Nuclis temàtics per a una geografia crítica: les
propostes de D. R. Stoddart i D. Harvey.
Ismael Vallès
Resum
L'autor introdueix el
concepte de geografia crítica i comenta dues reflexions sobre la geografia. Les
aportacions de D. R. Stoddart a Berkeley el 1986 i D. Harvey a Heidelberg el
2004. Llurs propostes propugnen una geografia crítica compromesa amb el
coneixement i amb la solució dels problemes ambientals i socials del seu temps.
Abstract
The author introduces the concept of critical geography and discusses two reflections
on geography. The contributions of D. R. Stoddart at
Berkeley in 1986 and D. Harvey at
Heidelberg in
2004. Their proposals advocate a critical
geography committed with the knowledge and the
solution of environmental and social problems of his time.
Paraules clau:
Geografia actual,
ciència crítica, geografia crítica, David R. Stoddart, David Harvey,
neoliberalisme, desenvolupament desigual.
Keywords:
Current geography, critical science, critical geography, David R. Stoddart, David Harvey, Neoliberalism, uneven development.
Current geography, critical science, critical geography, David R. Stoddart, David Harvey, Neoliberalism, uneven development.
0.
Una geografia com a part de la ciència crítica
Alguns
geògrafs en els anys 80 i 90 del segle
XX constaten el fracàs de la geografia radical en la mesura en que el sistema
que aquesta pretenia substituir no solament no ha caigut sinó que s’ha
enfortit.
Conscients
d’aquest fracàs cerquen noves propostes
capaces de substituir la geografia radical per altres corrents capaços de
generar un canvi del sistema per altres vies diferents de “la revolució”.
No tots
accepten els postulats de la proposta postmodernista, així des de la filosofia
J. Habermas entre altres constata que si
bé la consciència política de finals del segle està esgotada, els defectes constatats
en l’aplicació de la Il ·lustració
només es poden superar amb més il·lustració.
Postulen un
coneixement teòric lliure de coercions i orientat a l’acció. Segons Habermas, i
el corrent filosòfic que ell representa, la
ciència crítica pot canviar la
formació social de la que forma part, és a dir pot reformar la societat.
La teoria
crítica retorna al científic la responsabilitat de canviar la societat: és
possible –dirà- l’elecció entre treballar al servei dels poderosos (“el capital
explotador”) o al servei dels pobres i explotats.
La ciència
pot produir així una emancipació a través de l’autoreflexió. Es possible unir
investigació i acció destinades a capacitar els pobres dins de les seues
pròpies comunitats i a mobilitzar-los per a que empreguen una participació
política generalitzada (Unwin,T 1992) [1].
És a dir la
ciència torna a ésser considerada com un instrument fiable i útil front la
desconfiança del postmodernisme i la participació política es considera un instrument
més eficaç per canviar la societat que la ruptura violenta.
El diccionari
de geografia humana d' Oxford ens dóna una resposta plausible sobre quines
temàtiques considera com a preferents la geografia crítica:
“[ La
geografia crítica] se centra en
l'oposició a les relacions de poder repressiu i injust: en el capitalisme, la
classe, el colonialisme, la discapacitat, l'origen ètnic, el gènere, la raça i
la sexualitat. Com a tal, els geògrafs crítics subratllen el paper de la
dominació i la confrontació en la producció i reproducció del paisatge, el lloc
i l'espai”[2]
Una extensió d’aquesta
definició a la geografia física podria posar l’èmfasi en la defensa del medi natural
com a recurs, en l’estudi de les relacions ecològiques considerades de manera
inter-relacionada i holística i, si s’escau, en establir les anàlisis
pertinents per a la denúncia de l’acció antròpica quan desencadena
inadmissibles impactes desequilibrants en el medi natural.
En aquesta
línia crítica podríem situar entre altres la geografia de D. R. Stoddart i la
tercera etapa de D. Harvey i fora de la geografia però amb elements de contacte
útils amb aquesta disciplina la producció del sociòleg Manuel Castells.
Tot i que
centre aquest assaig en dues aportacions dels dos geògrafs suara mencionats, la
geografia crítica és extensa i aportacions com les de McGuirk, P. i O'Neill, P.
(2012), per exemple, ens situen el problema de la vulnerabilitat social en
l’estat postestructural i la necessitat de les investigacions compromeses en la
solució dels problemes socials actuals[3].
Dues reflexions de reconeguts geògrafs en relació a la geografia
Les aportacions
teòriques de geògrafs de prestigi en llur disciplina ens aprofiten per a
senyalar dreceres útils al conjunt dels geògrafs. Dues aportacions teòriques en
sengles conferències van marcar en el seu moment línies de discussió de la
geografia. La primera va ser presentada per David R. Stoddart en el Carl O. Sauer Memorial celebrat a la Universitat de
Berkeley el 1986[4]. La segona va ser llegida
per David Harvey en la
Hettner-Lecture 2004 a la
Universitat de Heidelberg[5].
Amb l’excusa de
recordar les aportacions dels geògrafs C. O. Sauer i A. Hettner, els geògrafs
actuals reflexionen i donen el seu parer sobre la ciència geogràfica.
1. La proposta temàtica
integradora de david r. Stoddart (1986)
En les dècades finals
del segle XX, la geografia, després d'haver assolit durant el segle l' estatus
de ciència situada de ple en el sistema educatiu, des de les universitats a les
escoles primàries, ha superat els canvis de paradigma metodològic que havien
sacsejat la disciplina, a l'igual que al conjunt de les ciències socials.
La geografia havia
assumit el mètode quantitatiu primer, la ciència radical després i la ciència
crítica a les acaballes del segle XX i principi de l’actual.
Qualsevol mètode capaç
de llegir i interpretar correctament la realitat és un mètode considerat vàlid.
És això el que representa la figura 1
Fig. 1 Dibuix anònim
publicat el 1989 i reproduït de la publicació del Museu Albert Kahn: Jean Brunhes autour du monde, Boulogne,
1993, p. 332.
A la part inferior
l'esquema manuscrit de la figura reprodueix un gràfic de Johnston (modificat) situant
la ciència i l'art actuals en relació al sistema econòmic.
Stoddart, quan
defensà la seua conferència, havia destacat en treballs de biogeografia i
història de la geografia. En la seua intervenció repassa l’evolució històrica
de la geografia i l’èxit de la seua introducció en el conjunt del sistema
educatiu europeu i americà, però destaca el pessimisme dels geògrafs contemporanis
seus sobre la disciplina, a bona part dels quals veu sumits en la desorientació
en lloc de situar-se en el que considera un justificat orgull:
“ La paradoxa és la següent: en
lloc d’assolir la cresta de l’ona, de celebrar el segle transcorregut, de construir
sobre allò aconseguit, trobe a molts dels nostres col·legues abatuts, apesarats,
desil·lusionats, quasi literalment desesperançats, no només sobre la
geografia com és avui dia, sinó com haurà d’ésser en el futur” [6]
Stoddart assenyala clarament la causa del pessimisme. Els geògrafs no
saben identificar correctament la funció de la geografia. Els excessos
d’especialització, sense saber connectar la Terra i la Vida[7] que serien la base
ineludible del treball geogràfic. No saber resoldre positivament aquesta
relació és la causa de la pèrdua de confiança en la pròpia disciplina. Senyala
un doble perill per a la geografia:
“La geografia física fora d’una
trama general perd la seua coherència (...) esdevenim
especialistes en edafologia, en geomorfologia, en biogeografia més orientats
devers les disciplines afins que a un nucli comú (...) La geografia humana entesa com a ciència exclusivament social perd la
seua identitat –ha de competir amb la sociologia, amb l’economia, amb
l’antropologia- Però a favor seu, no en el nostre”[8]
En la seua argumentació destaca l’aportació
dels geògrafs de l’etapa fundacional de la geografia començant per Johann i
Georg Forster i continuant per Humboldt, Ritter, Ratzel, Ritchthofen o Hettner
a més de mencionar a Sauer a Vidal i a Hartshorne.
Una solució a les desil·lusions de tants
geògrafs i als efectes desestructuradors d’especialitzacions mancades de
referències de conjunt, rau, en opinió d’ Stoddart, en saber identificar els
problemes geogràfics producte de la relació dels humans amb el medi:
“problemes que no són de geomorfologia, o
d’història, o d’economia, o de sociologia, sinó problemes que són geogràfics”.
I proposa també la utilització de la capacitat
de treball dels geògrafs per a alleujar i resoldre els problemes que estudien,
en el que podem considerar una aproximació a una geografia compromesa i
solidària.
La crítica del geògraf britànic a molts dels
seus col·legues és explícita i se situa en un doble vessant. D’una banda
considera innecessaris alguns treballs poc fonamentats i banals:
“tinc molt poca
paciència amb els que s’autodenominen geògrafs i ignoren aquest reptes [es
refereix a l’explicació de la relació dels humans amb la natura]. No puc considerar seriosament aquells que
promouen com a temes dignes d’investigació qüestions com la influència
geogràfica en el cinema canadenc o la distribució dels establiments de menjars
ràpids a Tel-Aviv” [9]
D’altra banda considera erroni aplicar models
basat en la realitat urbana del món occidental a d’altres realitats:
“Molts d’aquests
estudis es redueixen als estrets horitzons de les àrees i situacions urbanes i
industrials anglo-americanes, on potser els resulte més fàcil als autors el
convenciment que el món físic no existeix. Els geògrafs s’han oblidat –i resulta
extraordinari haver de dir-ho– que algunes parts de la terra són altes i altres
baixes; que algunes són desèrtiques, altres boscoses, altres herbàcies, o estan
cobertes de gel” [10]
Com a mostra d’una geografia equilibrada entre
els factors físics i humans i útil en el panorama de les ciències de la terra i
de les ciències socials, Stoddart aplica la seua proposta a l’estudi de la
geografia de Bangladesh, on integra els mètodes de quantificació, on assenyala
les causes humanes de l’augment dels problemes ambientals, centrant el seu
estudi en les causes i els efectes de les inundacions de la zona i on critica
el mimetisme erroni d’aplicar mecànicament les solucions vàlides en altres
medis físics i humans, com el dels Països Baixos, a aquesta àrea.
2.
els impactes socials del neoliberalisme i una teoria sobre el desenvolupament
desigual segons david harvey (2004)
Harvey defensà dues
conferències en les sessions de la Hettner-Lecture 2004 a la
Universitat de Heidelberg. Dedicà la primera de
les dues conferències en honor d’Alfred Hettner a explicar la irrupció del
neoliberalisme i els seus impactes socials a escala global.
La segona conferència
de Harvey [11] va incloure
específicament la temàtica del desenvolupament desigual que tornava a tractar, des
d’un angle diferent, en una publicació posterior (2005b) amb un capítol titulat
també Desenvolupaments geogràfics
desiguals [12].
La doble aportació de
Harvey en aquesta conferència és molt més extensa que l’anteriorment comentada
de Stoddart. Totes dues conferències es van publicar el 2005. La conferència
amb el títol “Neo-liberalism and the
restoration of class power” ha estat posteriorment ampliada en una altra
publicació amb el títol, en la traducció castellana, de Breve historia del neoliberalismo (veure nota 11). En ambdós textos
posa de manifest la consolidació exultant del neoliberalisme considerat com a
“restauració del poder de la classe dominant” És, de fet, una aportació
fonamentalment d’història de la recent etapa del capitalisme global narrat a
través de les polítiques i de les connexes economies practicades en l’etapa que
ha precedit la crisi, encara inconclusa, de 2009. La crisi en curs a hores
d’ara, s’entén clarament amb les bases que explica de manera extensa i
documentada en el llibre sobre neoliberalisme publicat el 2005. Occident i
orient, economia i guerres imperialistes com la de l’Irak s’expliquen de manera
plausible pel geògraf britànic en les pàgines ara comentades. El geògraf es
comporta ben bé com un historiador contemporani, contradient així en part la
seua pròpia afirmació de l’etapa quantitativa en la que afirmava que la geografia
s’ocupava dels fets actuals sense dedicar-se a esbrinar etapes anteriors[13].
Harvey justifica la
seua aportació tot destacant el punt d’inflexió que suposaren els canvis
internacionals iniciats a finals de la dècada dels anys 70 en les societats
dirigides per Den Xiaoping a la
Xina , Reagan als EUA i Thatcher a la Gran Bretanya.
La conferència sobre
el neoliberalisme i els llibres posteriors pretenen omplir el buit explicatiu i
interpretatiu del neoliberalisme “amb un
relat político-econòmic sobre el seu origen i la seua incidència”:
“Tenim moltes anàlisis
generals sobre les transformacions globals
i els seus efectes però ens manca –i
aquest llibre pretén omplir
aquest buit– un
relat político-econòmic de l’origen del
neoliberalisme i de com ha
proliferat de manera generalitzada
Un capítol sencer
dedicat a l’Estat neoliberal explica com el neoliberalisme es comporta de forma
contradictòria constrenyent i atacant la protecció social pròpia de l’estat del
benestar mentre pretén defensar les llibertats individuals. Defensa a ultrança
el lliure mercat i l’abolició de barreres comercials però és incapaç de
controlar les tendències monopolistes. Es declara partidari de la democràcia
que es pretén imposar a escala global, però a l’ensems introdueix en la
pràctica la sospita sobre el sistema democràtic i s’inclina a favor de formes
de govern basades en les elits i els experts[15].
“En cas de conflicte l’Estat
neoliberal afavorirà de manera invariable la integritat
del sistema financer i la
solvència de les institucions financeres sobre el benestar de la població o la
qualitat mediambiental” [16]
Destaca Harvey, a
més, la utilització que es fa de la tecnologia a l’Estat neoliberal:
“ Hi ha una connexió interna
entre el dinamisme tecnològic, inestabilitat, dissolució de vincles socials de
solidaritat, degradació mediambiental, desindustrialització, canvis accelerats
en les relacions espàcio-temporals, bombolles especulatives i
La tendència general a la
creació de crisis al sí del capitalisme” [17]
Connecta el
neoliberalisme amb el moviment dels neocons
als EUA. L’aportació dels neoconservadors permetia al neoliberalisme
desfer-se del vel d’antiautoritarisme que mantenien teòricament ja que
introduïen amb claredat la preocupació
per l’ordre d’una banda i per la
moral de l’altra. Sobre la idea de moral que els neocons mantenen, Harvey, citant altres fonts, especifica els seus
continguts:
“Les valors morals es
concentraren en el nacionalisme cultural, la superioritat moral, el
cristianisme (d’un determinat tipus evangèlic), les valors familiars en relació
a qüestions com el dret a la vida i en l’antagonisme respecte als nous
moviments socials, com el feminisme, els drets dels homosexuals, l’acció
afirmativa o l’ecologisme”[18]
El relat sobre el
neoliberalisme d’aquest geògraf inclou un apartat específic als Desenvolupaments geogràfics desiguals i
un altre dedicat a les característiques específiques del neoliberalisme aplicat
a la Xina.
La preocupació de
l’autor sobre la necessitat que el discurs científic es comprometa de manera
clara en la solució dels problemes que analitza es posa de manifest des de l’inici:
“D’altra banda, abordar aquesta
història [del neoliberalisme] des
d’una perspectiva crítica aprofita per a proposar un marc per a identificar
i construir acords polítics i econòmics alternatius” [19]
La preocupació per
afavorir alternatives està present en tot el llibre i de manera específica en
els dos capítols finals: El
neoliberalisme a judici i L’horitzó
de la llibertat.
El judici del neoliberalisme
comença per la constatació del fracàs comparatiu de les taxes de creixement de
l’economia mundial d’aquesta etapa comparades amb les taxes dels períodes
anteriors i en la comparació dels resultats econòmics de la Gran Bretanya , clar
exemple neoliberal, pitjors que els aconseguits a Suècia amb la socialdemocràcia.
El domini
propagandístic del neoliberalisme en els mitjans de comunicació dominats pel
capital propagava la fal·làcia que els fracassos econòmics s’havien de corregir
amb reformes neoliberals i els problemes socials generats eren culpa de les
regions o dels sectors socials afectats:
“L’ increment de les desigualtats
socials dins d’un territori era interpretat com a quelcom necessari per
estimular el risc i la innovació empresarials que propiciaven el poder
competitiu i impulsaven el creixement (...) els problemes concrets es generen per la manca de força competitiva o
per fracassos personals, culturals i polítics . En un món darwinià neoliberal ,
segons aquesta línia de raonament, només els més aptes sobreviuen o haurien de
sobreviure” [20]
La denúncia de
l’especulació financera com a procés d”acumulació
per despossessió” ocupa la part central del judici al neoliberalisme amb
quatre punts principals: privatització i conversió en mercaderies de part de béns
que formaven part del sector públics en etapes anteriors; desregulació de les
finances, permetent acumulacions financeres mai vistes fins el moment; gestió i
manipulació de les crisis del sistema en benefici propi i la redistribució
estatal de la riquesa en benefici de les classes dominants.
És clarivident
l’explicació referida a la gestió i manipulació de les crisis cícliques del
sistema econòmic:
“Difusió de ‘la trampa del deute’ com a principal instrument de
l’acumulació per despossessió . La creació, la gestió i la manipulació de la
crisi a escala mundial ha evolucionat vers la fina art de la redistribució
deliberada de la riquesa dels països pobres cap als rics [posa l’exemple de
les crisis d’Amèrica llatina i sudest asiàtic i en el 2012 podríem posar
fàcilment l’exemple del sud d’Europa]” [21]
Moltes són les degradacions
mediambientals que el sistema generà amb especial atenció a la destrucció dels
boscos, a la contaminació i al canvi climàtic, les quals formen part important
del judici al neoliberalisme.
Una
teoria sobre el desenvolupament desigual
La constatació de les
desigualtats a escala global és una disciplina clàssica dels plans d'estudis de
geografia que han resolt la qüestió tot dividint el planeta entre espais desenvolupats i espais
subdesenvolupats als quals s'afegia sovint l'estudi dels estadis intermedis
amb l’etiqueta d' estudi dels països en
vies de
desenvolupament.
El desenvolupament
desigual és una altra conseqüència clara del sistema econòmico-polític i Harvey
l’inclou en la primera conferència en honor a Hettner i ocupa un lloc destacat
també en la seua anàlisi sobre el neoliberalisme
(Cf. la nota 9).
En la conferència
esmentada Harvey proposa una primera reflexió per a bastir una teoria
explicativa sobre els mecanismes del desenvolupament desigual i les seues
conseqüències. La teoria que proposa en realitat te al darrere la seua llarga
experiència en l’explicació del Capital de Marx. Així proposa com a nuclis
bàsics per a bastir la teoria l’Acumulació
de capital en l’espai i el temps i les Polítiques
de la lluita de classes.
En el seu text sobre
el neoliberalisme introdueix un Mapa
mòbil de la neoliberalització i els informes comparats de Mèxic, les crisis
d’Argentina, de Corea del Sud i Suècia.
Tant en relació al neoliberalisme
com en les seues referències al desenvolupament desigual introdueix al costat
de la crítica d’un i altre, alternatives possibles. La conveniència de
comprometre’s en la plètora de moviments
opositors existents i/o en l’elaboració d’investigacions polítiques i
teòriques capaces de fer entendre els processos i de proposar eixides viables
als problemes denunciats.
3. Conclusions provisionals
Les dues conferències
de Stoddart i Harvey tenen molts punts en comú. Totes dues, conferències, separades
amb una vintena d’anys, donen per superades les crisis metodològiques i de
canvi de paradigma científic que la geografia de la segona meitat del segle XX
havia patit.
Stoddart reclama
justament assumir el bo i el millor de les aportacions de la geografia
fundacional del segle XIX i del segle XX i reclama com a nuclis temàtics o
àrees d’investigació realitats territorials i socials fonamentals i la
necessitat de no perdre de vista la comprensió global del territori i la
societat i les seues interrelacions.
Harvey opta per
proposar, en la seua aportació, l’explicació de les desigualtats del món actual
i les claus polítiques que hi ha al darrere amb la configuració detallada del
neoliberalisme que aplica al món global des dels anys 70 fins el 2004.
Les vastes
possibilitats temàtiques de la geografia queden de manifest més en el discurs
de Stoddart que en el de Harvey. Aquell assenyala la diversitat física del
planeta com a base necessària per a fer geografia, aquest interpreta la
diversitat des de la realitat social existent. No tanquen cap proposta temàtica
excepció feta per part de Stoddart que desaconsella el que ell considera
excessos d’especialitzacions excloents. Harvey practica l’anàlisi compromesa capaç
d’esbrinar els excessos d’un sistema socialment injust i depredador en relació
a la natura.
Amb línies
argumentals diferenciades Stoddart i
Harvey són exemple clar del que en el punt 0 hem establert com a
característiques de la ciència crítica i específicament de la geografia
crítica.
La utilitat dels seus
plantejaments en les vies de treball geogràfiques tant en la investigació com
en la docència és palesa i vigent. Els problemes socials i ambientals del segle
XXI reclamen solucions que poden anar en la via proposada pels dos geògrafs.
Ara bé, tot i la
utilitat clara i intel·ligent de les seues propostes, l’ample camp de la
geografia comprèn a més moltes altres vies. Els nous geògrafs, sabedors de les
etapes aconseguides per la disciplina de Humboldt ençà, sense cap dubte poden
seguir la proposta pluridisciplinar d’Stoddart i/o la via de denuncia social
envers el sistema que proposa Harvey i en acord o en desacord amb una geografia
crítica, és obvi hauran de cercar vies i
aportacions pròpies.
[1] UNWIN, T. (1992): The Place of Geography, Longman, London. Hi ha trad. cast. de J.
García Bonafé: El lugar de la geografía, Madrid,
Càtedra, 1995, pp. 250-251.
Veure també del mateix autor:
___________(2000): “A Waste of Space? Towards a
Critique of the Social Production of Space” Transactions
of the Institute of British Geographers, 25: 11–29.
[2] “Critical human geography” en Oxford Dicctionary of Geography: http://www.answers.com/topic/critical-geography#ixzz290M69moK [Consulta: 13. 10. 2012] La traducció
catalana és meua.
[3] McGUIRK, P. and O'NEILL, P. (2012), “Critical
Geographies with the State: The Problem of Social Vulnerability and the
Politics of Engaged Research”. Antipode,
44: 1374–1394.
[4] STODDART, D. R. (1986):To Claim the High Ground: Geography
For the End of the Century http://grad.berkeley.edu/lectures/list_series.php?serieslookup=Sauer
[Consulta: 2. 4. 2012]
Aquesta
conferència es va publicar el 1987
a Transactions of
the Institute of British Geographers, NS, 12.
Hi ha traducció
castellana de GÓMEZ MENDOZA, J. : “Altas miras para una geografía de final de
siglo” en El pensamiento geográfico.
Estudio interpretativo y antología de textos. 2ª Ed. Alianza, Madrid, 1988,
pp. 531-545.
[5] HARVEY, D. (2004): Neo-liberalism and the restoration of class power i Notes towards a theory of uneven
geographical development.
http://www2.geog.uni-heidelberg.de/archiv/hettner/harvey04_en.htm
[Consulta: 2. 4. 2012]
Aquestes dues
conferències es van editar el 2005 amb el títol: Spaces of Neo-liberalization, Franz Steiner Verlag, Stuttgart.
He usat l’edició
de 2006, Spaces of Global Capitalism.
Towards a Theory of Uneven Geographical Development. Verso, London, NY.
[6]STODDART, D. R. (1986):To Claim the High Ground: Geography
For the End of the Century
Aquesta
conferència es va publicar el 1987
a Transactions of
the Institute of British Geographers, NS, 12. http://www.jstor.org/discover/10.2307/622409?uid=3737952&uid=2&uid=4&sid=47698906180777
[Consulta: 20.
4. 2012]
Hi ha traducció
castellana de GÓMEZ MENDOZA, J. : “Altas miras para una geografía de final de
siglo” en El pensamiento geográfico.
Estudio interpretativo y antología de textos. 2ª Ed. Alianza, Madrid, 1988,
p. 533. ( La traducció catalana de la cita i el subratllat són meus).
[7] Die Erde und das Leben (La Terra i la vida) fou el
títol d’una reputada obra del geògraf F. Ratzel. Posteriorment un títol similar
fou usat per C. O. Sauer.
[8] Ibídem, p. 537
[9] Ibídem, p. 543.
[10] Ibídem, p. 538
[11] HARVEY, D.(2005): "Notes towards a theory
of uneven geographical development" in Spaces
of Global Capitalism, Franz Steiner Verlag, Stuttgart.
[12] __________ (2005b): A Brief History of Neoliberalism, Oxford Univ.
Press.
Hi ha traducció castellana de VARELA MARCOS, A.: "Desarrollos geográficos
desiguales" en Breve historia del
liberalismo, Akal, Madrid, 2007, pp. 97-130
[13] Sobre l’aportació de David Harvey a la
geografia contemporània es pot consultar entre altres
VALLÈS i
SANCHIS, I. (2008): “De la ciència radical a la ciència crítica: una
aproximació des de la geografia humana de David Harvey” Saitabi, núm.58, 2008, pp.481-489.
[14] HARVEY, D. (2005b): A Brief History of Neoliberalism, Oxford Univ.
Press.
Hi ha traducció castellana de VARELA MARCOS, A.: Breve historia del liberalismo, Akal, Madrid, 2007. p. 8 ( La
traducción catalana de la cita i el subratllat són meus).
[15] D’acord amb aquesta preferència podem entendre la
formació dels governs grec i italià el 2012, presidits per tècnics més que
polítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada