. La participació ciutadana dèbil en el projecte es coneix com dèficit democràtic.

-        La identitat-projecte segons M. Castells, 2003^[24]

Castells interpreta la construcció europea en el procés de globalització i de revolució de la informació vigents.  De la mateixa manera que Schmidt pensa que "la unificació europea, en una perspectiva a llarg termini, exigeix una identitat europea".

Identifica aquesta identitat després de descartar alguns factors com el de la religió: "...la separació de l’Església i l’Estat, i la tèbia religiositat de la majoria dels europeus exclou el cristianisme com a font d’identitat", encara que reconeix que la reacció antiislàmica generalitzada assenyala la persistència de l’esperit de creuada. També exclou la democràcia perquè no és exclusiva d’Europa i perquè la seua expressió a través de l’Estat-nació es troba en crisi. Igualment li sembla inapropiada la identificació a través de l’ètnia, o de la defensa d’interessos econòmics (Europa com a fortalesa). No existeix una identitat europea, en la seua opinió, però es podria construir com a complement de les identitats nacionals, regionals i locals. Com a "identitat projecte...es a dir, un programa de valors socials i objectius institucionals que atrauen a una majoria de ciutadans sense excloure a ningú en principi... La llibertat, la igualtat i la fraternitat; la defensa de l’estat del benestar, de la solidaritat social, del treball estable i dels drets dels treballadors; la preocupació pels drets humans universals i la situació precària del Quart Món; la reafirmació de la democràcia i la seua extensió a la participació ciutadana en l’ àmbit local i regional; la vitalitat de les cultures arrelades a la història /  el territori, expressades sovint en la llengua, sense rendir-se a la cultura de la virtualitat real" (CASTELLS, 2003:409)

---

[1] VALLÈS I SANCHIS, I. (2000): “Nacionalismes al País Valencià: una proposta de tipologies des de la Geografia Política” , Cuadernos de Geografía, 67/68, València .

[2] RENAN, E. (1882): Qu’est-ce qu’une nation? PUV, p. 226.

[3] POUNDS, N. G. (1973): Political Geography, McGrau-Hill, NY. Citat per A. L. Sanguin (1981)

[4] CASTELLS, M. (2003): L’era de la informació. Barcelona, UOC, Vol. II, p. 355, (el subratllat és meu)

[5] Ibídem, p. 356

[6] ESTEFANÍA, J. (1997): Contra el pensamiento único, Madrid, Taurus.

[7] CASTELLS, M. (2003): L’era de la informació. Barcelona, UOC, Vol. II, pp 343-344, (el subratllat és meu)

[8] CASTELLS, M. (2003): L’era de la informació. Barcelona, UOC, Vol. II, pp 370-371, (el subratllat és meu)

[9] Ibídem, p. 367

[10] Ken LOACH  (2006) : The Wind That Shakes the Barley  (El viento que agita  la cebada)  Li va dedicar un film a la guerra d’independència irlandesa.

[11] VALLÈS, I. (1996): “El Regne Unit, com a estat plurinacional” Cuadernos de Geografía 59, pp. 155-170, València, PUV.

[12] En alguns territoris com el País Valencià, Navarra i Galícia el PP (UPN en Navarra) practica una política de reducció de la llengua pròpia

http://ismaelvalles.blogspot.com/ [Consulta: 24. 10. 13]

[13] Sobre nacionalisme al País Valencià es pot veure

VALLÈS, I.(2000): “Nacionalismes al País Valencià: una proposta de tipologies des de la geografia política”, Cuadernos de Geografía,67-68,  2000, Univ. de València, pp. 219-239

[14]  Veure el número monogràfic de Limes: http://temi.repubblica.it/limes/esiste-litalia-dipende-da-noi/2957   http://temi.repubblica.it/limes-esiste-l-italia/  [Consulta: 24. 10. 13]

[15] CASTELLS, M. (2003): “Les nacions contra l’estat: la desintegració de la Unió Soviètica i la comunitat d’Estats Independents” en L’era de la informació. Barcelona, UOC, Vol II, pp. 60-70.

[16] HROCH, M. (1991):  Citat per HOBSBAWM, E. (1991): Naciones y nacionalismo desde 1780, Barcelona, Crítica, p. 183 i 177(la traducció catalana de la cita és meua)

[17] CASTELLS, M. (2003): “Les nacions contra l’estat: la desintegració de la Unió Soviètica i la comunitat d’Estats Independents” en L’era de la informació. Barcelona, UOC, Vol II, pp. 69-70. (el subratllat és meu).

[18] BASTIDA, A. (1999): LES GUERRES DE L'ANTIGA IUGOSLÀVIA

http://edualter.org/material/kosovo/Bastida/index.html#final    [Consulta: 30.10.13]

[19] KYLINCKA, W. (2003): La política vernácula. Nacionalismo multiculturalismo y ciudadanía. Barcelona, Paidos.

Citat per ROMERO, J. i NOGUÉ, J. “Globalización y nuevo desorden mundial” en Geografía Humana, Barcelona, Ariel, 2004 p. 125.

[20] COMISIÓN EUROPEA (2008): El funcionamiento de la Unión Europea. Comunitats Europees, Luxemburg, Oficina de Publicacions Oficials de les Comunitats Europees  (la traducció catalana i el subratllat són meus)

A més a més sobre la UE són bàsics:

FONTAINE, P.(2008): Doce lecciones sobre Europa, Comunitats Europees, Luxemburg, Oficina de Publicacions Oficials de les Comunitats Europees: http://ec.europa.eu/publications/booklets/index_es.htm [Consultes: 23. 3. 11] 

CINI, M. (2007): European Union Politics, Oxford Univ. Press, GB.

[21] SCHMIDT, H. (2002), La autoafirmación de Europa. Perspectivas para el siglo XXI, Barcelona, Galaxia de Gutenberg.

[22] Ibídem, p. 170. La traducció catalana  i el subratllat és meu.

[23] HUTMACHER, W. (2002), “Étique, valeurs et citoyennités a l’école”, Futuribles 271, pp. 34-47.

[24]CASTELLS, M. (2003), L’era de la informació: economia, societat i cultura. UOC, Barcelona.

Vol III, pp, 408-9. Hi ha versió castellana en,  Madrid, Alianza. .La Geografia i l'Estat